divendres, 31 de desembre del 2010

caramboles

31 de desembre. - Pluja i humitat. Al cafè, hi ha un baf blanc i blau -irrespirable- que entela els vidres. Faig caramboles amb els amics. Sóc un trist, insignificant jugador de caramboles. Veig la jugada, però no sé afinar. Tot em surt groller i poc elegant: sempre massa bola. M'acosto al piano del cinema, buit com una enorme gruta fosca, l'abric amb el coll alçat. La fredor del local arriba a l'os. Sensació d'aprimar-se. Roldós toca Bach. Gavotes delicioses. Vaig a dormir per hora. La pluja em civilitza i m'ensopeix. Delícia del llit calent i de la pluja lenta i vaga.

Josep Pla, El quadern gris

tutto nel mondo é burla

Hi ha gomes que embruten més que no netegen, igual que hi ha consols que desconsolen més que no tranquil·litzen o abrics que despullen més que no tapen. També hi ha mantes massa curtes i peus desprotegits, hi ha finestres que no aïllen del soroll dels cotxes i reproductores de windows media que es carreguen els devedés. Hi ha, en definitiva, estris que semblen ideats per complir la funció inversa a la que els correspon per norma i convenció, igual que hi ha dies en què l'Home Barbut programa l'Andròmina perquè tot digui no quan tu que sí i llavors ja pots protestar que el fer i el fat s'equiparen com si bessons nounats. No sé, suposo que això de saber que la pell muda soluciona moltes coses. I així anem fent, Falstaffs impopulars obstinats en passar de tot i mentir a l'Home Barbut i a nosaltres mateixos, farsa sobre Farsa i vinga patxanga i vinga ingenuïtat total, alegria i serpentines, tutti gabbati, la gran riallada final d'any que s'acaba mofista i et tanca la porta als nassos, apa, burla sobre mula que recula avançant. Ma ride ben chi ride la risata final.

dijous, 30 de desembre del 2010

carpa

Ara no perquè ara el cel està desfavorit i hi ha neu i desordre, però hi ha dies en què totes les cues-núvols dels avions es troben casualment en un mateix punt. Bèrgam, Moscou, Ginebra, París, Dubrovnik, Buenos Aires. Llavors és igual si fas parar els cotxes: tu, amb el coll ben tapat, has d'estirar-te panxa enlaire i mirar cap amunt. Si no sapiguéssis dels avui-dies de la tecnologia, creuríes que els de dalt estan muntant una magnífica festa major celeste i que a tu, ves, doncs no t'hi han convidat.

dimarts, 28 de desembre del 2010

39,2

L'obligació d'avorrir-se pot resultar gratificant quan totes les pròpies facultats estan en forma i disposades a donar-ho tot a favor de qualsevol cosa, Klemperer, Tony Soprano, senyor Joyce, jo què sé, el viatge a Dublín, la trilogia dels Corleone. Però la febre, la febre sincerament és un desastre, la febre és l'anul·lació total de l'individu, adéu-adéu, és el caramel a la boca d'excusa perfecta per tardes plàcides i exilis camuflats i després plam, la placidesa t'aixafa com una llosa sobre tots i cada un dels músculs i llavors ja el cos quiet al llit, el front calent, la manta obligatòria (oju, cosa seria, la noció d'obligatorietat pot convertir objecte tan plaent com la manta hivernal en una mena de catifa de claus), l'acetona, els ulls al sostre, que ja em diràs, com si el sostre fos una cosa gaire interessant de veure quan ja te'n coneixes els bonys i les teranyines, i llavors ja el nas ple de mocs i la ment incapaç de pensar res més que, no sé, quina merda. La capacitat creativa és converteix en un zero a l'esquerra enfront del plaer discutible de la buidor total, literatura i derivats són rebutjats com antígens grossos i lletjos pels glòbuls blancs, protagonistes sanguinis i orgullosos d'una saga de dies de negror standby. Digueu-me drama, però és com un mode perpetu persianes tancades. Hom diria com viure sempre sota un paraigua.

dijous, 16 de desembre del 2010

hipopòtam?

Als relativistes: no patiu, molts covards s’amaguen sota colors fluorescents, però a mi em sembla que en som més d'un i de dos i de tres. No sé vosaltres, però jo diria que puc simular que ho canvio tot radicalment i de sobte tinc un esquema mental preciós amb una ideologia tan concreta i claríssima i subratllada amb un retolador llampant rosa o blau cel o groc. Però seria una mentida com una casa de pagès i tothom la notaria perquè les galtes sempre se'm posen vermelles i de sobte no hi ha forma humana de mirar als ulls a la gent. Què puc fer-hi jo, si una de les poques coses que (quasi) no relativitzo és la metàfora sobadíssima del matís gris, company pesat de persianes abaixades i hores de poc sol. Una de les grans tàctiques autodefensa és basar-se en un magister dixit descontextualitat com dient si-ell-sí-pequè-jo-no: em sembla que era Wittgenstein que es negava a acceptar que al menjador del seu mestre Bertrand Russell no hi havia un rinoceront.

dilluns, 6 de desembre del 2010

cacaolat

Mai saps si les iaies s'indignaran o no, quan els hi cedeixes el lloc. Amb el plaer que provoca seure al metro quan portes tot el dia amunt i avall i vinga motxilles de cinquanta quilos i vinga semàfors i vinga presses... doncs he comprovat que com més bosses del caprabo carreguen les iaies, menys ganes tenen d'asseure's. És una qüestió d'equacions pures i dures. Això sí, el dia que tu estas fet caldo i no pots ser el Jove Correcte llavors sí, mirades inciviquíssimes i mira quin jovent i això els passa per haver estudiat l'ESO i jo als 14 anys ja treballava i això és el futur de Catalunya. I vinga a florir injustícies. Jo a aquella senyora li hauria dit que no es preocupés, que jo si portés cinc bosses plenes de menjar també intentaria seure, que és una qüestió de pràctica i no d'edat, que jo a ella la veig tan bé i tan energètica. I també que visqui la joventut i el vodka, eh, però que la seva és l'edat preciosa de les arrugues als ulls i la mirada saviesa, de les poques paraules i de les respostes o, com a mínim, les hipòtesis ben formulades. Que és l'edat mantell quadros i cuina (g)astronòmica, del balancí i el pa de pagès i l'oli borges i les tardes cafe-amb-llet amb el grup d'amigues jubilades que s'ajunten per aprendre francès. No sé, que suposo que la Gran Contradicció mai ens la traurem de sobre, però que jo no me'n surto, que per més que em quedi a casa i em posi pel·li i manta les patates em queden mig cremades i el salmó massa cru i poso orenga en comptes d'eneldo i tot és tranquil i perfecte, sí, però perquè ho decideixo unilateralment jo més enllà de les simpàtiques matusseries externes.

divendres, 3 de desembre del 2010

lo normal no és normal

Tacar accidentalment de cafè les pàgines de l'Ara m'ha donat una sensació de quotidianitat feliç total. És tonto i és això tan dràstic de les petites coses, que diu l'Oliver, i llavors un dia tot és tan fantàstic i l'altre tot fa tant de fàstic que un se sent estúpidament únic i no senyor: s'ha demostrat que aquest principi d'esquizofrènia psicològic és una malaltia col·lectiva. No sé, em sembla que se'ns disculparien moltes coses si fessin el favor d'entendre que al cap no hi tenim la novel·la de la vida, que això de la rectitud és una mentida, que la geometria és una excusa per la sensació de l'ordre harmoniós i conservador, que al cap només hi tenim que formes deformes i puces patoses. Puces; no papallones gràcils i formoses sinó milers i milers de puces, que sona simpàtic però són animals de poc agrado quan els veus amb lents d'augment, puces malabaristes i drogades i camaleòniques, adeu estètica i narcissismes poc prudents. A mode experiment, una mà atrevida i innocent ha furgat entre els plecs del meu cap i sota d'una capa invisible n'ha tret les claus que mai he tingut, l'iPod desaparegut misteriosament, els fets del 19 de novembre de 1997 i diversos etcèteres més. Podria dir romàntic, però no sé, tot feia pudor i era llefiscós i fètid i fred i he decidit desentendre'm un altre cop. Sort que ve l'hivern. Intentaré oblidar tot aquest pollock mental, m'alimentaré de sopa calenteta i em conciliaré amb l'assecador.

dilluns, 15 de novembre del 2010

cléries

Ja hem descobert el bar del barri on prendre el cafè mentre les senyores grans vestides amb bates amb botons grans munten els carrers i aparten la pluja orgànica de tardor perquè tots els senyoritos de l'Eixample no s'embrutin les sabates al sortir de casa. Són les mares del món. Nosaltres les mirem des de darrere dels finestrals i és graciós perquè des d'aquest ambient taronja tot es veu en plan crepuscle. Sempre hi ha fum, aquí. Sempre hi ha algú viciant-se al joc i perdent i perdent monedes i monedes, conjuncions dissortades i total decadència. Però quina elegància de sostre alt, mare meva, quina elegància de taules de marbre i quin cafè més bo i més carregat; seiem adormits i mirem les mares del món des de darrere dels finestrals i ens sentim tan barcelonins que sembla una traïció a no-se-qui i són les 8 i cap al 7 i durant tot el dia tot el que siguem serà aquesta olor d'alè de cafè, aquest fum cafeïnós, la veu d'un home que parla des d'una televisió que no veiem.

divendres, 12 de novembre del 2010

kolbebasar

Ara mateix, lo ideal seria un espai buit. Un cub blanc, blanc museu i amb parets llises i sense ningú. Zero arrugues, zero doblecs. Geometria i silenci. Un cub tècnica Kolbebasar on tot fos pura mecànica; baix dalt baix dalt dalt, l'ésser humà maquinària. Em faria un cafè amb galetes i tindria temps de tancar els ulls. Baix dalt baix dalt dalt. Potser fins i tot podria pensar en una sola cosa. El cercle.

dijous, 4 de novembre del 2010

usa la musa

I com vam xalar, eh.

Jo era fang i brotxa i trampes i en tu
cortines netes, la cadència, l'absència
aquella de conjuncions, que

és que jo era brutícia, pura orgànica, la pols i
la pitjor cara del porc cofoi que
somriu davant la càmara

i va i tu musa deies
usa'm
i jo t'omplia del millor
del meu cos garrí
golós.

I com vam xalar, eh.

Vas ser el pretext perfecte
per poder fer amics
poetes.

dilluns, 25 d’octubre del 2010

cortines quadres

Uns ulls com pous i m'has dit que Sony ha deixat de produïr walkmans. I jo però si tu estàs més que acostumat a blackberriejar i a mirar sèries al Mac i ara a què venen ruralitats, però ja conec la teva culpabilitat per la nostàlgia de l'ahir cortines de quadres, de l'ahir cafetera manual, de l'ahir tan semblant al senyor Pla, de l'ahir vida tranquil·la i temps de sobres. No es pot ser modern, em dius. Arriba un moment en què totes les teves estructures fonamentals necessiten arropar-se a la seguretat de la ràdio antiga i l'antena conflictiva. Ningú ho pensa, però hi ha un conflicte flagrant en el fet de menjar canelons d'àvia mirant Bergman o El Padrino en una pantalla plana. Hi ha coses que només poden fer-se en blanc i negre. I pixelades. Per coherència història i en homenatge als fusters d'ofici i a totes les nostres àvies.

dilluns, 18 d’octubre del 2010

punt mort

A la pantalla hi veiem la imatge fixa del canvi de marxes d'un cotxe. Tres segons després, una mà que no és meva s'hi recolza. Una veu en off, tampoc meva, comença a explicar una història d'argument incert just quan els cinc dits posen la primera marxa. Jo, narrador, parlo en primera persona fins que la mà conductora ja ha engegat prou per posar la segona, moment en què et decantaràs per tu sense canviar el fil de la història. Si els semàfors són verds i la mà no s'acaba de treure el carnet, la veu narrativa passarà a l'ell o l'ella o l'això, opció trivial mentre vagi de terceres veus del singular. La quarta la serem i la cinquena avançareu; l'espècie d'ells serà exterminada per falta d'infraestructura. La marxa enrere serà un flash-back rotund i durant els intermitents la veu narrativa haurà de presentar alguna anomalia verbal, tipus tartamudeig o parlar papissot o no saber pronunciar la rrrr o bufar la h. A més el ritme de la narració avançarà en funció de la velocitat del vehicle, de manera que jo acostumaré a fer poca cosa i vosaltres sereu els reis de l'univers. El fre de mà marca el punt final i, si voleu que la història no acabi, doncs volteu per les rotondes.

divendres, 8 d’octubre del 2010

patata bullida

La forquilla s'ha torçat mentre aixafava la verdura a mode EGB. Totalment, vull dir. Formava un angle de 90º preciós i perfecte. He pensat que en podria treure moltes conclusions, d'això. Si més no, la quantitat de metàfores extraïbles del fet que un objecte pressumiblement fort no serveixi ni per trossejar patata bullida és de tendència imperible. I, de fet, la patata bullida en si, el concepte de patata bullida, ja dóna una de joc tremendo. De sobte, un ventall immens de possibilitats creatives m'ha aparegut davant dels ulls. Tatxan, l'abisme infinit. Però al final he pensat que què n'he de fer, jo, de tantes universalitats. Mai miro la tele i, un dia que la poso, em sembla que m'enganxaré a Fringe.

dimecres, 29 de setembre del 2010

això de per aquí fora

Oh, quanta literatura, si em contractessin com a ambaixadora al·lienígena. Em sembla que ni et toca viatjar, només seure al despatx (de colors veixos i marrons, amb mobiliari de fusta antiga, butaqueta i tot molt acollidor), ser astrofísica i anar jugant al solitari o al penjat. Com a màxim, anar preparant pastetes i cafès per quan arribin els senyors verds amb antenes i agafar un paper i escriure-hi líder del planeta. Em compraria una Nespresso i tastaria totes les càpsul·les de 30 cèntims existents, del Livanto al Volluto i del Capriccio al Arpeggio, visca. Déu meu, fins i tot provaria els descafeïnats. Trucaria a tothom a qui he de trucar, augmentaria els post-per-week del blog i m'empassaria literatura com qui beu suc de taronja natural. De fet, aposto un croissant que, d'aquí a sis mesos, o "de sobte i per casualitat" hauran aparegut els famosos marcianitus o Mazlan Othman publicarà una novel·la de ciencia-ficció d'èxit espacialment espaterrant.

dilluns, 27 de setembre del 2010

mitjons llargs

I un altre cop, el dormir com si a preu d'or. Jo, a més, sóc de les que al matí necessiten els 20 minutets de cafè-amb-llet tendre i romancegenc per encetar la vida estudiantil a base d'alegria i bon humor. Allò del peu esquerre no és pas cap mentida, però no té res a veure amb extremitats del cos sinó amb la primera mitja hora diària de vida. Amb una previsió que frega lo maniàtic, doncs, sempre acabo despertant-me massa aviat. I el problema és que, com més tard me'n vaig a dormir, més d'hora em desperto perquè penso que tardaré més a dur a terme els diversos afers higienico-domèstics, tals com la dutxa d'aigua calenta (sempre he considerat una aberració això de posar-la freda al final), la tria de vestimenta, el mirall, rac1, el cutis i el cruci i les dents, etcètera. La regla ve donada de la següent manera: si m'adormo a les dues, em despertaré un quart d'hora abans de l'hora estipulada segons tradició i normalitat. I després la cosa va augmentant a mode exponencial i apocalíptic: si vaig al llit a les tres, a les sis i mitja m'estaré llevant; si hi vaig a les quatre, a les sis del matí ja sonaran els ring-rings anti-somnolència lògica i total. En aquest cas, psé, potser sí que podriem parlar de prevencions amb pocs números per estalviar el curar. Però mira, tots vosaltres també teniu les vostres manies, així que shht, a callar.

dilluns, 20 de setembre del 2010

jo vull ser la meva iaia

Hi ha el dilema etern i evident-però-no-tant del actiu i el passiu, del viure despert que s'emporta tots els semàfors verds i punts a favor i somriures complicitat i felicitats diverses i el viure en etern diumenge, la possibilitat d'una felicitat plàcida via iaia camuflada sota una pell vint anys que amaga tempestes i confusions i bla, bla, bla i etcètera. La làmpada càlida, la butaca de pell, el llibre de tapa dura, el cafè calent, la truita amb formatge. El barnús. La sopeta calenteta (en diminutius). La Calma Absoluta. Jo visc feliçment segura que la iaia camuflada és el desig secret i vergonyós de la meitat de la població i l'agobio oficial de l'altra. O de la mateixa, o depèn del dia, o no sabem mai res i som extraterrestres de tot i tothom. El que em sembla brutal i emmarcable és que aquest dilema birra-barnús comparteixi 1500cm3 amb la capacitat d'aguantar-se pets, l'argument de la pitjor pel·lícula dels germans Cohen i la voluntat i coratge de passar-me tot el "Taxi" d'Antònia Font saltant solitàriament a la meva habitació. Això del cervell és un invent formidable. En fi, fi.

dilluns, 13 de setembre del 2010

pols

Justificaves el teu pànic a la literatura a base d'excuses infeccioses, substituïnt el xuclar i tragar i engolir i endrapar per un diví purificar-se. Un rotund no llegir per no ser intoxicat. Per escriure blanc sobre blanc. Composicions genuïnes. Castedat absoluta. Prohibit tocar cuixes. Decència i virginitat. Ningú et va revelar els prodigis i meravelles del plagi i ara no ho sé, més aviat em sembles un puntet perdut al soterrani -300, un pèl cregut, no és per res, intacte i impol·lut i pulcre i totalment aliè.

divendres, 10 de setembre del 2010

tramuntana

I et dic que no, que si fóssim el que som no ens seriem nòmades ni exploradors introspectius ni estariem extraviats la major part del temps, en mode evasió total del que hi ha i del que és més enllà del teu vici i caprici vitals. Que sí, que sí, que som un Sí Majúscul però també aquest maleït inquilí etern, l'insuportable de l'altre que ens circula per les venes i vinga contradicció i vinga atzucacs i vinga absència de respostes. Tan pesat i tan fidel. I seguir vivint l'inestabilitat de la duna que topa amb més vent i tots com si no passés res, ara comprem el diari, ara els espinacs, ara les panses, ara el peix, visca l'alegria i el desenfré i totalment indiferents als cartells vermells d'alerta que poblen totes les canonades d'aquest cos nostre, histèria rere artèria. I la possibilitat d'una illa, allà lluny. I diu que han tornat les meduses.

dimecres, 8 de setembre del 2010

no hi ha escapatòria

Aquest tediós menyspreu pels tòpics. Coi, si un tòpic té qualitat de tòpic és perquè ho mereix, perquè s'ho ha guanyat, perquè és un dels honoris causa dels temes universals, el no-va-más de les angoixes humanes. I ara ja veus, toca escapar del tòpic. Ser original. Ser el més original i ser-ho sempre. Fer al·lucinar el món amb la teva originalitat però al capdavall si els de dalt (...) van triar els mateixos temes no deuria ser per ànsia de plagi. Aquesta mania contemporània d'escapar del tòpic, com si es tractés d'alguna Gran Epidèmia, s'esta convertint en el tema antonomàsic. Parlem de l'amor, doncs! Parlem de l'amor i la mort i el pas del temps i totes aquestes mandangues amb total llibertat i fluïdesa i sense vergonyes. El màxim que pot passar-nos és notar una lleu sensació de levitació, però el remei (quasi sempre) és automàtic: estàs elevant-te i de sobte t'adones que és un efecte òptic, una broma de mal gust d'algun savi invisible que ha viscut molt més que tu, que en realitat t'estas encongint, que estàs convertint-te en un espècimen còmic i mica ridícul que divaga molt però és massa baix per tocar el sostre i massa alt per tocar de peus a terra. Llavors tu també ets un tòpic i la sortida ja no existeix.

dimarts, 7 de setembre del 2010

pops

Per tu sempre hi ha la opció de sigui on sigui però tornar, tornar al lloc on eres abans de proclamar aquest teu exili modèlic. Al lloc blanc amb peixos blancs. A la transparència. Però cal seguir endavant, em dius, per compromís amb l'esperança i perquè ja no hi ha meduses.

dimarts, 24 d’agost del 2010

condición de aturdido

El moment que no és el del balanç: quan comences amb els intents fracàs de síntesi o valoració general vol dir que c'est fini i ja ets entre l'aquí i el record de l'ara i la pressa de tots els endavants que esperen la teva arribada per avassallar-te a continuïtats. És així: creues la línia entre la pausa i el play i topes amb un exèrcit de demàs i endemàs de demàs, ensopegues amb capses de papers i bolis i horaris i projectes d'ordre, tan contents que hagis tornat perquè, diuen, el món parèntesi no el pots tocar, no són els cafès salvavides ni les rutines acadèmiques ni les quotidianitats de birres i tallats i laies i llibres. Però podem oblidar-nos, ni que sigui un moment. Podem oblidar-nos perquè ara el retrobament seràn confettis i pancartes, petons i enyors i abraçades, tenim tantes coses a explicar-te, la pols, les incursions del gos, falta síndria i molts formatges, la resta tot bé, tots els mobles de la casa canten al uníson benvingut al que tu ets.

dilluns, 2 d’agost del 2010

iode i tirites

El pardal es lleva a les set i quart del matí. Treu el cap i pensa que quin solet tan joliu i aixeca i estira les aletes com badallant i dient bon dia al món sencer. Després d'un parell de piu pius en busca de veïns desperts, el pardal confirma la condició de barri dormitori, remuga un so com d'enuig i se'n torna a la llar. Amb moltes branquetes de molts tamanys, l'animal ha aconseguit fer-se una fortalesa sòlida i calida on aixoplugar-se de la pluja i els incívics dels gossos i els gats. Tot i això, l'home de les allaus de blanc ve cada matí, indiferent a les inclemències del temps i l'estat d'ànim, un tirà amb tirants o amb impermeable. Per això el pardal és el primer pardal en llevar-se del barri. Dos minuts abans de l'allau, que es produeix cada dia a les vuit del matí i amb una impertorbabilitat total, l'ocell ja està llest i protegit i emparat per la paret de branquetes de molts tamanys, subjectant-la ben fort amb l'ala dreta (alguns cops, fins i tot, fent-se lleus lesions a l'extremitat del tòrax que s'han de guarir, més tard, amb iode i tirites). A les branques rares i amples i primíssimes i blanques que li tira l'home impassible a vegades hi posa coses com "Banco Santander" o "La Caixa" i, molt rarament, paisatges amb lletra com desigual. Disgustat, el pardal fa temps que ha capissat que res d'això no és menjable.

divendres, 30 de juliol del 2010

east egg

Finals de juliol. Valoració. Hem substituït la literatura per guies de viatge i el cafè pel granissat i la sopa pel gazpacho i la vichyssoise i la mozzarella i la mandra hivernal per l'aplatanament de la xafogor aquesta que fa. Hem sortit amb els nous companys de feina i hem protagonitzat nits sota el cartell neó d'això és efímer. Hem estat estrangers entre estrangers i, al centre, hem vigilat tant els bolsos i les carteres que ens han robat els barrets i les pinces i les diademes i tot el que duiem a la testa. Com cada estiu, hem odiat i hem estimat intermitent i esquizofrènicament l'estiu. Hem allargat les llistes de llibres i expos i birres pendents, ens hem dedicat a crear més llistes que ja farem i al final, com sempre, no hem complert res. Però no cal inquietar-se, perquè és més bonic si és inabastable i demà allargarem el braç i la vista i l'oïda i l'olfacte i veure'm com n'és de remot, de recòndit, de perdut, de llunyà, i pensarem que que bé i que quina sort que, just quan dius ara sí, et fuig com aigua entre les mans.

dimecres, 21 de juliol del 2010

càries imaginàries

M'explica J. que a X., la de les arrecades, l'altre dia li van empastar sis dents. Es veu que feia vuit anys que no anava al dentista i les càries i infeccions bucals diverses havien format colònies felices entre les seves genives. Aquest incident odontològic m'ha recordat una de les últimes descobertes que he fet: les càries imaginàries. Espero francament que no sigui el cas de X., però ja conec molta gent que ha estat entabanada en benefici del calaix del Dentista Deshonest. Que ets dentista i ets dolent i et falten diners per fer un soparet a l'Hotel Arts? Cap problema, al pròxim client li trobes vuit càries i, fins i tot, després podràs beure un còctel Blood Mary a una terrassa prop del mar. Es veu que és una pràctica habitual entre odontòlegs impúdics: mentre els senyors bons et parlen de dentadura afortunada, l'altre et troba càries, gingivitis, queixals xungos i ni ratonsitos ni raspalls de regal, factura del copón i gràcies mínim perquè li he salvat la vida i miracles i tal i qual. Càries imaginàries a mode sobresou principal. Jo ara, per si de cas, em rento les dents quinze cops l'hora i estimo l'olor a licor del polo que faig.

amanida variada

Set de la tarda, cafès amb gel, terrassa d'un barri incert i ínfimes possibilitats d'aire fresc. Divaguem amb J. sobre el fenomen prodigiós d'anar pel món i trobar-t'ho tot en el teu idioma, nosaltres (que sí, que som super pro-subtítols i versions originals, però) que no ens acostumem ni a lo de les pel·lis en català. Deixant-nos portar per la motivació estival, ens hem imaginat un asturià i un hongarès a la Polinèsia comunicant-se en català i nosaltres mateixes anant a un restaurant de Dubrovnik i llegint "llom amb patates" o "amanida mixta". El català seria el primer candidat a idioma universal, s'atreveix a dir J., tot i que nosaltres hi estariem en contra al·legant la riquesa de la diversitat cultural i mandangues d'aquestes. Hem fet unes quantes hipòtesis més, sense aventurar-nos a fantasiar gaire, que si panells d'anuncis colossals a Hong Kong promocionant la botifarra amb mongetes, que si un bar-restaurant canadenc anomenat "la truita bonhomiosa" o una cadena mundial tipus starbucks anomenada "els magnífics croissants d'en sebastià". Estava bé, sí, era divertit, però llavors hem començat a notar que ens dominava el putu cuquet aquell del patriotisme i ens hem posat vergonyoses i hem decidit plegar.

dijous, 15 de juliol del 2010

homicidi souvenir

Primera víctima del desenfreno climàtic: ahir al matí, prop de la plaça Sant Jaume de Barcelona, una dona va començar a fondre's mentre aixecava el cap per observar una gàrgola i una calavera destacades per la guia Michelin. Al no poder alertar ningú de la seva condició de turista semi-esvaïda (els llavis li havien començat a regalimar barbeta avall i la part blanca de la manicura francesa se li estava mesclant amb el carn de la pell), va ser confosa per una escultura del Museu de Cera i uns quants italians es van fer, al seu costat, fotografies amb banyes i somriures que acabaran en suros o àlbums Barcelona 2010 d'habitacions de pisos d'edificis de Milà. Dues hores després, un cop vernissat i fixat els cos putrefacte amb artefactes tecnològics que quasi tots contribuïm a pagar, Jordi Hereu va aparèixer al lloc dels fets, va observar la nova escultura alemanya, va lligar un fil vermell al seu voltant, va tallar amb unes tisores el fill vermell, va col·locar una plaqueta i va somriure davant d'una munió de fotògrafs japonesos armats amb mascaretes.

dilluns, 12 de juliol del 2010

le pigeon aux petits pois

Amb raó em condemna J. quan li confesso el meu romanticisme vers els robatoris d'obres d'art. Ella s'indigna i jo li admeto que m'imagino el lladre arribant a casa, descarregant el "Le pigeon aux petits pois" i besant-lo sense parar; que m'imagino que el lladre prem un interruptor i la llum ens descobreix (a nosaltres, espectadors omniscients) un MoMa particular, focus, Matisse, Perec, parets blanques i cartelles informatius sobre cada quadre; que el lladre plora davant d'un Rembrandt i truca un altre lladre hipersensible perquè vingui a fruïr de la bellesa del clarobscur i jugui a trobar rastres de pinzellades. J. em diu ingènua i jo que m'imagino que el lladre té una promesa a Lituània que viu en un castell i és tipus donna angelicata i que ell li porta el George Braque i ella li besa els llavis suaument i li diu mon amour o alguna carrincloneria similar, tot i ignorar el francès. Sense ferir-me, J. m'ha intentat dir que aquests que roben no diferencien un Mondrian d'un Velázquez i que intercanvien els quadres per coses dolentes que els posen contents o per pactes tipus diable, però jo seguia a Lituània, amb la princesa i el museu secret i les festes hipersensibles i els castells camuflats de l'antiga noblesa les llàgrimes del lladre i avui no hi ha hagut res a fer, el cafè ha acabat ràpid, lleuger moviment de cap i sí, ja ens veurem.

singlot

J., que sempre viu moltes aventures, m'ha explicat que ahir va estar tres quarts d'hora fent de taquillera amb singlot. Encara que s'amagués la cara o intentés no parlar, el bot conseqüència moviment diafragma era evident i els compradors d'entrades de cinema es partien la caixa a la seva cara i li deien salut salut salut cada tres segons. Jo li he dit que perquè no provava de fer alguna cosa, no sé, que algú l'espantés o aguantar-se la respiració. Hem estat xerrant d'això i de diverses coses d'encara menys transcendència i, intrigada, quan he arribat a casa he decidit documentar-me. Perquè jo, tots aquests mites del singlot, els recomano però no me'ls crec, i si hem d'evitar els grans àpats, l'excitació, els xiclets, les begudes alcohòliques, beure amb palleta (sic) i altres etcèteres, doncs benvingut sigui estimat singlot, què vols que et digui. Clar, sempre hi ha coses pitjors, com senyor Charles Osborne, al cel sigui, singlotador quasi de professió, un autèntic professional de la contracció involuntària del diafragma, Rècord Guinness indiscutible: 68 anys amb singlot constant. Es veu que, el 1922, en Charles estava matant un porc i tatxan!, li va apareixer el singlot amb una freqüència de 40 vegades per minut, que no és precisament poc però podria aguantar-se... una estona, perquè el molt puta va disminuir la freqüència però no va abandonar-lo fins el 5 de juny de 1990. Aquest fet, òbviament, va portar aquest bon iowanès a actuar a múltiples xous televisius americans, cosa que, com a mínim, li deuria fer guanyar uns quants dòlars. No sé. M'imagino Charles Osborne tenint una conversa, Charles Osborne casant-se, Charles Osborne anant a comprar el diari, Charles Osborne rebent el premi al millor Singlotador de tots els Singlotadors. He pensat en trucar J. i dir-li que no n'hi ha per tant, que miri aquest pobre home, la vida dedicada als moviments involuntaris del diafragma, al tancament de la glotis, vida brusca i irreflexiva, i que mira, que si tot fossin singlots el món seria tan i tan meravellós, però no sé, m'he anat apagant i al final he pensat que és igual, que ja ho llegirà, i m'he posat música anti-moderna i a fer el dinar.

dimarts, 6 de juliol del 2010

segona residència

Cal respectar la memòria de les cases buides, dels mobles, de les coses fredes i inhertes i callades perquè la seva no és aparentment selectiva, i són jutges i deus omnipresents i Majúscules i biotops particulars i insubstituïbles. Que les hores també passen allà on tu no ets, diuen, que les hores passen i s'acumula la pols i les idees i tot explota quan fas les dues voltes amb la clau i entra l'aire i benvinguda realitat, i la frescor es cola entre les escletxes dels armaris plens de teranyines i de la nevera sense aliments i sota les potes de les cadires, que treuen tot el rencor de mascota o fill abandonat quasi per sempre. Cal ser fort i no deixar-se dominar pel temor a la venjança o el sentiment de culpabilitat, somriure al màxim i passar la baieta per totes les coses fredes i inhertes i callades cantant Billie Holiday o Guajira Guantanamera, perquè tornar a fer les dues voltes i bloquejar el pany i fer esc com si res no hagués passat només servirà per témer tot el mobiliari i trastos del teu pis de Barcelona i, d'aquí a molts anys, sense saber perquè, pixar-te al llit, no poder dormir o tornar-te un histèric i insofrible neuròtic de la neteja i l'ordre.

dimecres, 30 de juny del 2010

depilacions

A vegades, escolto converses de persones que no veig i m'imagino i de sobte estic totalment segura que dissimulen, que no volen dir el que diuen. Parlen de depilacions o hipoteques i, en realitat, s'estan passant coca i substàncies nocives o maletes arrebossades de dòlars o bitllets de 500 o s'estan comunicant amb gestos o llenguatges xifrats les claus d'un futur assassinat ple de símbols que al·ludiran a la Bíblia i l'última novel·la de Ken Follett. Després veig la cara d'aquestes persones i primer penso ai, no i desprès allò de mira que era maco o se'l veia tan bon veí.

diumenge, 27 de juny del 2010

l'arracada

J. m'ha explicat que X., una companya de la feina, té una capacitat sobrenatural per perdre coses. Diu que, en el seu cas, els objectes que s'emporten els premis i copes i guardons són les T10s, els clips, les gomes de cabell i les arracades. Jo m'he solidaritzat automàticament amb X. i, aprofitant l'avinentesa, amb tot el gremi de despistats, patosets i maldestres d'aquesta ciutat nostra que és Barcelona. J. ha anat de dura, en plan uh, però jo he defensat el caràcter extraordinàriament entranyable d'aquests individus bunyolers que es posen nerviosos quan parlen amb gent nova, que arriben a la taula amb tot el cafè tombat i els cauen tots els apunts pel terra enmig del silenci sepulcral de la biblioteca. J. m'ha dit que X. defensa la teoria que hi ha un lloc al món on s'amunteguen tots els clips, totes les arracades solitàries i totes les targetes del metro i del bicing i de la biblioteca. Es veu que un cop va haver de pagar 20 euros a un revisor amb cara de moniato perquè no trobava la targeta, i que després de pagar la multa se la va trobar validada a la màquina. Mentre m'ho comentava, J. estava indignada, parlava de gent desencaminada i irresponsable i amb zero sentit del deure i que si aquests tal imagina't els seus fills, però a mi l'anècdota m'ha semblat de copa d'or i li he dit que un dia aniria al cinema només per declarar-me Fan Oficial d'aquesta companya seva.

dimarts, 22 de juny del 2010

iaies al cinema

M'explica J, taquillera de cinema i lectora fervorosa entre sessió i sessió, que hi ha un grup de iaies que cada dia entren al cinema fent veure que han comprat l'entrada i es passen tota la tarda al bar sense veure res de res. Es veu que els guàrdies ja les esperen i els hi diuen que no, perdonin, senyores, que aquí s'hi miren pel·lícules, i elles que sí que ja ho sabem però que les taquilles no estan obertes i oi tant que ho estan, perquè J. està a l'altra banda del walkie-talkie sense creure's el que sent. I els guàrdies, al final, entre tantes faldilles florides i cadenes d'or i perles doncs s'entendreixen i fan els ulls grossos i les deixen passar. M'explica J. que, un cop, un guàrdia es va posar farruquito i una iaia el va intentar subordinar donant-li vint-i-cinc pessetes, i que ell es va commoure tant que li va regalar un paquet de crispetes dolces que després va haver de pagar de la pròpia butxaca. Jo li he dit que en sóc fan i que, de gran, el que em faria més feliç és ser com una iaia d'aquestes i fer estratègies per col·lar-me al bar del cinema. Es veu que no paren de queixar-se perquè no hi ha pastetes, però li expliquen a l'acomodadora que van al cinema perquè les butaques del bar són comodíssimes i allà s'hi senten més modernes.

dilluns, 21 de juny del 2010

pastís

Seu a l'escala que comunica la planta baixa amb el primer pis de la casa. Finals de març, dia radiant, radi especial, els meteoròlegs estranyats anuncien que havia de nevar i ulleres de sol i tirants i morenor anticipada, diu la mare a l'altra mare que ha portat una safata amb amanida d'alvocat. Ell seu a l'escala i compta els segons com volen cabrons i calcula aviam quants cors: un petit al pit, un gegant al lòbul de l'orella i un sota el dit índex de la mà esquerra, massa esquifits. Seu i mira l'escala i el rellotge que no hi és i el temps tonto com passa. A fora, criden i remenen forquilles i escampen mantells i lliguen el gos perquè no se'ns mengi l'amanida de pasta ni els macarrons del deliciós menú infantil. Arriben els globus i les pinyates que mai porten el que vull però em fa molta gràcia el pum i els papers de regal i l'spiderman del Carles i els caramels i les pilotes i els llibres de les mames. Ell pensa en pueril que la petitesa de la glòria només és comparable al nombre d'espelmes, a l'acte de bufar, al desig utòpic més secret obligat, al mira la càmara, somriu i click-click. Assegut, s'adona en pueril de l'eterna espera del següent any, del pes dels dies que esperen el dia que és esperar que s'acabi per tornar a esperar-lo, que l'any següent seguirà a l'escala que comunica la planta baixa amb el primer pis de la casa, mirant el rellotge que no hi és i el cretí del temps com passa.

diumenge, 6 de juny del 2010

morir en diumenge

És una mica com vestir-se de dona apòcrifa. Abocar el cafè a la tassa, tirar-hi la llet prèviament calentada, posar mitja culleradeta diminutiva de sucre a l'espuma, remenar-la, apartar-la, tirar la resta de sucre directament al cafè. Tant feina de xinos. Desgustar primer les tres cullerades d'espuma dolça. Beure, cullerada a cullerada, el cafè cafè. Enmig d'una lluita constant per evitar la sedimentació del sucre, abillar-se amb el bikini i el tubo i els patos i posar el dit gros del peu dins la tassa. El treus per pura inèrcia, però abans haviem calentat la llet i això sembla un guèiser. Així que atrevir-se amb tot el peu, amb la cuixa, viure el moment crític del melic i ja pits i espatlles i barbeta i orelles i xup-xup-xup. Nedar d'aquí cap allà, esquivant la cullereta, fer una mica de temps i, finalment, ofegar-se dolça i dominicalment entre centenars de miniatures ensucrades.

dijous, 3 de juny del 2010

tobogans

Hi ha una mena de reminiscència de la infantesa en tant que Arcàdia feliç i món pastoral on la llum era més taronja, la verdura més dolenta i els plats de spaguettis vint-i-tres cops més grans i amb més parmesà i més bolognesa. És durant la infància que els formatges duraven tant com els parxís o les oques o els scalextric i és durant la infància que ens tiràvem pel tobogan encara que no portèssim calces i muntàvem botigues sobre els arbres i és això el que ens inclina al Sospir. Aquesta tendència, però, segurament més intensificada pel tòpic de que pels records dels sis anys en si (que també), acostuma a accentuar-se quan hom (h-o-m) es delecta observant les fotos i videos dels anys en que era més petit.


S'ha d'admetre que hi ha un punt de xunguisme en aquest entranyable exercici egocentriquíssim que és observar-se a un mateix versió XXS; i més quan se suposa que, senyors, ara i aquí (i sona manel sonant mishima) som a la flor i al bo i millor del que serà el Tot total de la nostra vida, tòpic sumat a la llarga llista que se'ns entafora a la testa mentre ens anem bullint xup-xup com a persones. Però la tendència a la nostàlgia hi és; i de res ens servirà obviar-la i no-res ni ningú podrà amb nosaltres. El motlle del temps, però, acostuma a col·locar alguns records d'infància sobre coixinets de cotó fi. Vull dir, a mi, el meu germà gran m'atonyinava (amb el sentit més germa-gran de la paraula; amb el fons aquell de la galeta carinyosa) i a mi no em feia puta gràcia. Tampoc vaig ser gaire feliç quan vaig anar per primer cop a París i els meus pares no em van deixar pujar caminant a dalt de la Torre Eiffel: el meu caparró considerava que l'ascensor no tenia cap tipus de mèrit i a la foto que tinc amb tot la cité de l'amour de paisatge de fons faig una cara de borinot inacabable. De la mateixa manera, patia com la que més quan m'havien de treure les dents. Em trigaven mil anys a caure i, durant els últims dies, semblaven cabretes enriolades fent curses motos GP, ara aquí, ara allà, ara una mica més aquí, ara una mica més lluny i anar fent. No només vaig passar-ho fatal en el moment de treure'm les dents de llet, sino que vaig ser de les típiques que als 14 anys encara eren les Nenes Desdentades. Quan somreia, la meva dentadura brillava per la seva monumental ab-sèn-cia. Tot i que he continuat somrient, la seqüela que m'ha quedat d'aquests anys ha estat una repulsió total pel món de les dents professionalitzades: ferros, queixals del seny (que penso encadenar dins les genives durant la resta de la meva vida), empastes, l'olor horriblíssima de les consultes, la llum blanca i els palets de fusta que et posava el dentista a la boca i et deia digues ah mentre tu deies ecs.

dimecres, 2 de juny del 2010

tots els coixos

I hem d'anar fent i anar sobrevivint i anar-hi anant, nosaltres nascuts d'un pet misteri còsmic, nosaltres sempre amb el deure d'aguantar-nos el riure universal, la carcajada conformitat general, sempre amb l'obligació de prolongar la ganyota com-cal, de ser algú amb cara i ulls i donat a la vida en societat i rascar-nos la panxa com si tant-me-fa i per dins papallones i esgarrifança tot pànic global i la pregària de fes-me sucre, fes-me sucre, fes-me sucre. Sempre evitant el patosisme des de la coixesa rutinària, sempre dissimulant l'ensopegada quotidiana, el peu esquerre preponderant, sempre allunyant-nos de la metafísica des de la puta metafísica, sempre al límit entre la tragèdia còmica i la comèdia tràgica, tornant constantment a la raresa sobtada de les paraules, a les formes i deformes de l'absurdisme general i el non-sense, alt, imperial i eminent, senyor i amo, patró cruel i jutge cabró i burgès forrat de duros, que ens mira cual hormiguitas i crida bu, i llavors tots ah, i què pesat, altre cop tu i tot torna a començar.

dimecres, 26 de maig del 2010

desordres

Sap que tots
som illes inventades.

Està al corrent,
doncs, que
sovint
la fusió
implica cataclismes,
que és com perdre's

però més petit.

dimarts, 25 de maig del 2010

dones

No es tracta d'un acudit de Lepe ni d'una invenció il·luminada sinó d'un fet total i objectivament real, d'un esdeveniment insòlit governat per les lleis de la raó més concisa. En F. (sempre havia buscat alguna oportunitat per posar això de la inicial i el punt: Felip? Federico? Farruquito?) era mexicà i va venir d'Erasmus a Barcelona. Tot i que després va acabar fent pilars de set, el dia que va arribar no tenia ni papa de català i va haver d'espavilar-se amb les seves capacitats associatives. Quan va arribar, F. s'estava cagant. S'estava cagant descomunalment i era al mig de Barcelona i va decidir anar a un bar a gestionar tal empresa. Total, arriba al bar, el servisio?, i es planta davant de dues portes: Homes i dones. Ni un dibuixet amb unes faldilletes, ni una perruca ni res. Clar, F. es va dir a sí mateix va, fes el favor d'utilitzar aquesta lògica que t'han ensenyat a l'institut mexicà perquè tens molta pressa i tampoc serà tant complicat. Va mirar-se el cartell, fent un esforç per trobar algun tipus de lògica pràctica entre les lletres. Homes. Dones. Homes... i de sobte ho va veure clar: claro! Don Pedro, Don Pablo, Don Petito, Don Menganito... Dones!! I va cagar feliç i orgullós, lògica pura, evidència total, visc-a Barcelona, xim pom.

dilluns, 24 de maig del 2010

cartier

Potser degut al seu ofici de rellotger, el Roger havia adquirit una obsessió desbordada pel contratemps. Primer va ser un ritme amb el peu dret, sota mantell i taula parada, mentre dinaven: el seu taló marcava el contratemps del rellotge de la paret amb un temps i compàs matemàtic. Al cap de poc, però, la cosa va derivar en autobusos perduts i obstacles i accions incongruents. Li demanaven flors i portava caixes de mandarines. Li deien "doncs te les menges" i feia jocs malabars. Quan s'allargava a xerrar, parlava a ritme de síncopes. La pulsació del Roger, òbviament, havia esdevingut un misteri per totes les infermeres: l'ambulatori n'anava ple, havien aparegut llegendes urbanes. Els amics, per quedar a una hora, li deien una xifra a l'atzar: total, ja arribarà. I és que el seu ideal temporal es situava en el just abans i el just després, cosa que dificultava de manera seriosa la relació amb els curiosos que se li acostaven. En una ocasió, va obrir la rellotgeria a la una de la nit, amb les torrades amb mantega i melmelada a la panxa i el suc de taronja en mà. Davant la seva futura esposa, enamorat total i amb l'hipoteca i el crio i la disputa pel canari al cap, havia respós: què-dius-què-va. Ni aquell cop, havia estat el pitjor. Després de cada fracàs, el Roger es tancava amb clau i pany a la rellotgeria i, amb les mans i el peu i el cap, s'obligava a seguir sí o sí el tic-tac tic-tac tic-tac tic-tac tic-tac.

dimarts, 11 de maig del 2010

l'arc

La sala és plena a vessar. Hi ha homes, dones, infants, ancians, arrugues, orelles, ungles, pestanyes: la conjunció de l'àmplia gamma de la naturalesa humana. La cridòria general és de pel·lícula i la gent mou els braços amb la gestualitat exagerada del qui, en realitat, ignora completament el que diu. La majoria de crits agraeixen ser encoberts pels parents d'altra sang, com aquells ulls fixos i oberts i segurs que, quan la resta calla, resulten ser pur playback. El caos, doncs, podriem dir que és la força predominant. Diverses persones dibuixen esquemes en llibretes cares i negres i miren amunt i mosseguen la punta d'un boli no-bic. En algun racó, hi ha algun home sol que mira la resta fent amb el cap que no, que no, que no. De sobte, un home té l'ocurrència d'aixecar-se i dir: mira, fem-ho més rapid, que aixequi el dit qui tingui un sentit. I ningú ens havia avisat, però cau un teló.

dimarts, 4 de maig del 2010

diluvi universal

Lídia,
m'he trobat al senyor Borràs i m'ha dit que a casa seva ja han comprat tubos i patos. Es veu que hi ha una marca rara que fa descompte a famílies nombroses i persones amb peus desfavorits. Has d'anar allà, demostrar perquè mai et posaries xancletes de dit i, si hi estan d'acord, et compadeixen amb una rebaixa del 50%. Però també m'ha explicat que la majoria de gent d'extremitats antiestètiques es nega a exhibir-se per simples disminucions monetàries, així que la marca rara queda molt original i solidària però continua enduent-se tot el pot. Mentre m'ho comentava, he pensat que podriem fer alguna cosa semblant amb els tubos: un descompte per mandíbules grosses, genives deformes o dents descarrilades.
També m'ha dit que la família Ferrer ja s'ha comprat els vestits de neoprè i que d'aquí poc ja en vendran al Mango, al Zara, al H&M i al Corte Inglés. El Borràs parlava molt i jo que sí que sí que clar que clar, una mica emprenyat perquè no portava ni manguitos i sóc dels que, si no es mouen, no saben flotar. El tio viatjava sobre un matalàs inflable i semblava el rei del mambo, però al arribar a la parada els revisors del tram li han dit que "les bicis sí que poden però això nanai", així que s'ha quedat fora. Jo hi he pogut entrar i, des de dins, xop com una mala cosa, li he fet la botifarra i he vist que, sota les ungles, em començava a créixer corall.
Intentaré caçar algun lluç per sopar. Vigila que els nens no s'acostin gaire al plàncton.

dimarts, 27 d’abril del 2010

mitjons

Érem a la biblioteca i la simple dinàmica corporal, la inspiració-expiració necessària per aquesta tasca de viure, el moviment dels dits a l'escriure, l'acció d'obrir i tancar el boli-bic ja ens convertia en centre d'atenció total. El zumzeig d'una mosca era paletes i obres i màquines excavadores i tot nassos contra lletres contra bolis contra apunts contra hores de temps i culs-cadira. Silenci John Cage. De sobte, un soroll gutural va emergir entre tota la resta. Era el so d'un home. Vam treure el nas dels apunts i vam inspeccionar la zona en busca del culpable, que finalment vam localitzar darrere una columna, quatre taules a l'esquerra. Era un home i roncava, i els seus roncs indundaven llibres i teories literàries i impregnaven l'humanisme d'humanitat, les doctrines elevades d'allò quotidià i temporal, d'allò propi del qui menja fora d'hores, dissimula quan ensopega i fa filigranes per treure's els mitjons quan toca sexe. Això era el que pensàvem tots mirant l'home que roncava. Capida la seva comesa, vam lligar les mànigues dels nostres jerseis amples i vam tapar-lo a mode manta i vam anar tots cap al bar. Marxa militar silenciosa: el més important era no fer-lo despertar. Mentre ens desallotjàvem, vaig fixar-me que, de la boca, li queia un filet de bava. Vam sortir i va quedar-se sol, dormint, ritualitzant amb els antics; curant, a poc a poc, el mal d'altura dels llibres.

divendres, 23 d’abril del 2010

el moment que no surt mai a les cançons

Anys més tard, la princesa el va deixar per un progre ecologista. A partir de llavors, el cavaller, durant la seva diada, es confon per Passeig de Gràcia i compra roses tenyides de rosa. Els avis l'empenyen i les nenes el trepitgen. No li ofereixen roses ni els nens dels esplais. Cada any, la mateixa noia li ven el llibre que regalen dues cantonades més avall.

dimecres, 21 d’abril del 2010

penitència

Val més dir-ho ara:
senyores i senyors,
sóc pura estafa.

No domino la teoria literària,
m'espanta la filosofia
i les avantguardes
em fan gràcia.

La meva cultura, prospecte
de prospectes, em val per
fregar els papers de plata,
l'Ikea de l'Idea.

Si volen, doncs, llencint-me
a les feres. Sacrifiquint-me
en nom de la dignitat
de l'erudit.

Sàpiguen, però, que tot això
no m'exclou de cert grau
de simpatia

i d'un amor total i sincer
per l'ofici de la paraula
escrita.

dimecres, 14 d’abril del 2010

típic contratòpic

El tema rau en ser l'italià callat, el capellà honest, l'alemany que practica un turisme de culte, l'humanista que tolera la ciència, el català que concedeix prèstams, ser el que no beu birra o no beu vi, la tieta amb mobiliari futurista, el polític fiable, l'examinador afable, el francès amigable, la granadina tímida, la sevillana que no balla, l'empresari solidari, l'argentí sense làbia, l'uruguaià lleig, el rumbero sense guitarra, la caribenya pàl·lida, el cubà currante, la berlinesa antiquada. El tema rau en ser l'anti-bolonya cultivat, l'okupa compromès, el periodista verídic, l'escriptor humil, el metge amb bona lletra, el poli tovet, el funcionari treballador, el que guanya al casino, l'informàtic normal, el taxista callat, la iaia que no sap cuinar, el noi que no mira el futbol, el basc amb poc caràcter, el balear ràpid, l'obrer educat, el sindicalista diplomàtic, el pueblerino cosmopolita, el madridista pro-messi, el napolità o l'àrbitre legal. Ser la rossa intel·ligent, el revisor comprensiu, l'artista que no es fot merda, la peixatera afònica, l'islandès que no fa música i el xino que viu xino-xano. Ser, en definitiva, el pesat original, el típic contratòpic, el que no és la resta. De tots els que són, doncs l'altre.

dimarts, 13 d’abril del 2010

motlle

Es busca musa
interessats/ades truquin
al 650403020

dilluns, 12 d’abril del 2010

un amic imaginari

Em fa gràcia quan penso en quan estudiava coses lletges, ja cap al final del tema. M'enduia Shakespeare a classe i em sentia una heroïna. El panorama no podia ser més èpic: noies-tacons, pitillos mil, opus-andantes i tòpics fàcils a vessar (tant fàcils com aquest, de fet) i jo al mig llegint Somni d'una nit d'estiu. La Supervivent. La Incorrupta. La (finalment) Insubornable. Em motivava tant la idea de ser l'Alliberada que passaven les dues hores i no havia llegit res però, amb el cap ben alt, me'n tornava cap a casa amb la sensació de ser una absoluta crack; (en) fi.

dijous, 1 d’abril del 2010

Cronopio Mayor

Cronopio, cronopio, Cortázar es negava a deixar-nos definir què és un cronopio. La llegenda (de les "Historias de cronopios y de famas", publicada el 1962 a Buenos Aires) diu que l'any 1952, Cortázar, que havia aconseguit una beca per estudiar a París, va anar al Théatre des Champs-Elysées a escoltar una peça dirigida per Stravinsky. En Julio estava molt content perquè era molt fan de Stravinsky i també de Jean Cocteau, que també era allà i que recitava. Durant l'entreacte, tothom va anar a prendre cafè, però en Julio no en volia i, de sobte, va trobar-se quasi sol al teatre. Solitud + música + sensació-de-super-ego + autonsciència = intervenció mística: narra Cortázar (a les entrevistes parsimònia total del programa "A Fondo" de TVE, no sé si el 1977) que, de sobte, va veure que a l'aire hi havia com una mena de personatges indefinibles, una espècie de globus de color verd, unes bestioles molt còmiques i simpàtiques que es deien "cronopios". A mesura d'anar escrivint-les, aquestes bestioles van anar agafant forma i posteriors significats patilla per part de la crítica (en Julio no es cansa de dir que "cronopio" no ve ni de Cronos ni de res, que els "cronopios" es diuen "cronopios" perquè es diuen "cronopios", perquè van presentar-se així i no hi ha més).

Els "cronopios" comparteixen històries amb els "famas" i les "esperanzas"; els tres són personatges-tipus, estereotips, models de prendre's la vida que reaccionen de formes diferents davant les inclemències del temps. Els cronopios tenen "la conducta del poeta, del asocial" i vindrien a ser els "pobrets" que cauen bé a tothom menys als "famas", la gent que defensa l'ordre, els de dalt, els que porten els bancs i les grans empreses i es prenen la vida molt en serio (vinga definició fàcil). Les "esperanzas", per la seva banda, vindrien a ser les sosilles: criatures "de personalitat tova" sotmeses als "cronopios" i els "famas" depenent de l'ocasió que es doni.

Així, a tall d'exemple, els famas conserven els records ben fixadets i etiquetats per trobar-los sempre i tenir-los controlats, mentre que els records dels cronopios volten per les cases i els cronopios han de dir-los-hi "cuidado con los escalones" i converteixen les cases en galliners i bullicis i sorolls i els veïns es queixen i els famas sospiren i els cronopios no s'adonen de res de res de res.

El cronopio, doncs, és el qui ens cau inevitablement bé, el que arriba tard però no esbroncarem, l'entranyable empanat, l'entranyable patosito, el "mono", el que xoca amb els fanals, el que se li caga el colom, el "pobret"; el cronopio és el petit ingenu que és Felicitat mirant-se un balcó ple de geranis i que cau en Desgràcia i es posa tristíssim quan troba una capsa de llumins on havia d'haver-hi unes claus i creu que el món està del revés i que res serà el que era. El cronopio, però, també és el cabroncete: diu Cortázar que "están allí y hay que tener cuidado con ellos porque, en el mismo minuto en que uno se va a sentar, ellos ya te han quitado la silla" i, en realitat, a l'última rajola de benvinguda que té escrita al porxo hi diu "Este cartel anula todos los anteriores. Rajá, perro" ("los anteriores" són mimos de l'estil casa chica però corazón grande que el presumpte convidat segur que ha llegit amb molta alegria). Tot i això, la flor pensa que el cronopio és com una flor, i el cronopio és pur amor i dibuixa golondrines de guix al voltant de les tortugues perquè aquestes es creguin que la seva rapidesa és millor.

Al món hi ha cronopios i hi ha famas, hi ha cronopios cronopios i famas famas, hi ha famas que van de cronopios i cronopios que s'estressen, i el món està ple d'esperanzas-balança més perdudes que la una que van d'aquí a allà traient conclusions sense ets ni uts ni muàs ni mús. Tots voldriem ser cronopios i amagar el fama que portem dins perquè és agobiant i poc simpàtic i trist i lleig i avorrit; però no això no surt com si res. Tots voldriem ser cronopios per llevar-nos al matí independentment del peu i que fés Sol i no calgués res més. Tots voldriem ser cronopios perquè els cronopios són els genis i els especials i els millors i els mimats. I, de fet, bàsicament, tots voldriem ser cronopios perquè Cortázar definia la gent que admirava com a "Grandísimo Cronopio" o "Cronopio Mayor" i tots voldriem que Cortázar ens admirés.

dimarts, 30 de març del 2010

manilla

Es reuneixen a la Plaça Major de la Capital on té lloc la ficció narrativa. Estan enfadades, brutes, mal vestides; talment víctimes d'un assetjament constant. Porten pancartes contra l'abús dels artistes, contra la funció poètica i contra l'al·legorisme. Crida la Puresa: Contra la prostitució! Tant verbs com conjuncions com noms com preposicions estan farts de tanta tonteria estètica. Contra la connotació!, crida ara la Puresa, encara més fort. Prou creativitat!, crida la Creativitat. Narradors i poetes i personatges del gremi s'uneixen davant la manifestació, preocupats. Al fer-se impossible el diàleg (de fet, senyor Diàleg s'ha penjat d'un edifici i brama a favor del sentit literal), els artistes decideixen cridar els antiavalots al·legant la traïdoria dels mots. La policia avança i aquests, emmanillats, són portats a la presó, fi de la Fi, mort de la Mort.

dijous, 25 de març del 2010

castedat

Només t'ho diré una vegada:

no et creguis
el vot de castedat
de les paraules;

els anys els han donat
el do de la simulació
i la geometria
ex
ac
ta.

Que són muses, mosques
mortes, farses blanques,
porques, puces.

No són verges, les
paraules. No són
més que
pures



putes.

però ja se sap

Escriure sobre la impossibilitat d'escriure. Escriure sobre el no-jo, escriure sobre el blanc neu del full verge, escriure sobre el llapis que tremola, sobre el paper arrugat i l'esborrany, sobre la consciència d'argument paperera. Escriure sobre el meta-escriure, meta-escriure al cúbic, a la divuitena, escriure sobre l'haver d'escriure i la impossibilitat de, escriure corrompre, escriure plagiar, esciure't, es-criu-re, és cri u re, reescriure, rè, escriure, màquina al escriure, màquina d'escriure, creure's l'escriure, riure's del creure's l'escriure, escriure escrit cripta, escrit CRIT, escrit llit. Seduïr el precipici amb caramels decadència, per exemple. Fer-se el boig com un boig. Acabada la jornada, desfet, posar l'ànima a la rentadora.

dimecres, 24 de març del 2010

madonna


Àngel 1: Però tu què creus, són taques o no?
Àngel 2: No ho sé, és que madonna la cabrona les ha fet tapar amb cortines i no es pot veure pitjor.
Àngel 1: És que allà dalt no n'hi ha, d'humitat...
Àngel 2: Potser té a veure amb alguna idea de divinitat...
Àngel 1: Va, tio. Els de dalt tenen altres obligacions. Madonna no pateix perquè sap que el Rafa la maquejarà.
Àngel 2: Uau, però si són taques, zero màgia, no? Harmonia desfeta.
Àngel 1: Ai mira, però aquestes coses van com van, la Gran Farsa del Renaixement, la imposició de la Mare Naturalesa,...
Àngel 2: (dirigint-se a Raffaello) Rafa, tu què dius? Com la pintaràs?
Àngel 1: Hòstia, hòstia. Allò de la dreta de la cortina no és un escarabat?
Àngel 2: Quina rallada, tio.
Àngel 1: Ja veus. Tu, acaba ja, que volem tornar a fer el pajarito.

dissabte, 13 de març del 2010

relectura

Perdona, eh, però… quanta estona trigaràs? És que ahir em van treure un queixal del seny, saps, i em fot un mal la mandíbula que aquesta cara de pinyol serè no se quant m’aguantarà. Merda, i la roba fa pudor i és d’un depriment total, encara no existeixen les rentadores, no entenc perquè triguen tant els científics i mestres de la tecnologia que han de fer que la meva descendència parli des de Xile amb nois d’Alacant i no pugui veure que un que és lleig diu que és galant. Que he de ser versemblant? I tu, Leo, no tens res a explicar-me? No et passa res interessant? Tu sabies que una gent va dir que el món s’acabaria el 1500? I tu... tu què creies, que el XVI començava el 1501 o el 1500? Es pensen moltes coses, saps... a mi... a mi tant me fa, joder, puto queixal. Que miri on? Escolta, però no em posaràs ni arrugues ni grans, no? Vull dir, si he de passar a la història de l’art... bf, Leo, i si ho deixem estar? Sortim a fer una volta per Florència, aprofitem ara que encara no existeixen els guiris! Què dius? Llenguatge elevat? Va, cony, calla i pinta, acabem ja.

divendres, 12 de març del 2010

despertes l'inútil

El senyor business és al International Negotiation Shopping Cheating Congress, a una d'aquestes fires que fan a plaça Espanya en què contracten a noies perquè somriguin i aguantin safates, doncs aquest senyor de qui parlo és allà i pobre home s'està estressant. Té un japonès al davant que li parla de mòbils que funcionen amb l'obertura i tancament de les pestanyes i d'un aparell addicional que t'entrena per controlar els ulls i unes gotetes hidratants per si de cas i al senyor business la cara se li està inflant i posant-se-li d'un color vermell estrany. S'afluixa una mica el nus de la corbata i nota la suor entre els péls del tòrax i a les aixelles i les mans greixoses i la pèrdua d'olfacte i es disculpa un moment davant del senyor japonès, senyor, arigató, saionara, bai-bai vaig al bany.
S'encamina cap al lavabo xocant amb la resta de senyors business, nota com les cames li tremolen i el cap li balla a marxes cubanes i les orelles li xiulen i la mort és a prop, a prop, a prop. Entra al lavabo, es tanca amb baldó, s'asseu a la tassa del vàter i respira fons. Amb el membre al descobert, observa detingudament les notes i reflexions profundes que suposats adolescents ociosos han transcrit a la porta bloquejada i a les parets. Rapidament, treu un petit permanent de la butxaca de la camisa i escriu: Yo he llebado a una churri en ete retrete! =)
Sempre es tracta de la mateixa frase. La placidesa i la serenitat li compensen ortografia pèssima i tipografia insultant. La sang torna a circular, disminueixen tremolors, ansietats i signes proclius a la imminent histèria i no hi ha senyals de sordesa o vista emboirada. El senyor business, visiblement serè, amaga el petit permanent a la mateixa butxaca. Abans de sortir dels serveis, es passa la mà pels cabells i refà amb mà ferma el nus de la corbata.

dilluns, 8 de març del 2010

nocturn nº1


Reconec que tenia molt d'èpic això de quedar-se aïllat a la capital. Primer la gent es somreia amb la gent com dient neva, tot molt singing-in-the-rain i fotitos i paraigües voladors, però els nens que dues hores abans feien coreografies després ploraven perquè tenien els peus xops i mama on s'ha posat la platja i vull llars de foc i xocolates desfetes i narradors romàntics i chopins i velitas. Després allò de moure els dits blancs per poder tornar a tocar el piano algun dia, doblar la ració de mimos, proclamar la grandesa de la naturalesa davant d'una capital de pijitos cosmopolites que es queden sense trànsit amb quatre floquets blancs, fer circular la sang, prendre's en serio; la temptació era massa gran. Després del majúscul l'Apocalipsi, però, és preferible deixar-se de virgueries i tornar al petit princesisme d'allò particular: les sabatilles als peus, els clips als cabells, els mitjons llargs i la sopa ben calenta i merescuda al plat.

dissabte, 6 de març del 2010

El pacte

Hi havia una vegada un conte real. El conte estava molt i molt cofoi de la seva pertinença al gènere de la no-ficcionalitat i va presentar-se al Comité d'Identificació de Contes per tal d'aconseguir el seu carnet de conte oficial. Va fer cua moltes i moltes hores darrere de contes sobre porquets que volen, carxofes que parlen i ventafocs que es lamenten d'absència de petons. Finalment, quan va presentar-se davant del Comité d'Identificació de Contes, els membres del Jurat van llegir les quatre primeres paraules i van despatxar-lo per incongruència amb la tradició literària.

divendres, 5 de març del 2010

Nostàlgia del parrús

Un dels hits de l'Esplendor i glòria de la Internacional Papanates (dedicat a la despampanante Maria Grazia Cucinotta) és el primer article de tots, a propòsit del pèl púbic. L'ús de la metàfora per evitar el grollerisme porta Monzó a parlar de la perruqueria púbica, el bosc, el mont de Venus, o l'entranyable parrús: pura filigrana literària. L'autor explica que als anys seixanta, setanta i fins i tot vuitanta, la majoria de la població femenina lluïa un pèls púbics com Déu mana i que, a principis dels anys 90, la depilació va passar de ser una "excentricitat lúbrica per convertir-se en un fet habitual".

Monzó parla d'aquesta substitució de mont de Venus tipus jardí anglès a mont de Venus tipus jardí francès i proclama que l'agradable monotonia d'abans ha donat pas a un enigmàtic "què hi trobarem?" (evocant les sanefes i dibuixets varis que hom pot trobar fotografiats als aparadors de les depiladores o a les revistes de dones, on s'han trobat autèntiques filigranes en matèria d'ornamentació púbica). D'altra banda, en Quim s'afegeix a "la nostàlgia pel matoll silvestre" i afirma l'existència de webs dedicades als conys dels 70 (no les he buscat).

En fi. Tot continuaria en la línia de l'etern debat entorn de la depilació femenina i que si estètiques que si planetes piruleta que si pur artifici etcètera etcètera. Avui dia, per exemple, el fet que una dona no es depili les cames o les aixelles frega l'impensable (en aquest cas, Monzó evoca melancòlicament el moment en què Silvana Mangano, a Arrós amarg, alça els braços mostrant "un garric sensualíssim") i cada cop es troben llocs més recòndits amb possibilitat de ser depilats (l'esquena, els braços, les mans,... per no parlar del pèl dels homes). Totalment d'acord amb què hi ha certa noció de comoditat lligada a la depilació, però sospito que aquesta sensació és fruit de certa imposició social i estetització de la vida en general i molta tonteria i poca chicha (que jo molta lletra però m'apunto al carro de cap, eh).

Hi ha "webs interessants" que conclueixen que el pèl púbic és un niu de bacteris i que, en qüestions d'higiene, "es mejor que brille por su ausencia". En aquest cas, la població femenina existent fins als 80 ha viscut atemorida i intimidada per tals virus? O van decidir no depilar-se a favor de certa idea de sensualitat estètica, al·legant frases del tipus "per lluïr s'ha de patir" davant l'existència de senyors microbis? Pel que fa als possibles riscos, no hauriem de tèmer també els polls del cabell i afeitar-nos les melenes? O potser som nosaltres els qui no ens adonem de res i avui dia l'empatx de coneixement i l'afany de superfluisme ens hipocondritzen només una miqueta?

dijous, 4 de març del 2010

però demà encara no ha arribat

Jo el que vull ser és un bouet de Kobe abans de, un animal Tajima hipermimat, un jabugo guiri, ser un bou i que em truquin de llocs molt llunyans i m'ofereixin birres mil, sakes mil, una quantitat industrial de massatges i mimos i sempre amb l'excusa aquella del bé aliè, de la millora de tercers, cooperativisme i ong's. Que em cuidin a llocs (super)exclusius i que tothom em digui VALS UN IMPERI i no em puguin vendre mai perquè valc el teu sou x vint-i-tres. Que les birres m'ajudin a perdre grassa. Que em comparin amb el foie gras francès. Que la meva carn es pugui menjar a cullerades i que em facin banys de licor. Anar tot el dia tranquil·lament remenant la cua pel món. El que em pregunto és què pensen els senyors de Kobe mentre fan massatgets als bous? No són ni esportistes que ho necessitin ràpid ràpid ni estimats als qui en facis per amor. Serien més com una escissió rara dels fisioterapeutes, però jo només faria massatges a bous o vaques si fessin el millor formatge del món.
De fet, jo el que vull és tenir l'estòmac reciclable i poder menjar tot el formatge del món. Abans creia que m'agradava molt el formatge però si en menjava durant sis dies potser el setè preferiria carxofes o taronjes o pa de nous, però ara crec que no. Vosaltres els de l'altra banda podeu devorar totes les coagulacions de llet que us doni la gana. El que vull dir és que abans creia que, si cada dia de cada estiu disfrutaves del gelat de formatge amb aràndanos, dinaves risotto parmesano i steak al roquefort i sopaves amanida de formatge de cabra amb nous i torradetes de paté amb brie, o intentaves fer una aproximació als altres o corries el risc de caure dins el mur infranquejable de la monotonia alimentària. I ara ja no. Que o em torno bouet de Kobe i tots em mimen o se'm cura la panxa i menjo tot el formatge del món.

dilluns, 1 de març del 2010

caure

Faria un quadre que fos com una mà que pinta una tela, com dient és la meva mà i és la meva tela que jo pinto, i a la tela pintada hi pintaria una mà que pinta una tela, la mateixa mà i la mateixa tela, s'entén, i dins d'aquesta més mans i més teles cada cop més minúscules i davant de tals diminutius diria sí, com els senyorets recòndits del jardí de les delícies. El quadre faria furor i l'exposarien als museus de tot el món, hi hauria qui diria oh, innovació i qui diria bah, topicot, però els visitants curiosos ociosos ansiosos que se'l anessin trobant s'acostarien tant per veure on acaben les teles i les mans que sortirien amb el nas pintat per aquesta mà meva que pinta una tela.

dimecres, 24 de febrer del 2010

reencarnació

Et menjaries els dits,
també, si et poguessin
tornar a créixer?

L'altre

"Us la fotré pel cul, jo, i per la boca, marieta d'Aureli i cosó de Furi, vosaltres que, pels meus versos, perquè són una mica lascius, m'heu tingut per poc decent. Car, al poeta piadós, sí, li escau de ser cast; els seus versos, no cal pas que ho siguin: aquests, al capdavall, només tenen sal i gràcia si són una mica lascius i no gaire decents i poden excitar la pruïja no dic dels joves, sinó dels homes peluts que ja no poden bellugar el llom endurit. Vosaltres, perquè heu llegit allò de molts milers de petons, ¿em teniu per poc mascle? Us la fotré per cul, jo, i per la boca.",

que diu al poema XVI Catul, un senyor que va viure pocs anys i abans del zero però va tenir temps de pactar edicions bilingües de mil·lenis posteriors i d'entendre tot això del poeta i jo

dimecres, 17 de febrer del 2010

l'edat adulta

És una mica vergonyós però reconec que sempre he de pensar uns quants cops allò del significant i el significat, igual que allò dels thursdays i els tuesdays. Dijous? Dimarts? És d'una ambigüitat aplastant. De més petit, com a mínim, podies avalar-te amb el segell de l'edat i existien estratègies secretes com les taques de naixement o la posició del mar que et deien això és la dreta i allò és l'esquerra. Pel que fa a les direccions, les estratègies eren indefectibles. La primera consistia en posar les mans de costat, buscar la taca de naixement de la mà dreta ("no... no és brutícia") i si buscava la dreta havia d'anar amb la taca i si buscava l'esquerra havia de defugir-la. Tan zenzillo. Un cop fet l'estudi i tretes les conclusions, aixecava la vista cap al lloc adequat simulant seguretat impecable i apa, un deu. L'altra era més fàcil: la dreta sempre és on hi ha l'armari amb la motxila i l'entrepà i l'esquerra és on hi ha la finestra amb el pati i les taules de ping-pong i la xarranca de guix que ja quasi ni es veu i tothom fa trampes. També a força de pensar que la "be alta" va abans que la "te" vaig acabar interioritzant que el nét és de l'avi i el nebot és del tiet. Hi havia mil plans i mil excuses de dotze anys que acabaven amb final feliç, lacasitos, conguitos i regaliz vermella. Ara, abandonats per l'excusa fàcil de la infantesa, cal musculejar la imaginació o assajar somriures pietosos.

dimecres, 10 de febrer del 2010

Zebres

Aviam, tot escrit fa el que pot. Sotmès a criteris lingüístics que responen a objectius i temàtiques determinades, el text no pot ser objectiu, el text sap el que diu i en el nostre cas dissimula. No és un propòsit del mateix escrit perquè ell bé, ell en si és com lletres en marmita, no sé si ens entenem, l'escrivent no vol anar de druïda però al final ell hi posa l'oli i ell hi posa la sal i el cuida dins el ventre i el mima i l'alimenta, l'escrit fa veure que no s'adona dels canvis tipogràfics i dels coloritos i les coses però sí que ho fa, així ho manifesta l'escrivent mentre escriu que l'escrit dissimula, perquè una llar pot ser de mil maneres y de hogar sólo hay uno, els pajaritos són al niu, els barrets al penjador, els paraigües al paraigüer i les formigues al formiguer i cada un va fent la seva i vivint i deixant viure, però quan a un li canvien l'hàbitat bé, suposin que un dia la façana de casa els hi apareix de color granate i a topos liles, no fa gràcia, i l'habitació esdevé un post-it cúbic, fluorescent, poc estètic, vaja, lleig, o ni que sigui una façana preciosa, ei, quasi l'obra d'un prodigi, bé, tot i això de bones a primeres un es trasbalsa i tot i la poca importància i els esforços de l'escrivent per fer veure que el fa dissimular, no sé, al que escriu li falta retòrica li falta carisma i l'escrit posa de manifest que bé, senyora, voldria que com a mínim em demanessin la opinió en temes de propi interiorisme.

diumenge, 7 de febrer del 2010

Data de caducitat

Es busquen temes
universals

troba'n un
i versa'l.

diumenge, 31 de gener del 2010

And the winner is

La frago que no és la meva frago ha quedat aniquilada: ahir vaig veure els dos propietaris amb un nou monstre més gran i menys atrotinat. Només queda que no sigui al taller o l'hagin deixat per mudança per transportar un piano o per fer un viatge o que hagin decidit tenir un vehicle monstre cadascú perquè estan avorrits l'un de l'altre i no volen veure's més. En tot cas, inútil justificar l'irrefrenable sentiment de victòria sobre el poble: l'hegemonia.

divendres, 29 de gener del 2010

Helsinki

I merda, tant li fa haver escrit trenta assaigs sobre la caducitat de les coses, rasca que rasca, el puto enigma segueix allà en plan NO PASSAREU, tots els temes universals darrere el vidre i Baudelaire i jo amb el nas a la peixera, els dos com patates i antiestètics i zero poesia i el meu gos olorant-nos les soles de les sabates perquè ni trepitjant caques ens arriba la sort. Nietzsche i tu reaccionant cadascú a la seva manera, la gestió al final és d'un subjectiu que espanta, hi ha qui burxa més i qui burxa manco però els peixos pallasso segueixen a la peixera, tant panxos, movent les aletes al voltant de l'amor, l'amort, la mort, el temps aquest que perdo ara. Hi som Sòcrates i jo i un fenici i tu també hi ets, i la meva cosina de dos mesos que en realitat no existeix amb dos manetes miniatura fent-li pallassades al peix. I és un fiestón i no tenim ni taladros ni martells ni tornillos perquè això és un vidre que ni abans de Crist ni al 4027 dé cé, que no hi ha res a fer, pintar-se de vermell i fotre's a la piscina, tirar-se a l'aigua, recollir les fotos, pagar la multa, tornar a casa.

dimarts, 26 de gener del 2010

Fetge

No ens hem pintat
línies de bilis negra
a la cara,
encara,

però el fenomen
factura de fractura
ens aclapara
tant o més

que aquesta
tendència anostrada
al propi versus
viceversa.

És arreu, la blancor
neu. En som coixí,
banquet i burla.
Però amb tot,

les teves petites
morts no es cansen
de ressaltar la titànica
magnitud

de component absurd
adoptat ocasionalment
per l'encèfal de
la resta.

dimarts, 12 de gener del 2010

L'ego

Hi ha un home aquí dintre que em vol vendre coses. Se m'acosta amb un somriure d'orella a orella i m'obre la gavardina. L'home diu que és publicista i que té la solució a tots els meus mals: l'home publicista ven homes de publicitat. La butxaca interior, les costures, tot està ple de senyors amb brillantina i dents blanques i somriures ics ics ela que simulen que l'objecte publicitari sóc jo i em promocionen com el millor del millor que ha passat pel món. De sobte i com qui no vol la cosa m'he convertit en el producte de màrqueting amb més futur de la història de la venta, però el publicista més gran de tots els publicistes em diu que, per a treure els homes de publicitat d'aquí dintre i deixar-los cantar meravelles sobre mi pel món real, els he de comprar. Que de guapura no se vive. Jo li dic que ja voldria, però que no tinc ni un duro, que dino tupper cada dia, que jo què sabia que els homenets aquests m'havien de solucionar l'existència. Ell sospira i em diu amb insistència que sospita que en aquesta jugada m'hi va la vida. Jo el miro i li dic vés, què hem de fer, i em diu, tot seriós, m'hauràs de convèncer. Es posa la mà a la butxaca dels pantalons i mirant-me amb un somriure 100% pasta de dents, em regala un pot de brillantina. S'asseu a la cadira, tot en silenci, es posa molt seriós i em mira.

dilluns, 11 de gener del 2010

La cadena

Innocent o culpable, el mort
sempre és responsable
de la venjança de la culpabilitat,
que haurem d'arrossegar tot el dia
de cada dia
fins que passem a millor vida
i carreguem el mort
a altres vius desventurats.

dissabte, 9 de gener del 2010

Ser algú ara

Impossible que l’ego no esdevingui estalactita, amb aquest cel blanc que ni és cel ni és salat ni cau ni és res, que és soso i trist i decadent i només convida a transformar-se en mandonguilla i a corroborar que sí, que els humans hauríem d’hivernar però ja, jo firmo per una existència marmota com una casa senyorial, senyors, quan arribi el maig desperteu-me, porteu-me a un cau amb calefacció i uns quants quilos de xocolata i alguna fruita que no sigui mandarines i aviseu-me quan arribin les floretes coloritos i tot allò de la sang alterada i puguem començar els primers sopars a la fresca amb tomàquet i mozzarella i dir adéu adéu a les sopes calentes, que som a principis de gener i ja no les puc ni veure, lleveu-me quan puguem escoltar antònia font per alguna cosa més que fer esport o intentar treure’ns l’horitzontalitat dels ossos. Perquè després és quasi un plaer, aquest dolor tonto de pluja, aquest saber-se invisible, el fenomen pluvial de tocar-se el ventre i aparèixer a l’esquena, jo què sé, escoltar tiger mountain peasant song vint-i-cinc cops i recrear-se en how can the body die i rebutjar ragged wood en tant que felicitat, bon humor i acords majors en general. Al final la pluja es fa bé o no es fa. S’hi cau o no s’hi cau, i s’evita només en cas d’estricta obligació de ser alguna cosa més que cotó lamentable. En cas de poder esquivar el concepte persona, la droga total és lliurar-se al gaudi de la tristesa absoluta i inútil i dedicar-se delitosament a distingir aquesta malenconia sòlida i palpable en cada racó de l’habitació, als plecs del cos i als del llençol on tu dorms. Morir esperant la primavera. Proclamar-se màrtir del fred amb pancarta, neó i fervor. Abraçar la nit feliçment amargada i abraçada al radiador.

dissabte, 2 de gener del 2010

Cadena perpètua


cleptòmanes apart..
que tingueu un bon any! :)