És una mica vergonyós però reconec que sempre he de pensar uns quants cops allò del significant i el significat, igual que allò dels thursdays i els tuesdays. Dijous? Dimarts? És d'una ambigüitat aplastant. De més petit, com a mínim, podies avalar-te amb el segell de l'edat i existien estratègies secretes com les taques de naixement o la posició del mar que et deien això és la dreta i allò és l'esquerra. Pel que fa a les direccions, les estratègies eren indefectibles. La primera consistia en posar les mans de costat, buscar la taca de naixement de la mà dreta ("no... no és brutícia") i si buscava la dreta havia d'anar amb la taca i si buscava l'esquerra havia de defugir-la. Tan zenzillo. Un cop fet l'estudi i tretes les conclusions, aixecava la vista cap al lloc adequat simulant seguretat impecable i apa, un deu. L'altra era més fàcil: la dreta sempre és on hi ha l'armari amb la motxila i l'entrepà i l'esquerra és on hi ha la finestra amb el pati i les taules de ping-pong i la xarranca de guix que ja quasi ni es veu i tothom fa trampes. També a força de pensar que la "be alta" va abans que la "te" vaig acabar interioritzant que el nét és de l'avi i el nebot és del tiet. Hi havia mil plans i mil excuses de dotze anys que acabaven amb final feliç, lacasitos, conguitos i regaliz vermella. Ara, abandonats per l'excusa fàcil de la infantesa, cal musculejar la imaginació o assajar somriures pietosos.
2 comentaris:
...si és que això de fer-se gran...per sort encara hi ha molts finals feliços i en el meu cas, moltes llengües dolçes de maduixa!
A mi sempre em va costar distingir dreta i esquerra :). Feia servir trucs com aquest.
Publica un comentari a l'entrada