divendres, 8 de juny del 2012

tocacampanes

Tinc una parenta que cada cop que ha de dictar una paraula fa allò de dir un nom que comença amb la lletra en qüestió, per aclarir el concepte. La gent normal acostuma a dir "A" d'Astúries, "B" de Barcelona, "C" de Cuenca, "D" de Donostia, "E" de "Elche de la Sierra" i tal. Doncs en aquest sentit, he de confessar que la meva parenta té un do. El primer cop que la vaig sentir lletrejar la paraula "otitis" (parlava amb una altra parenta que, tot i interessar-se molt per la seva salut, està sorda com una tàpia) la cosa va anar més o menys així: "O" d'otomicosi, "T" de tafileteria, "I" de ienisseià, "T" de tocacampanes (no li agrada repetir-se), "I" de ipsolateral i "S" de solenodòntids. Òbviament, l'altra parenta va penjar enfadadíssima i no la va trucar en tres mesos. Jo, però, que tinc un ull quasi natural per la genialitat, vaig veure-ho clar: amb una mica de palla, d'aquí en treurem molta pasta. Des de llavors, i després d'haver sentit meravelles com "H" de halicondrines o "K" de kaixkaval pronunciades amb una espontaneïtat inimitable, li he repetit trenta mil cops que podria seure al costat del Jaume Cabré i fer emprenyar al Màrius Serra, però ella només riu i em diu "calla, va". Òbviament ja he fet tots els plans per plagiar-la, fer-me passar per geni del vocabulari català i acabar els meus dies envoltada de felicitats aristocràtiques: ferreros rocher, tobogans a la  piscina, truites de patates de quatre pisos, etcètera. 

dilluns, 4 de juny del 2012

alternatives a ryanair

L'altre dia, la Silene em va dir que estaria bé ajuntar tots els llocs bonics de la terra. Al principi vaig negar-m'hi rotundament i vaig bramar i lluitar a favor de les interminables hores de tren, l'impossible dormir-autobús, les distàncies experienciades, els entrepans de pa bimbo i les cames destrossades -oh vida sofrent, oh suor pagada, oh cultura de l'esforç. Però després vaig pensar què collons, imagina't caminar cinc minutets per les catarates d'Iguazú i trobar-te espontàniament davant del MoMa de Nova York. Llavors caminaries un minutet o dos i arribaries al Ponte Vecchio, dos minuts i Shangai, tres minuts i als alps suïssos, hi hauria Strasbourg al costat d'un castell eslovè abandonat al costat dels paisatges d'Islàndia al costat de San Francisco, migdiada a Fijii, cafè i puro a L'Habana, sopar a la Índia, vinet al Barrio Alto, tango a Buenos Aires i, feliç com un anís, tornar a dormir a casa.