dimarts, 27 d’abril del 2010

mitjons

Érem a la biblioteca i la simple dinàmica corporal, la inspiració-expiració necessària per aquesta tasca de viure, el moviment dels dits a l'escriure, l'acció d'obrir i tancar el boli-bic ja ens convertia en centre d'atenció total. El zumzeig d'una mosca era paletes i obres i màquines excavadores i tot nassos contra lletres contra bolis contra apunts contra hores de temps i culs-cadira. Silenci John Cage. De sobte, un soroll gutural va emergir entre tota la resta. Era el so d'un home. Vam treure el nas dels apunts i vam inspeccionar la zona en busca del culpable, que finalment vam localitzar darrere una columna, quatre taules a l'esquerra. Era un home i roncava, i els seus roncs indundaven llibres i teories literàries i impregnaven l'humanisme d'humanitat, les doctrines elevades d'allò quotidià i temporal, d'allò propi del qui menja fora d'hores, dissimula quan ensopega i fa filigranes per treure's els mitjons quan toca sexe. Això era el que pensàvem tots mirant l'home que roncava. Capida la seva comesa, vam lligar les mànigues dels nostres jerseis amples i vam tapar-lo a mode manta i vam anar tots cap al bar. Marxa militar silenciosa: el més important era no fer-lo despertar. Mentre ens desallotjàvem, vaig fixar-me que, de la boca, li queia un filet de bava. Vam sortir i va quedar-se sol, dormint, ritualitzant amb els antics; curant, a poc a poc, el mal d'altura dels llibres.

divendres, 23 d’abril del 2010

el moment que no surt mai a les cançons

Anys més tard, la princesa el va deixar per un progre ecologista. A partir de llavors, el cavaller, durant la seva diada, es confon per Passeig de Gràcia i compra roses tenyides de rosa. Els avis l'empenyen i les nenes el trepitgen. No li ofereixen roses ni els nens dels esplais. Cada any, la mateixa noia li ven el llibre que regalen dues cantonades més avall.

dimecres, 21 d’abril del 2010

penitència

Val més dir-ho ara:
senyores i senyors,
sóc pura estafa.

No domino la teoria literària,
m'espanta la filosofia
i les avantguardes
em fan gràcia.

La meva cultura, prospecte
de prospectes, em val per
fregar els papers de plata,
l'Ikea de l'Idea.

Si volen, doncs, llencint-me
a les feres. Sacrifiquint-me
en nom de la dignitat
de l'erudit.

Sàpiguen, però, que tot això
no m'exclou de cert grau
de simpatia

i d'un amor total i sincer
per l'ofici de la paraula
escrita.

dimecres, 14 d’abril del 2010

típic contratòpic

El tema rau en ser l'italià callat, el capellà honest, l'alemany que practica un turisme de culte, l'humanista que tolera la ciència, el català que concedeix prèstams, ser el que no beu birra o no beu vi, la tieta amb mobiliari futurista, el polític fiable, l'examinador afable, el francès amigable, la granadina tímida, la sevillana que no balla, l'empresari solidari, l'argentí sense làbia, l'uruguaià lleig, el rumbero sense guitarra, la caribenya pàl·lida, el cubà currante, la berlinesa antiquada. El tema rau en ser l'anti-bolonya cultivat, l'okupa compromès, el periodista verídic, l'escriptor humil, el metge amb bona lletra, el poli tovet, el funcionari treballador, el que guanya al casino, l'informàtic normal, el taxista callat, la iaia que no sap cuinar, el noi que no mira el futbol, el basc amb poc caràcter, el balear ràpid, l'obrer educat, el sindicalista diplomàtic, el pueblerino cosmopolita, el madridista pro-messi, el napolità o l'àrbitre legal. Ser la rossa intel·ligent, el revisor comprensiu, l'artista que no es fot merda, la peixatera afònica, l'islandès que no fa música i el xino que viu xino-xano. Ser, en definitiva, el pesat original, el típic contratòpic, el que no és la resta. De tots els que són, doncs l'altre.

dimarts, 13 d’abril del 2010

motlle

Es busca musa
interessats/ades truquin
al 650403020

dilluns, 12 d’abril del 2010

un amic imaginari

Em fa gràcia quan penso en quan estudiava coses lletges, ja cap al final del tema. M'enduia Shakespeare a classe i em sentia una heroïna. El panorama no podia ser més èpic: noies-tacons, pitillos mil, opus-andantes i tòpics fàcils a vessar (tant fàcils com aquest, de fet) i jo al mig llegint Somni d'una nit d'estiu. La Supervivent. La Incorrupta. La (finalment) Insubornable. Em motivava tant la idea de ser l'Alliberada que passaven les dues hores i no havia llegit res però, amb el cap ben alt, me'n tornava cap a casa amb la sensació de ser una absoluta crack; (en) fi.

dijous, 1 d’abril del 2010

Cronopio Mayor

Cronopio, cronopio, Cortázar es negava a deixar-nos definir què és un cronopio. La llegenda (de les "Historias de cronopios y de famas", publicada el 1962 a Buenos Aires) diu que l'any 1952, Cortázar, que havia aconseguit una beca per estudiar a París, va anar al Théatre des Champs-Elysées a escoltar una peça dirigida per Stravinsky. En Julio estava molt content perquè era molt fan de Stravinsky i també de Jean Cocteau, que també era allà i que recitava. Durant l'entreacte, tothom va anar a prendre cafè, però en Julio no en volia i, de sobte, va trobar-se quasi sol al teatre. Solitud + música + sensació-de-super-ego + autonsciència = intervenció mística: narra Cortázar (a les entrevistes parsimònia total del programa "A Fondo" de TVE, no sé si el 1977) que, de sobte, va veure que a l'aire hi havia com una mena de personatges indefinibles, una espècie de globus de color verd, unes bestioles molt còmiques i simpàtiques que es deien "cronopios". A mesura d'anar escrivint-les, aquestes bestioles van anar agafant forma i posteriors significats patilla per part de la crítica (en Julio no es cansa de dir que "cronopio" no ve ni de Cronos ni de res, que els "cronopios" es diuen "cronopios" perquè es diuen "cronopios", perquè van presentar-se així i no hi ha més).

Els "cronopios" comparteixen històries amb els "famas" i les "esperanzas"; els tres són personatges-tipus, estereotips, models de prendre's la vida que reaccionen de formes diferents davant les inclemències del temps. Els cronopios tenen "la conducta del poeta, del asocial" i vindrien a ser els "pobrets" que cauen bé a tothom menys als "famas", la gent que defensa l'ordre, els de dalt, els que porten els bancs i les grans empreses i es prenen la vida molt en serio (vinga definició fàcil). Les "esperanzas", per la seva banda, vindrien a ser les sosilles: criatures "de personalitat tova" sotmeses als "cronopios" i els "famas" depenent de l'ocasió que es doni.

Així, a tall d'exemple, els famas conserven els records ben fixadets i etiquetats per trobar-los sempre i tenir-los controlats, mentre que els records dels cronopios volten per les cases i els cronopios han de dir-los-hi "cuidado con los escalones" i converteixen les cases en galliners i bullicis i sorolls i els veïns es queixen i els famas sospiren i els cronopios no s'adonen de res de res de res.

El cronopio, doncs, és el qui ens cau inevitablement bé, el que arriba tard però no esbroncarem, l'entranyable empanat, l'entranyable patosito, el "mono", el que xoca amb els fanals, el que se li caga el colom, el "pobret"; el cronopio és el petit ingenu que és Felicitat mirant-se un balcó ple de geranis i que cau en Desgràcia i es posa tristíssim quan troba una capsa de llumins on havia d'haver-hi unes claus i creu que el món està del revés i que res serà el que era. El cronopio, però, també és el cabroncete: diu Cortázar que "están allí y hay que tener cuidado con ellos porque, en el mismo minuto en que uno se va a sentar, ellos ya te han quitado la silla" i, en realitat, a l'última rajola de benvinguda que té escrita al porxo hi diu "Este cartel anula todos los anteriores. Rajá, perro" ("los anteriores" són mimos de l'estil casa chica però corazón grande que el presumpte convidat segur que ha llegit amb molta alegria). Tot i això, la flor pensa que el cronopio és com una flor, i el cronopio és pur amor i dibuixa golondrines de guix al voltant de les tortugues perquè aquestes es creguin que la seva rapidesa és millor.

Al món hi ha cronopios i hi ha famas, hi ha cronopios cronopios i famas famas, hi ha famas que van de cronopios i cronopios que s'estressen, i el món està ple d'esperanzas-balança més perdudes que la una que van d'aquí a allà traient conclusions sense ets ni uts ni muàs ni mús. Tots voldriem ser cronopios i amagar el fama que portem dins perquè és agobiant i poc simpàtic i trist i lleig i avorrit; però no això no surt com si res. Tots voldriem ser cronopios per llevar-nos al matí independentment del peu i que fés Sol i no calgués res més. Tots voldriem ser cronopios perquè els cronopios són els genis i els especials i els millors i els mimats. I, de fet, bàsicament, tots voldriem ser cronopios perquè Cortázar definia la gent que admirava com a "Grandísimo Cronopio" o "Cronopio Mayor" i tots voldriem que Cortázar ens admirés.