dissabte, 28 de novembre del 2009

Verdadeiros poemas gastronómicos

principis com camembert formatge blau roquefort mascarpone provolone formatge de Burgos manxego roquefort feta gouda quark parmesà brie filadèlfia cheddar ricota vinho gruyère queijo queijo queijo confetti sol matí pintura fulles seques brie mozzarela camembert formatge amb sopa emmental calenteta gorgonzola mandarines provolone a la paella fresc pintura tu al parany cafè galeta tallat llençols jo firmo però ja

dimecres, 25 de novembre del 2009

Formes d'innovació


1. Fabriquen tetra-siamesos perquè
la gent no se senti sola.

Cosmètics

Esforçar-te cada matí
per desenganxar la bava de la pell
per distingir múscul
de mucosa
per superar la llefiscositat
que regna entre plecs d'encèfal.

Suar per carregar
els propis quilos d'hermenèutica
el pes de la carn magra
que et representa
de matí, encara
al límit de la inexistència.

Plegar tot rastre oníric
i llençar-ne allò classificat
al contenidor d'orgànica.
Finalment, transparent,
confondre't amb la lava
que es desplaça
solemne o somnolentment
a comprar La Vanguardia.

dilluns, 16 de novembre del 2009

Queixal

La poma vermella
de sang de queixal,
la roda amb la marca
del pardal difunt
i punt,
què tal? com vull,
budells al punt,
bordells apunt,
ni a baix ni amunt,
pipant el fum,
però dic que què tal
cap de pardal
que et dic que tu portes
l'anell per didal, d'aquí
a la destral,
a l'amputació,
que som carn pura i viva
i rodes al rostre
i pamflets mercromina
i un tren d'avaries, i tot
fruit d'esgrima, què dius,
dic camina,
que no tinc raó
ni tu tens benzina
però fas tan bona cara
què prens? aspirina?!
mossega el mot,
no vull sortides
si hem de morir,
que sigui de viure.

divendres, 13 de novembre del 2009

Nostàlgies

Ens hem equivocat de temps? Hauriem, jo què sé, de congelar-nos tipu míster Disney llegenda urbana? Aïllament? Submissió? O que no, que no colo? Jo el que vull és tornar a l'època de les epístoles, a escriure cartes, ploma montblanc en mà, assegut a la butaca, llum fosca, ulleres baixes, etcètera, mentre a fora la classe obrera crema esglèsies i reivindica menys hores de treball. Escriure amb bona lletra parlant de la decadència artística de tal o de l'e-book, tant se val, del jove aquest que ha fet un article que és un pèl caòtic però ja veurà senyor com de gran serà un bon literat, jo també vull posar l'adreça a dalt, llepar el sobre, acomiadar-me amb un sigues feliç o no, no, millor, amb allò de rep una abraçada de i totes aquestes parafarnàlies, no ho sé, tinc una cosa aquí dintre, com una nostàlgia, potser me la puc treure amb pinces però avui no em dóna la gana, jo també vull escriure a màquina, haver d'anar a Berlín, no tenir Google, conèixer el cafè on, enviar faxos, colar irones i conyes fàcils en cartes erudites, no ho sé, me'n moro de ganes. Jo vull fa uns anys, encara... tot com abans però amb Spotify.

Chess pieces

Perquè no hi ha botons per tancar-se tots els plecs del cos? Seria més fàcil el llit, el matí, l'ombra, la nit, més senzilla la gestió dels afers de tramuntana. Botons color carn, botons de pell per plegar-te les orelles, per ajuntar-te els dits, per tenir les parpelles unides en sagrat etern matrimoni. No sé, botons. Botons pels qui ronquen, botons pels qui dormen com carxofes, un botó-melic de decoració. Funcionaria millor, el món; ens estalviarem otitis i insomnis i malentesos onírics. Evitariem el fred que no evita l'estiuet de Sant Martí. La humanitat viuria més tranquil·la. Seriem més alegres. Ens tornariem emprenedors. Fundariem empreses, engegariem projectes. Aixecariem el país. Podriem, per fi, parar-nos pel carrer i confondre'ns amb les pedres.

dimecres, 11 de novembre del 2009

Taques


Última innovació del Science: han clonat Wally. Davant de l'assoliment de tan festejada fita, l'Associació Internacional d'Individus no ha pogut fer més que tancar la paradeta i anar a fer un cafè (de màquina). El clon de Wally ha quedat sol. Somrient, ha posat el peu a un matoll i s'ha embrutat les ratlles.

Despertes (l')inútil

És de nit quan apareixen els homes de les gabardines fosques, els homes aquests que jo què sé, que no tenen vida social o els falta autoestima i es dediquen a anul·lar tot allò que toquen i s'infiltren a les teves intimitats oníriques i et canvien son per pedra i les pedres no serveixen ni per llençar-les al riu ni al mar ni al congost ni a la banyera, que són pedres pesades i voluminoses que no reboten, que fan bombes i esquitxen de gasolina. Els homes de les gabardines fosques són per aquí, fumant puros entre la meva matèria gris, recolzats als plecs de l'encèfal, que ja zero servei i submissió total i inconscient al morbo d'aquests assassins d'optimismes. Mentresant, jo dormo i faig puzzles amb braços i cames per evitar aire entre les pells, jo respiro els teus porus, jo respiro dels teus porus i els homes amb nicotina anar fent, anar tirant, van contaminant-me les artèries, els ossos, les ungles, la llengua. L'endemà seré tota buidor, seré transparent, seré elipsi, serà tan i tan semblant a la vigília de l'apocalipsi.

dissabte, 7 de novembre del 2009

Formes de sofriment

1. La silicona ja no funciona

divendres, 6 de novembre del 2009

dimarts, 3 de novembre del 2009

Torre o tour?

Cauen mites, sòlids, bases, respaldos, històries d'aquestes que recolzen perquè les toques i dius jo vaig ser-hi i és veritat. La torre Eiffel, per exemple. Avorriment màxim. Deu mil cops vista. Però passar per París sense veure (ni que sigui des del Pompidou a mig Kandinsky) la tour Eiffel és no passar per París. Ho és? No, no ho és. Però un cop a la vida has de pujar-hi (parèntesi anecdòtic: de petita vaig plorar molt perquè no me la deixaven pujar caminant i creia que llavors ser a dalt no era recompensa de res i vaig estar durant tota la visita sent una nena mimada i insuportable) ni que sigui per allò de la foto, o del jo també, o del tu has...?, per allò d'omplir els clotets de la vida en societat.

Doncs es veu que míster Gustave Eiffel, l'enginyer francès, volia que la tour Eiffel fos ni més ni menys que... a Barcelona!, i va presentar-lo a l'Exposició Universal de 1888 tot content. Però els senyors de l'Ajuntament van dir-li que era massa raret i massa car i que nanai nanai, i Gustave va decidir escombrar cap a casa i presentar-lo a l'Exposició Universal del 1889, a París.

Vist el panorama, inevitable l'exercici mental: substituir l'Arc de Triomf per la torre Eiffel, que és on suposadament hauria d'haver estat. Anar cada matí a la uni topant entre japonesos histèrics que es fan fotos amb somriure trident, esquivar els nens petits que enganxen xiclets a les potes del monstre, contestar malament al senyor-gabardina que em diu que no passi pel mig de la cua, veure guiris modernos fent-se fotos fent la vertical o hiperseriositat o sense mirar la càmara o amb angles raros per fer retocs photoshop més tard o veure aquells que fan veure que no volen fer-se la foto per no haver de dir que s'han fet una foto a la torre Eiffel de Barcelona però que se la fan per ensenyar-la a la família. Ser una formigueta per les formiguetes que miren des de dalt.
I llavors aquella sensació de base líquida, de flubber, gelatina, sensació sòlid mentida.


(Aclariment: això que la tour Eiffel podria estar a Barcelona em sembla que és una mentida com una casa. Però com que he llegit a pàgines superespecialitzades com la wiki o d'aquelles tipus noticiasinteresantes.blogspot.com i en aquest món ja no se sap que és veritat o que és mentida, dormirem tots tranquils i somiarem en roqueforts, camemberts i bries)