dijous, 29 de desembre de 2011

brindis

Mai acabes de saber si la vida comença el setembre o el gener. Que sí, que les agendes del Vinçon són vermelles i grosses i modernes i seran encetades el diumenge que ve, però a vegades no pots evitar la temptació infantil de l'agenda escolar de sempre: la vida anual que corre de setembre a setembre, amb sants, llunesplenes, frases dites prescindibles, solsticis i feminismes. No saps si es pot encetar vida dos cops l'any: seria una forma ben simple de tenir-se a ratlla, de fet, però fins i tot els metges més metges desaconsellen l'excés d'equilibri i mesurament. La conclusió, com sempre, és que no hi ha conclusió, la conclusió és d'una incertesa grossa com una casa començada per la teulada, la conclusió és una riallada grossa com tres acudits de l'Eugenio seguits, la conclusió, en definitiva, és una cosa que no cal; més val escarxofar-se en la certesa qu'els balanços ferms i inflexibles són tant il·lusoris com prescindibles i proclamar que en el fons som irresistiblement guapos, que som joves i forts i que va, sí, brindis grossos i generosos que el 2012 serà un gran any. Fi.

divendres, 23 de desembre de 2011

el mort està gelós del degollat

Miguel de Cervantes, oblidat i despentinat i alcoholitzat, s'escarxofa redundantment al sofà del seu pis d'Alcalà d'Henares (o no) mentre observa una entrevista que fan a don Quijote pel 33. Mentre el ingenioso hidalgo explica detalladament què sentia quan veia gegants on hi havia molins de vent i quina mena de relació tenia en realitat amb Sancho Panza, Miguel de Cervantes es serveix una copeta d'absenta ben verda: a ell se li'n fot tenir un Instituto amb el seu nom que expandeix la lengua de Cervantes per tot el món, l'únic que vol és una miqueta d'amor, una Dulcinea seva que li faci mimos i li digui coses boniques i li reconegui les hores passades omplint fulls en blanc, perquè el que és Alonso Quijano no li fa cap mena de cas, el que és Alonso Quijano és un desagraït que es dedica a anar de programa en programa proclamant als quatre vents, als quatre molins, als quatre gegants, les seves virtuts i bogeries i obviant el creador al qui deu la seva fastigosa existència eterna. Però Miguel de Cervantes està sol i ningú li fa cap cas: tant és així que s'escarxofa redundantment al sofà del seu hipotètic pis d'Alcalà de tal i es serveix una copa d'absenta i quan la gent veu pel Google el seu retrat no pensa en la seva enveja ni en què està trist ni en el seu grau d'ebrietat.

dijous, 22 de desembre de 2011

billy

Això de la transcripció de la ment al món normal és un drama, tu. Vull dir que dins el cap tot és tan eternament fàcil i evident però després sempre passa que la verbalització falla, que la verbalització es converteix en el cosí estúpid i esgarriacries que espatlla la celebració psíquica i sí, ja sé que aquesta és una definició ben podrida de verbalització però és que justament estem parlant d'això, que al principi fou el Verb però després ja tot laberints i incongruències i rollos com primaveres i tot plegat és una mica com quan vas a l'Ikea, allà hi viuries sempre i per sempre però després l'estanteria Billy i la teva habitació no intimen i ella és converteix en l'estranya eterna, com al capdavall totes les coses que et miren des de la quotidianitat còmoda quan de sobte ja no és tan còmoda i els silencis es converteixen en bombes o en pluges que sembla que no però mullen. Ho veus, dins el meu cap tot era molt fàcil i ara ja m'he tornat a perdre i vist el panorama, optariem per l'opció fàcil: dormir, hibernar i mengar xocolata desfeta amb melindros i madalenes i sense límits ni constriccions, senyors, que avui està bé perquè comença l'hivern però fa tan Sol.

dijous, 15 de desembre de 2011

fiords

Comencem acceptant-ho: la nostra és una raça dèbil. Condicionats per la dependència emocional als UVA, els éssers de la nostra mena hem d'observar atònits com les femelles nòrdiques es passegen immunes i en minifaldilla i sense mitges ni cap cosa protectora pels carrers de la nostra ciutat, sota la mirada de les iaies preocupades i les noies sanes amb anoracs i bufandes i en aquests temps de Nadal i de tristesa matinal quan l'autobús no ve i les mans se't gelen i no et pots menjar el plàtan del fred que t'encercla. És lògic que en aquestes situacions hom es senti desprotegit, però acceptem una altra cosa: llatins, llatines, mediterranis del Mediterrani, aquesta època és la nostra. 

Sí, senyors i senyores, el canvi climàtic ens brinda una oportunitat única i intransferible per vèncer i avançar els alemanys i els holandesos i la pelma superioritat escandinava: servidora dona paraula que, en un futur proper, la raça mediterrània s'erigirà forta, sana i (sobretot) salerosa a l'empara d'un clima de juny-juliol permanent i sota la mirada astorada i ja no tant altiva dels veïns germànics, que es fondran com ninotets de cera sota el jou d'un encenedor antipàtic i hauran d'anar en pilota picada per poder respirar com Déu mana i estaran moixos i passaran vergonya i a nosaltres ens sabrà una mica de greu però tampoc gaire més i repetirem allò de "és la vida, ves" mentre la nostra raça triomfa sobre totes les altres races. És així com la meteorologia, motiu legítim per preferir el caos automobilístic de Nàpols als fiords de Noruega, acabarà baixant el cap i acceptant-nos que sí, que  la raó era nostra i de ningú més. Senyors, tot és qüestió de temps. Fins llavors, això sí: bosses d'aigua calenta, mantes i orelleres. 

dimarts, 6 de desembre de 2011

credibilitats

L'altre dia li deia a J. que em sorprèn la credibilitat que pots arribar a perdre quan parles una llengua estrangera. És força depriment, la veritat. Vull dir que ja pots ser ben llest, que quan surts del català sempre seràs una mica més proper a un goril·la o a un ximpanzè que a la persona seriosa i decent que assages en el teu dia a dia. "You have a funny accent" és una frase que he hagut de sentir moltes vegades i mai he sapigut gaire com interpretar. Sóc simpàtica, única i graciosa? O sóc un intent mocós d'anglès? Com que tinc tendència a la bonança, acostumo a somriure i a fer algun comentari amè, però sempre tinc la sospita de ser l'estúpid que riu la pròpia burla. Són misteris d'aquests que és millor no saber. En tot cas, no es pot negar que servidora compensa les seves mancances en matèria de llengua estrangera fent gestos opulents que compensin la pobresa de l'accent, i sospita que això li dona un estatut de funny que s'acosta més a la coreografia cabriolaire que a la voluntat de mútua comprensió. D'altra banda, no estem sols al món: J. m'ha explicat que últimament també està intentant canviar el tuenTi pel tueni, per allò d'aquella història de l'autosuperació constant. Però diu que costa, tu, que això de sortir de l'hàbit costa força.

diumenge, 4 de desembre de 2011

demà se'ns passarà

Si hi ha algú que està cansat dels diumenges, aquest és el diumenge. Per ell, l'anomalia és la norma; i no hi ha rumbes ni patxarans posteriors que compensin les seves tardes nostàlgia, l'estat d'excepció total que legitima melangies i spleens de tots colors perquè demà, diuen, se'ns passarà. Fart de ser la passivitat escarxofada, fart del lliure comerç i la lliure circulació de pensaments il·lícits, fart de llegir el suplement dominical amb una parsimònia desorbitada, el diumenge voldria despertar-se a les set del matí, fer-se un cafè amb llet ràpid, fullejar el diari encara més ràpid i haver de marxar ipso facto a treballar, que ja faig tard: autobús, tupperware, holaquètals, feina acumulada i totes aquestes delícies asiàtiques. Llavors hi ha una interrupció i salta el dilluns i li diu mira, tu calla que mai treballes, que jo sóc prototip de principis, activacions setmanals i finals traumàtics de ponts a la muntanya. Però el diumenge abaixa el cap: no sap esquivar el complexe mandra. Llavors surt una veu en off pesada i dogmàtica i sense amics i diu que, com sempre, la qüestió és queixar-se.

dimarts, 29 de novembre de 2011

virils


La mà de l'home A divisa la mà de l'home B i té por i s'angoixa i no sap perquè però tem l'inevitable moment de l'encaixada crucial. La mà de l'home A vol ser el màxim exemple de la virilitat, de l'home de veritat, la variant elegant del cosí Zumosol que tot ho pot i tot ho gosa. La mà de l'home A vol jugar a la boxa, parar pilotes, invertir en borsa, no vol Sol ni històries d'amors i de nenes i flors: vol el poder de saber-se la mà més masculina i poderosa del món. Però ah!, la mà de l'home A, en el fons dels seus carpians i metacarpians, és una mà indecisa, una mà que coneix el petit pas que hi ha entre la pretensió i el fracàs, el pou, la garjola. I és que la mà de l'home A té tanta voluntat que sovint li entren nervis i es torna tot tova, i llavors ja no és la mà de l'Home A sinó cinc dits que suen sobre un palmell que tremola. Però la mà de l'home B ja ve, ja s'acosta. La mà de l'home A s'alça ferma, consistent i forta. La mà de l'home B ja és aquí, senyors i senyores, sona música èpica i les dues mans de gimnàs s'acosten i gol, gol, goool!, es donen. Llavors hi ha un silenci tens, teatral. I les mans es queden allà dretes una estona, en una horitzontalitat digna i reverenciable. I la mà de l'home A, de sobte, es fa petita i s'espanta: li ha agradat.

diumenge, 27 de novembre de 2011

el diumenge és psicològic

Déu pot fer el que vulgui, però diumenge és el tedi. Diumenge és el tedi i a vegades penso si el tedi del diumenge és perquè el diumenge és el diumenge. Vull dir que si ningú ens hagués avisat que avui és diumenge i que són les set i ja la nit tant fosca i plena i ja la lluna que fa llum i els convidats que no arriben mai, si tothom hagués fet sht i com si no passés res, el món fugint endavant, la senyora del show de Truman fent voltes a la manzana amb el ram de flors en mà, etcètera, etcètera, llavors potser seria possible prosseguir amb aquella entranayable utopia del com sempre, del saber-se acostumat a hàbits, truites, botons, perfums. Tornariem als llibres subratllats de sempre, a les pàgines doblegades, als llops definitius, a les h de Cortázar, al bambú. Però és diumenge: el microones no funciona, això és com Sibèria i totes les coses inanimades et miren serioses, soses i sospitoses.

divendres, 25 de novembre de 2011

proposo

Proposo plaers sublims, excelsos, muts i utòpics com l'home doblement invisible: persona entranyable que, un cop acomplert el projecte, és immaterial i imperceptible davant de tot i tothom -client inclós. Ser-se invisible, com a bona cosa doble, té molts avantatges doblement profitosos: ser invisible de cara a la galeria per poder fer ganyotes antipàtiques i antieròtiques encara que el Sol brilli fort i la convenció digui que toca escoltar això, marcar el ritme amb el peu quan comença amb l'oh can you be my lover man i balancejar el cos amb un somriure d'orella a orella que il·lumini santament les múltiples cares llargues que poblen els metros de bon dematí; ser invisible, d'altra banda, de cara al propi òrgan per tal d'evitar recerques de coms i ons i perquès insòlits i defugir predicacions absurdes i innecessàries sobre la hipotètica jovialitat futura (és a dir, d'aquest migdia o de demà). Convertit en un buit cercle orbicular, en una simplíssima forma simple, amagar-se sota la manta més suau de la casa i prometre's que d'aquí a una estona, tal.

dilluns, 21 de novembre de 2011

himnes prohibits

Fenomens emmarcables dins d'un dia de ressaca electoral com el d'avui suposo que es poden considerar normals i perdonables. Així, suposo que també és pot acceptar que tothom, en algun moment -dutxa, bicing, autobús- hagi entonat, involuntàriament i com qui no vol la cosa, la melodia prohibida. És normal, eh. Vull dir que és fàcil, que enganxa. De fet, l'himne del PP té els ingredients perfectes i necessaris per ser ballat eufòricament a altes hores de la matinada, quan hom té una quantitat de mojitos en sang superior a la mitjana: és pura patxanga. Tot i això, el fet m'ha preocupat subtilment, i he temut que la cosa no vingui pas de lluny. Perquè a vegades hi ha secrets que deixen de ser-ho i poden eliminar de la capa de la Terra totes les dosis de catalanitat -botifarra, castellers, senyeres- que hom s'ha anat guanyant amb sang i suor durant aquests anys d'existència. Però jo l'any 1992 era petita, sabeu, només puc parlar del Cobi i de l'himne d'Espanya (cosa d'altra banda força senzilla: no té lletra). El que passa és que això, a l'any i mig de vida, sempre és un risc: hom no té les mesures gaire mesurades i la família, si és molt de la ceba, ha d'anar amb compte. No sé la resta de gent de la meva generació, però jo a la mínima que en tenia l'ocasió, pujava a una cadira i entonava l'himne nacional cual mezzosoprano: amb un orgull i una passió i una jovialitat exhuberants. Els meus pares, és clar, amagats a sota el llit. Jo crec que van sospesar seriosament l'opció de vendre'm o desheretar-me. Però vaja, de moment sembla que m'han donat una segona oportunitat.

diumenge, 20 de novembre de 2011

que el temps és relatiu

O "que m'han tornat a bloquejar". Sí, no ho sé, a la maduresa dels vint-i-un anys he decidit que es tracta d'un problema hereditari, d'una malaltia genètica que m'ha caigut, sospito, de la branca paterna. Per més que diguin que les persones podem millorar, crec que hi ha coses irresolubles: una és la gestió del temps límit de les biblioteques; no sé vosaltres, però jo ho porto fatal. No exageraria si digués que mai ningú ha assajat tants somriures innocents per bibliotecàries enfadades i apàtiques que t'anuncien que no només estaras bloquejada durant set mesos, sinó que hi ha alguna persona que ha patit molt perquè fa cinc mesos que va reservar el llibre X (que només es pot trobar en aquesta biblioteca i que, per tant, és buscat, preuat i admirat, a més de ser el llibre que tu has tingut durant quatre setmanes oblidat a la prestatgeria) i que, per culpa teva, no ha pogut consultar una informació imprescindible, s'ha posat molt i molt trista, ha hagut de deixar la tesi doctoral i actualment, després d'uns mesos "molt complicats", resideix en algun poble de mala mort al Pallars Jussà (segur que hi deu haver algun poble de mala mort, al Pallars Jussà) "criant vaques malaltisses i ovelles antipàtiques i en un hort on les albergínies creixen de color groc i les coliflors de color lila". Són drames nacionals que segur que fan plorar a moltes persones, a les nits, quan ningú dissimula res, però servidora acaba emparant-se en la genètica familiar i respon "és la vida, ves".

dijous, 17 de novembre de 2011

d'ulleres i brackets

Últimament, aquest d'aquí dalt i jo no ens acabem de posar d'acord. Tècnicament, el problema podria descriure's com un desplaçament temporal entre desitjos demanats i desitjos complerts: és a dir, hi ha un retard tant retrassat entre la demanda per part de servidora i el compliment per part del company que els desitjos, ja pretèrits, són concedits fora d'hores. M'explico. Jo, de petita, com que bla-bla-bla, desitjava fervorosament portar ulleres i brackets. I si els brackets eren de molts colors, doncs millor que millor. Quin era el problema? Salut de ferro, vista de felí, dents arrenglerades cual bloc comunista. Total: l'estètica desitjada era totalment inviable. Van passar els anys així com passen, plàcida i intrèpidament, i l'oculista i el dentista continuaven sorprenent-se de l'elegància i formositat d'unes dents que volien estar separades i uns ulls que volien ser miops; i la pobra nena, eternament decepcionada davant el vist-i-plau dels metges. I ara, què? Sí, ara això: quan servidora decideix que uns ulls lliures i unes dents comunistes són correctes per mantenir la bellesa correcta, apareix una miopia que augmenta a pas de galop. Mai tantes persones havien cregut ser ignorades davant d'uns ulls mig tancats (en un intent -en va- de reconèixer cares); mai una persona s'havia dirigit tants cops al grup d'amics equivocat. I ara, a sobre, em fan mal els queixals.

dilluns, 14 de novembre de 2011

profanació del misteri

J. m'ha explicat que ha llegit no-sé-on no-se-què de la profanació del misteri (tot i estimar-la molt, J. a vegades és com una esponja passiva: rep molt però no processa). Jo he recordat tot allò de la rapidesa dels avions, que ens porten en 1h45 a Paris-Orly o a Tegel i he pensat que és cert, això que J. ha llegit no-sé-on de la profanació del misteri. Perquè una cosa és anar a Istambul amb Ryanair i l'altra és haver d'anar en tren fins a Perpinyà, creuar les riqueses de la Costa Blava, ser increpat per la màfia a Gènova i a Verona, nedar entre els canals de Venècia mentre un gondoler et persegueix perquè no has pagat, tornar a Bled i als castells abandonats d'Eslovènia, no poder evitar Croàcia i ser atracat per dos ogros croats a Zagreb, fer autostop fins a Sarajevo, odiar haver decidit anar fins a Istambul, trobar-se implicat en un conflicte albanokosovar, ser confós per un manifestant a Grècia i, finalment, després de mesos i mesos de caminar, sense cap duro a la butxaca, amb rastes (involuntàries, matisem) on hi hauria d'haver cabells i parracs on hi hauria d'haver robes, divisar, a la llunyania, la mesquita de Santa Sofia d'Istambul. 

Les dues opcions estàn molt bé, es clar, però la segona té un component d'èpica que la dona més aficionada al low-cost no podria negar, mentre que la primera és fàcil, pràctica, barata i altres adjectius horrorosos d'aquests contemporanis. Jo, que de petita era un individu molt eixerit i amb molt de nas per les coses, vaig intuir-ho ben d'hora, això de l'èpica de l'esforç. És dins d'aquest context ideològic que, el primer cop que vaig anar a París, vaig agafar una cabrejada de campionat (de campionat de boxa, no de ping-pong) amb els meus pares perquè pretenien pujar a la Torre Eiffel en ascensor. A mi, què voleu que us digui, això em semblava una aberració: opinava modestament que el més sensat era pujar per les escales, suar la cansalada, haver de demanar provisions de sucre, patir per la pròpia vida i, com oasi o miracle, arribar a dalt de la torre de ferro. Òbviament, vam pujar en ascensor: a l'única foto que tinc a dalt de la Torre Eiffel surto amb una cara de nena consentida horrorosa. 

diumenge, 13 de novembre de 2011

hipertròfies

Hi ha persones que costen d'imaginar en un context mundà. Mundà?, preguntareu. Sí, no ho sé: sabatilles de quadres, fer caca, cuinar un ou ferrat, que l'oli t'embruti el davantal (normalment d'aquells de alguien que me quiere mucho ha ido a Madeira y me ha traido tal) i t'enfadis o que l'infeliç Solís dels macarrons et taqui la camisa nova i també t'enfadis. Mundà vull dir no ho sé, els contextos buits, els espais en blanc que hi ha entre la cita X i la cita Y, la solitària tornada en autobús, la morriña de després de dinar o els moments immediatament anteriors al son: pijama zero sensual, llet calenta, dents netes, treure's substàncies estranyes de les orelles, estirar-se al llit i pum: el silenci. En tot cas, una de dos: o jo pateixo un greu síndrome de reducció imaginativa o ells pateixen una greu, m'atreviria a dir gravíssima i complicadíssima hipertròfia de l'ego i l'esfera social. Com que hom prefereix cuidar-se, hom s'inclina gratuïtament cap a la segona opció i decideix fer una declaració de principis redundantment humil on afirmar i reafirmar l'absència feliç de qualsevol vincle de parentela amb versions mandroses, hiperbòliques i esperpèntiques d'un individu que, al cap i a la fi, ha d'anar a buscar el xampú quan ja està xop i a mig dutxar-se en una freqüència temporal exactament igual que la de la resta de formiguetes del món. I apa, tu, que els malditos de la Terra se'n vagin de Festa Major.

dilluns, 7 de novembre de 2011

madalena

Ingredients: 
- Llapis i goma
- Full en blanc
- Madalena (a poder ser, proustiana)

L'aprenent d'escriptor, que creu que serà sempre aprenent perquè -i llavors, ai las, infla el pit- perquè l'home és un etern aprenent davant la vida i simple titella del qui sap qui o què -destí, casual, diví- que ens guia; l'aprenent d'escriptor, dic -i dic bon dia-, seu davant l'escriptori de la seva habitació. Entra una llum de cinc de la tarda, horari d'hivern, que tenyeix els objectes -planta interior, flexo, butaca- d'un color entre verdós i taronja, que recorda als matins de post-pluja o a quan es té molta son. És en aquesta mena d'ambient -bugambílies, mandarines, llet calenta- on situariem el protagonista. Davant seu: una madalena. L'aprenent d'escriptor se sent com si estigués apunt de menjar un dels pastissos dos pisos d'aquells de quan es té sis anys -confetti, pinyata, lacasitos- o com poeta que es mira musa gestora de vagues inspiracions celestials. És el moment: l'aprenent d'escriptor treu el plàstic de la madalena -molles, carrefour, pinya colada- i en mossega un bocí. Res. El full blanc segueix tant fosforescent com sempre; l'aprenent diria que més i tot. Segon bocí: el noi intenta assaborir al màxim la mossada, tanca els ulls i intenta concentrar-se -platges, coco, infància- però el resultat és d'epic fail. Finalment s'acaba la madalena amb dues mossegades -era XXS. Arribats a aquest punt, la normalitat és d'una lògica que esclafa. L'aprenent d'escriptor arruga el full en blanc -fluorescències, espais buits, llums de Nadal- i s'asseu a la butaca. No ho sé, serà perquè és del Mercadona?

diumenge, 6 de novembre de 2011

dijous, 3 de novembre de 2011

estructures mentals

Edward Aloysius Murphy s'aixeca, casualment, amb el peu dret. Cap rampa, zero agulletes, energia matutina, sensació d'inèdita felicitat que, sap, acabarà com el rosari de l'aurora no: pitjor. L'ordre és tant sospitós com sempre. Murphy es calça les sabatilles de quadres (no hi ha cuques), va cap a la cuina (sense entrebancar enlloc ni amb res), es prepara un cafè i, mentre prepara una torrada amb mantega (que no només no cau del costat de la mantega sinó que està deliciosament cruixent), s'adona que va bé de temps. No ha de fer res, res és difícil, tot està bo, bé i solucionat. El pobre Edward, això, no sap com encaixar-ho: tot està tant bé que se sent, no ho sé, desconcertadet. S'assenta a la cadira i, per més que intenta tranquil·litzar-se, comença a patir l'inici del que serà l'atac d'ansietat més ansiós de la història dels atacs d'ansietat, invent modern on n'hi hagi. Corre cap a l'hospital i el doctor li diu senyor, alteració i dany de les estructures mentals. La sra. Murphy li diu mare meva, la qüestió és queixar-se, ja em diràs.

dilluns, 31 d’octubre de 2011

mil elefants en estampida

A París hem confabulat sobre si aquelles escales d'església eren o no les de l'última del Woody Allen, quan el tal Owen Wilson és recollit per un cotxe d'època que el porta a conèixer Hemingways, Buñuels i Fitzgeralds diversos; hem pensat en felices años mozos i hem decidit perdonar el cineasta pels últims bunyols i concloure que aquesta és fàcil i com abans i reivindicar-ne certeses, que la vida potser no és l'èpica atípica que ens havien promès a l'arribar, que hi ha els buits Albert Serra, les sales d'espera i el tedi invasiu de tardes massa blanques, però que a vegades també passa que s'alineen constants vitals banals com astres i cançons i meteorologies positives i, serpentines en mà, confirmem allò dels dies que sí i ens proclamem puntualment defensors eterns de l'època que ens ha tocat.

diumenge, 23 d’octubre de 2011

pijames

Els diumenges tendeixen a ser absoluts, en sentit mandril eufòric o mandril tonto. Les migdiades són una cosa que està molt bé però que a vegades no es supera, no ho sé. Però cels Monet total, sí, i els geranis són cada cop més vermells i la realitat meteorològica de l'octubre et desperta.

dimarts, 18 d’octubre de 2011

civilitzats

No ho sé, eh, però a vegades sembla com que som la prolongació eterna d'una crisi també eterna que va començar posem-hi quan les guerres van tornar-se mundials i vam dir adéu a l'adéu a la barbàrie i mira'ns ara, què som, som la generació que no ha viscut res però tot li pesa, la generació de les herències, desautoritzada a l'hora d'opinar però amb un horitzó d'expectatives bastant més negre que l'anterior humanitat. No serem pas els primers senyors atents a proclamar la decadència de l'home i la certesa: tot està construït, destruït i reconstruït, mastegat minuciosament i analitzat per llibres publicats per universitats mundials. Ens queda, no ho sé, què ens queda?, l'indústria de l'opi pel poble, l'efímera patxanga total, la certesa petita que l'herència històrica no és una constant mental i l'anar fent, tu, que vivim a la civilització i som tope civilitzats.

dilluns, 17 d’octubre de 2011

ells i elles

A l'escena en qüestió (posem-hi centre de Barcelona, mitja tarda qualsevol, uns 20º) hi trobem un grup de nois (és a dir, éssers humans pertanyents al sexe masculí independentment de la inclinació sexual o la condició de més o menys floreta; homes que han nascut homes i, de moment, s'han mantingut com a tals) que es queixen per coses que consideren injustes i nocives tant per ells com pel món en general i reivindiquen alternatives més boniques i plaents a aquestes coses nocives i injustes que passen. Porten posades samarretes liles on podem llegir "jo també parlo un llenguatge no sexista" (el "també", diuen alguns que opinen, com a indicador més que evident de la por al pensament autònom i individualitzat) i tenen un megàfon gris i vell a través del qual criden "jo també estic molt orgullosa de la nostra Lluita" o "juntes farem la Revolució". Una estona un lema i una estona l'altre. La resta de persones se'ls miren i callen i caminen recte sense girar gaire el cap i parlant fluixet sobre coses secretes que molestarien molt als nois enutjats que van de lila. I a casa doncs les mares busquen termòmetres, truquen psicoanalistes, fan macarrons o passen de tot.

dissabte, 15 d’octubre de 2011

les mans

S'esborren els records
com marques dactilars.
Els dits, però,
insisteixen.

dijous, 13 d’octubre de 2011

és octubre

"L'home és la suma de les seves experiències climàtiques deia el pare."
El soroll i la fúria, William Faulkner

diumenge, 9 d’octubre de 2011

ferradures

Dues estudiants erudites alemanyes conversen sobre les Espanyes. Una afirma convençuda que "allà baix" encara condueixen en carro, que els cavalls moren de cansament entre Cabezabellosa de la Calzada i Carrascal de Barregas i els nens els roben les ferradures per vendre-les al mercat negre i portar alguna cosa de menjar a casa. L'altra explica que els pagesos suen tant i tant collint les hortalisses que tenen lumbàlgia i l'esquena triturada als vint-i-cinc anys, i que als trenta-dos la majoria ja són o molt vells o morts. Diuen que allà baix l'esperança de vida no puja dels trenta-cinc, diu l'altra, i que si camines sol pels camins no asfaltats t'atraquen bandolers amb navalles. Llavors un dia decideixen baixar a Barcelona: a les tres de la nit, pel barri Gòtic, hom pot veure dues rosses grans i formoses vestides amb pareos que són banderes d'Amèrica i amb ampolles de sangria "Maria Olé" i corones de plata dels xinos a la testa, caminant zigzag com serps i intentant seduir senyors que vénen cerveses sexis a un preu assequible i abastador. Abans d'anar a dormir, però, reciten Hölderlin de cor.

dijous, 6 d’octubre de 2011

encèfal

Hi ha temps per passar-lo, sí. No convé concebre aquest temps com un espai buit a omplir per trobar més espai buit a omplir, no. En general i per la majoria, aquesta visió incita a acabar la vida mirant el sostre des del llit, amb un encèfal més aviat pla i una salut més aviat minsa i un sentiment plebs absoluta i un rellotge que compta minuts que ploraran besàvies desconegudes. Eventualment, en adoptar aquesta postura, hom recomana recordar que hi ha moltes cançons per cantar-les molt fort, molts llocs nous per visitar-los i moltes cerveses per beure-les amb molta gent per conèixer-la.

dimecres, 5 d’octubre de 2011

the most familiar room

M'he comprat tants llibres. I tots callen. Les biblioteques són com refugis sacerdotals o com silencis com monstres que criden.

dilluns, 26 de setembre de 2011

traïcions

És clar que les coses canvien, però què vols que et digui, jo de petita tenia una opinió molt ferma pel que fa a la inutilitat del maquillatge social femení. Veia a les senyores joves amb ombres roses o verdes, llavis carmí i pote a punta pala i exclama interiorment oh l'estupidesa imperant, oh la barbàrie humana. Creia que el senyor o la senyora (era tope oberta, jo) que m'hagués de fer feliç també hauria d'acceptar-me en el mode llençol set del matí, amb les bosses als ulls de torn i les simpàtiques aparicions esporadiques d'acné (la paraula més horrorosa del món mundial, d'altra banda; en català és acne, que ja és impronunciable). Oh món efímer, pensava, oh Carnaval permanent on les dones es disfrassen les ungles de lila i els ulls de verd. I ja em veus ara, tu, un desastre, un monstre abduït per la societat de la bellesa que no surt de casa sense pintar-se la ratlla negra dels ulls. El meu jo petit i anterior em faria dimitir per traïció.

diumenge, 25 de setembre de 2011

la possibilitat d'una illa

La possibilitat que una illa es creui amb una altra illa sense l'aparició brutal i repentina de catàstrofes naturals, lluites pel territori o taurons afamats acostuma a fregar l'improbable, si no l'impossible. No obstant això, a vegades dues illes construeixen ponts amb plantes de bambú i baranes decorades amb cocos i flors i fruites tropicals. Això està molt bé i els respectius habitants es saluden amb un feliç bon dia i conviuen durant un temps limitat, que és etern i per sempre. 

dimarts, 20 de setembre de 2011

diumenge, 18 de setembre de 2011

habitacions petites

No és difícil percebre l'absència de sortides d'emergència en aquest lloc. La majoria d'individus anònims riuen fregant la histèria i posant mans o vanos a la boca per tapar unes dents grogues d'excés de Ducados i llarga absència de Signal Blanqueador. Les converses de reüll es mesclen entre trobades puntuals, estratègies terapèutiques, ascensos laborals i altres misèries i hits de la humanitat. Ningú pregunta la pregunta i els ecos individuals reboten com en un ping-pong gegant, mentre les històries fosques i naturals són driblades a mode esgrima per diverses censures. Simultàniament, tots els nans petits i treballadors que habiten l'interior de les persones posen baldes i pestells a les portes de l'enorme cuirassa que han creat amb els anys. A fora, la imponent normalitat s'imposa. Només a vegades, un ésser no identificat palpa la paret dissimuladament, com si busqués una porta.

dimecres, 14 de setembre de 2011

toleràncies

Hi ha coses que provoquen aproximadament el mateix tipus d'emoció: pastís de xocolata, gol del Barça, Age of Empires, orgasme. Així, tot i els abismes entre persones, hom pot entendre's per simple i bella analogia.

dimarts, 6 de setembre de 2011

brises marines

L'habilitat de les pedres de no moure's gens en tant que bellesa, estabilitat i artifici, atribuïble al 80% de les coses inhertes i passives (el 20% el formarien vents, tramuntanes, brises marines) i al 20% de les coses vives. Això sí, no ens enganyem: ni persones ni caragols ni tortugues ni goril·les.

diumenge, 4 de setembre de 2011

invertir amb saviesa els dies

G. Gisbert surt de casa seva, americana negra, ulleres de sol, trenta-dos graus. El sol li oprimeix la barba i li provoca emanacions de suor constants i desagradables, que aguanta estoicament. Sense ser interceptat ni ferit per cap fan radical, G. Gisbert entra al seu cotxe senzill i quotidià, de segona mà, comprat a una anciana de Solsona que havia descobert que agafant el transport públic no has d'estar concentrar i coneixes més persones. G. Gisbert no escolta la ràdio, tampoc mira el paisatge: senzillament condueix. Ha posat antics jerseis del JBP a les finestres, de manera que ningú el molesta ni el reconeix. S'enfila per la Diagonal, creua un peatge accidentat en què el treballador quasi es mata intentant extreure el cos de la cabina per fer-li dos petons, segueix recte i va tirant. Deu milles després, G. Gisbert arriba a una masia. Som al Pallars Jussà. Un home gran, boina en cap, camisa de quadres en cos, botifarra en plat, surt a rebre'l. Mira a banda i banda i li diu "passa". L'home gran dóna uns papers plens de versos a G. Gisbert, que els llegeix atentament. Al principi G. Gisbert té alguns dubtes (si, perdoni, bon home, però quina mena de salt?) que l'ancià li resol amb molta paciència i tranquil·litat. Finalment, G. Gisbert li allarga un sobre, el contingut del qual ens és impossible de veure i que els estudiadors de matèries incertes intentaran esbrinar -sense sort- durant molts anys. Mentre torna en cotxe, G. Gisbert va llegint les lletres, assenteix amb una alegria semi-continguda i pensa bé, bé, Manel.

dijous, 25 d’agost de 2011

binital

Crisi i commoció a la costa menorquina: la roca que hi havia a vint metres de la platja de Binital ha desaparegut. Anomenada "la Pedra" pels habituals de l'indret, que la tenien en gran estima, aquesta construcció natural havia esdevingut el punt de trobada dels asidus de la platja, que hi anaven nedant i conversaven sobre els alts, baixos i mig-mitjos de la vida tot menjant meló o un coc de tomàtiga o llegint un llibre. La notícia de la desaparició ha causat commocions a tots els binitalencs de temporada, que han buscat la roca fins que s'ha fet de nit i han hagut de marxar degut a l'arribada de les meduses i els peixos nocturns, dolents i fosforescents que mengen les persones bones. Avui, finalment, després d'una llarga assemblea i incapaços de gestionar la situació, els asidus han decidit vestir de dol durant quatre dies i deixar de parlar entre ells. És en aquest sentit que els quioscs i papereries de l'illa diuen que la venda de crucigramas i sopas de letras ha augmentat de manera força notable.

dilluns, 15 d’agost de 2011

gairebé som invencibles

"Va vindre tardana" és una manera bonica, rural i poètica de parlar d'aquells nounats que arriben sense dir res abans, sense avisar, vaja, ni una simple noteta ni un senyal de fum ni res de res. Altres versions optimistes parlarien d'una "bona sorpresa" o un "feliç accident". Tot i generar un sentiment de compassió absolut i inalienable a qualsevol participant en la conversa, aquest tipus de persones (tardans, sorpreses, accidents, casualitats) no acostumen a assistir a cap Reunió d'Accidents Anònims i porten una vida bastant ordinària. Es relacionen amb gent "desitjada" i ploren, riuen i fan pipí amb una freqüència que entra dins els paràmetres del que hom considera la Gent Normal.

diumenge, 17 de juliol de 2011

blanc

Diguem-ho obertament: 1) Berlin és lletget. Vull dir que siguis on siguis sempre ets lluny, sempre a les afores d'un centre que no existeix. El carrer més petit és un Passeig de Gràcia d'arquitectura poc simpàtica, centre-ciutat envaït d'Espais Abandonats: molt lloc, vaja. La petita absoluta, conseqüentment, és un fet innegable, tot i que diguem-ho obertament: 2) Berlin és tant guai. He vist una nena de 5 anys amb rastes i un gos que era una Rasta Gegant. A Mauerpark, els alternatius venen a demostrar la seva modernitat i els moderns a demostrar la seva alternativitat. Competitivitat per qui porta ulleres més grans i pastoses. Però quan és diumenge i plou, és diumenge i plou universalment: per sempre i a tot arreu. Les noies de vestits barats i bonics comprats a Boxhagener Platz corren xopes i sense paraigües. Amb estil, però. Els turistes tot ho miren i de tot n'extreuen fotografies, que revelaran properament i amb descompte en algun Fotoprix. Fi.

diumenge, 26 de juny de 2011

A vegades cal dormir

Ha de ser fotut ser una mosca. Seriosament. Ser un ésser lleig, antiestètic, poc estimat per la resta d'éssers vius, que fa un soroll cual electricista o mecànic fent feina a la teva orella i que sap del cert que és massa propens a morir com qui t'escampa una raqueta de tennis gegant a la cara. Voler fugir de l'habitació i topar-te amb un vidre, amb la mala sort d'ignorar què és un vidre: anhel total de la merdeta de fora de la cambra, objectiu improbable perquè en el noranta-nou per cent dels casos moriràs fent de malabarista confós per un excés d'il·luminació i a causa d'un cop desafortunat contra la pantalla de la làmpara. A sobre, tret d'algun biòleg il·luminat i algun animal en dejú, saber del cert que ningú lamentarà la teva mort.

dimecres, 22 de juny de 2011

èpica de l'ordinarietat

Hi ha els qui tenen un amor propi i una simpatia per si mateixos tant sublim que sovint els penja d'un fil i els cau a terra, fent un terrabastall que desperta els fills petits de tots els veïns. Aquests potser seran artistes. També són tendres i insuportables. Després hi ha els ordinaris: els que a la nit corren les cortines per dormir en pilotes i llevar-se amb la llum ataronjada de la tela que van comprar al diez por diez i de rebaixes. Les seves ondulacions anímiques són menys exagerades, a vegades canten i salten i a vegades miren el sostre i ploren. Sense estridències. Generalment, discreció estàndard: ni massa confetti ni massa poc. Generalment, bona gent. Amb excepcions. Viuran feliços, donaran sang, tindran l'enveja justa, algun fill i alguna feina. S'inscriuran al registre dels anti-herois anònims. Moriran amb menys penes que glòries, tranquils i sense estrelles.

diumenge, 19 de juny de 2011

circumstàncies

És el tercer cop que el conductor del trambaix torna de Francesc Macià, cosa que vol dir que ha passat cinc cops per davant del DiR, que cinc cops ha vist els estudiants de la Facultat de Químiques i que cinc cops ha esperat les mares del món que corren plenes amb carros plens per arribar al trambaix a temps. A Palau Reial, però, una manifestació de cinquanta persones barra el pas de la Diagonal, conflcite que afecta la bona circulació d'aquest transport públic exterior. El conductor frena just quan una dona rossa reivindica la intel·ligència més enllà del color de la cabellera, a la qual s'uneix una morena que reivindica la castedat de les pells brunes i una dona de cabells curts que reclama la seva condició d'heterosexual convençuda. A aquesta invasió femenina s'hi afegeixen un noi gras que reivindica la bellesa interior, un noi com un granet gegant que diu ser un gran sexi íntim i un noi normal que reivindica el dret a manifestar-se tot i no tenir cap objecció en particular. Una senyora fidel manifesta el dret als pensaments pecaminosos i un senyor trajat el dret a conduir per la Diagonal sense la por permanent a arribar sempre tard. El senyor del trambaix, que és el tercer cop que torna de Francesc Macià, se'ls mira, impassible. Quan tothom ha alliberat ràbies, rencors i confettis de diversa índole, el conductor torna a engegar, camí del DiR i les mares del món plenes de carros plens que corren per arribar al trambaix a temps. I torna a engegar amb la mala sort que mata un cargolet que, casualment, creuava la via per allà.

dilluns, 2 de maig de 2011

pueril

Doncs a mi, potser, algun d'aquests dies de Visca la Foscor Friedrich també em sembla que em falta això de la tercera roda de la bici de quan érem petits, puerils i bonics. Vull dir que abans teniem excusa i molava. No sé la massa humana, però jo ho recordo tot blanc i negre i en format granulat, ja veus, no vivim al segle XIX però és tant vintage que ai, i veig mon pare amb el cabell més negre que ara agafant-me amb dues rodes i jo que no i ell que sí i jo que no i apa, vola. Sincerament, continuar en vida em semblava pur miracle, però aquí estic. I avui igual: ens veurem i jo m'enduré la càmara i ens fotografiarem junt amb el deumilionèssim cafè-amb-llet-fotografiat-de-la-història-dels-cafès-amb-llet com dient que som gent tranquil·la i segura de si mateixa, mira quin somriure més ample que tinc, quina veu més despreocupada, quin discurs més decidit i no sé, riurem ben fort, semblarem algo així com una cançó de Manel, captatios i etcètera i tot estarà tant bé, eh, però jo seguiré pensant una miqueta i secretament en el meu bastó invisible.

diumenge, 24 d’abril de 2011

macarena

El problema amb els sensors és quan no et mous. Hom, per exemple, no acostuma a tenir la necessitat de ballar macarenes mentre és al lavabo; i passa que al cap d'un moment tot ja és foscor i Problema. I el Problema no és orinar en la penombra sinó aquesta subtil invasió de lo intangible, de lo intocable, de lo que és però no hi és. Ossos i greixos i coses sòlides són subtituïdes per xips i activacions automàtiques que es mouen i s'engeguen per certificar la teva existència i tu rai, anar tirant, ja pots estar donant les gràcies per ser de veritat. Que jo no sé res, però últimament trobo que tot és però invisible.

dimarts, 29 de març de 2011

pany

Parlaven de la comunicació entre la solitud de l'un i la solitud de l'altre i jo pensava bah i en la injustícia eterna de l'objecte, la cosa sòbria i seriosa que ha de mantenir el silenci tancat entre fustes corcades o ferros rovellats i llavors pensava en els panys que recorden totes les mans que els han amanyagat amb sorts diverses, el pany que s'ha acostumat a la teva mà i l'olora com el gos t'olora la roba o tu reconeixes el soroll del teu cotxe i tots els objectes que dormen i t'esperen fins que arribes i hola i les llums han d'encendre i apagar-se quan s'encenen i s'apaguen i ja està i així anem, i de sobte ens veig a tots complint la funció acadèmica, la funció amical, la funció endoll o radiador, qui sap. Fins que un dia l'estanteria es rebel·lin contra Rilke o La Regenta, què sé jo, fins que el pany digui prou, les persianes ballin mil jotes i les autoritats humanes hagin d'acabar inclinant-se davant la venjança subtil i festiva de totes les coses. Seria just; fins i tot feliç. Mentrestant, però, crec que les parets van acostumant-se a veure'm. La nova inquilina. A la nit, quan sembla que dormo, fins i tot diria que parlen de mi.

dimarts, 15 de març de 2011

groc

Quan plou d'aquesta manera el mínim és que em coguin les bosses que no tinc als ulls. Sembla que la pluja sigui una màquina perforadora o un somnífer o alguna mena d'incitador al recolliment propi. Recollir-se, doncs, fins al punt de fer-se petit com un pinyol o un píxel. Llavors ningú es creurà que podria existir de forma invisible. Que podria ser Malte Laurids Brigge, l'ombra viva i l'ombra poruga. Podria ser l'home que ensopega amb el no-res. Barcelona seria París i jo no sabria si ser feliç o no del pànic.

dissabte, 5 de març de 2011

borsa

Un grup d'empresaris és convidat a un prestigiós concert de música barroca. Van tots vestits amb americana i corbata, s'han estudiat la data de naixement dels autors, la data de mort dels autors i les obres principals i comenten la vida i miracles de Vivaldi i Händel com si cada nit dormissin amb ells. Molts porten els fills perquè el concert és a les sis de la tarda i justament avui no hi ha ni futbol ni anglès ni patinatge ni dentista ni xinès i les respectives dones han dit que aniré a fer un cafè i et toca carretejar el nen, no et queixis que no ho fas mai i així el convertirem en un intel·lectual.

Total que tenim empresaris i criatures, tots de vint-i-un botons i ben asseguts a la catedral. La primera obra ja és grandiosa, El Messies de Händel, mítica, tots els empresaris traient els mocadors de les butxaques i forçant llàgrimes i mocs mentre els nens es pessiguen el cul els uns als altres amb un lleuger moviment de mans. Nyaca, au; nyaca, auu! Després de l'últim Amén, l'obra s'enllaça directament amb una peça de Vivaldi que alguns empresaris, avergonyits, no aconsegueixen recordar. Tot i això, es miren amb complicitat, com dient , i llàgrimes i mocadors i aplaudiments desmesurats. Els empresaris aplaudeixen amb una energia que mínim tres colacaos al dia, talment com si els haguessin ascendit a directors o els haguessin cedit totes les accions. S'estan cinc minuts aplaudint i fins i tot se senten bravos i n'hi ha que s'aixequen i tots plas plas plas visca visca. Quan finalment es fa el silenci, hi ha una última mà que fa l'última picada de mans. Així, subtilment. Sembla que ja s'ha acabat però una altra mà en fa una altra. Un breu silenci. I una altra en fa una altra.

Tothom es mira entre si. Ningú sap d'on venen aquests aplaudiments anònims. Serà la Verge? Durant deu minuts, tot de picades de mans es van entrellaçant dissimuladament, els empresaris es miren de reüll els uns als alstres, els pobres músics no entenen res. S'ha perdut tot el respecte, muramura una flauta travessera. Plas. Plas. Silenci. Comencem? No, plas. Ho trobo fortíssim, diu el senyor del violoncel. Un violí intenta començar la melodia però plas. Silenci. El director fa shhht, però plas. Plas, plas, silenci, plas fins que un nen diu, assenyalant la tuba,
- papito podeu parar un moment? que volem sentir la cosa aquella grossa

dilluns, 14 de febrer de 2011

xarxa

Reconeixem-ho obertament i sense prejudicis: això dels blogs té un punt important d'associació d'alcohòlics anònims (o gelosos anònims o jugadors de dames anònims o malencòlics anònims o estúpids anònims). Vull dir que abans la gent discutia al bar o a la plaça o al mercat i pensaven les coses abans de dir-les i si no ho feien els queien cendres o bancs de fusta o naps i cols al cap. Ara, pots pensar massa i els tomàquets cibernètics no et fan cap mal i rebem bufetades i elogis de fisonomies desconegudes tranquil·lament des del llit, amb edredó ikea de floretes i bossa d'aigua calenta incloses. I què vols que et digui, així els cops estàn xupats, són zero problema. I ja sé que les discussions al bar - mercat - plaça encara existeixen i que "estem farts dels apocalíptics" i que la xarxa social (reconeixem-ho també: aquesta paraula fa grimeta) és pura eficàcia i revolució i que no passa res perquè ens passin el pernil dolç alimentici per sota la porta, perquè tot és fer-se un nom (encara que sigui petit petit) i omplir l'espai d'https. El que vull dir és que espero que el word dels portàtils que han envait l'ESO no tingui corrector i que els llibres aquells per aprendre a fer una cal·ligrafia gran i rodona a l'estil "la mama menja pomes" encara es venguin en algun racó de l'univers. Però jo no volia parlar d'això. Jo només volia dir que això dels blogs pot arribar a tenir un caràcter inevitablement facilón. Però a mi m'agrada molt, ja veus, jo sempre aquí al reader i sempre arribant a universos inhòspits, i tu qui ets?, que bé, doncs res, mira, saps què podem fer?, millor que tot això quedi entre nosaltres, bon vent i com si jo no us hagués dit res.

diumenge, 30 de gener de 2011

aplaudir

La mecanicitat d'actes com aplaudir pot arribar a ser bastant colossal. Vull dir, que vas a una obra de teatre i tot és un desastre i aplaudeixes mentre penses merda, m'han robat, retira't, el tr3sc no serveix per res, fillsdeputa, etcètera, però tu continues aplaudint, saps? És més: sempre he tingut la teoria (força estesa: sóc zero original) que la magnitud de l'aplaudiment general és inversament proporcional a la qualitat de l'obra. És que, el teatre, que sigui bo o que no sigui, tu. Veure actors que actuen malament constitueix una de les tortures més grans de l'amant de la vida cultural. A mi la veritat és que m'angoixa bastant. Vull dir, que em fa pena. Perquè clar, al teatre tots estem en silenci, i la suma del silenci sepulcral i veure algú que en cap cas compleix els requisits per merèixer una picada de mans és un suplici moral absolut. Personalment, considero que les situacions més incòmodes són les del comediant que només t'incita a posar cara de pa i el dramaturg barroc i excessiu que cada matí es mira al mirall i s'alegra d'haver-se conegut. Pagar per observar el patiment en directe. Pagar per suor freda. Buf, no sé. En fi. La vida ociosa és molt dura.

dimecres, 19 de gener de 2011

passar la pilota

Plou. Fa fred. Els paraigües caminen ràpid per arribar però ja cap a casa. A dalt, aliè a l'alè de la humanitat, Déu diví s'asseu a la butaca de pell, el cul inclinat cap endavant i l'esquena corvada. Tot i això cal anotar que s'hi asseu, no s'hi escarxofa. Fa un temps tan sobri que hom ha d'imaginar-se el fred, pensa. Arraulit a la butaca de pell, demana si us plau a l'Esperit Sant que li encengui la llar de foc, procés d'altra banda lent perquè el pobre colom va branqueta per branqueta i té un bec tan petit que fa patir. El pare i Jesucrist s'amaguen, el primer sota la butxaca de la camisa del diví i l'altre sota el mitjó del peu esquerre. Un cop acabada la primera odissea, emprenyat, l'ocell talla els trossos del paper de diari tan petits que no aconseguim veure a quin diari està subscrit el diví. En tot cas, Déu té un dia psicològicament lleig i està trist. Fa un posat preocupat. Capcot. Pensa que cada any rep menys flors i més visites d'usurpadors que pretenen vendre-li enciclopèdies, creences alternatives o àlbums d'enganxines. Se sent una mica culpable, però argumenta que "servidor només pot fer-ho tot un cop". Es posa les sabatilles, surt al terrat i mira. Des de baix, uns li diuen vell cabró, altres el neguen, altres s'agenollen. Altres dinen o dormen la sèrie de les quatre. De sobte, un miracle: plouen pomes al revés. Nostre Senyor ha entès el missatge. És llavors quan Déu s'agenolla i, en silenci, prega a Déu.

divendres, 7 de gener de 2011

into the wild

Des del Mirador dels Xiprers, Barcelona es presenta com una massa densa i emblanquinada. Hm. Siguin les fàbriques tal, qual i pasqual, sigui el fum dels qui s'han quedat sense bar, es fa difícil no acceptar que la capital catalana és una marranada total. És des d'aquesta perspectiva quan penses en la felicitat rústica d'Esterri d'Àneu o Alins o el Montseny i quan confirmes que definitivament sí, que aquells d'allà dalt viuran més i millor i no hauran de fer filigranes per menjar tomàquets i ous de veritat i oli verd i gustós. Segur que les truites de patates són bones només per fer-les a la muntanya, penses. I t'imagines vivint a la teva pròpia casa Tarradelles, fuets i pernils inclosos, la calma total, la biblioteca plena, vida mode jubilació absoluta, estimem les iaies i la feina a distància, què sé jo. Però hi ha la noció inevitable i fastigosa que aquesta no és la vida de veritat, que el que és real és la merda de la ciutat, doncs quina gràcia, els bars ambient taronja i les burilles i les coca-coles i les birres pel terra, els gratacels quilomètrics, els contàiners a vessar i la il·luminació esquizofrènica del Corte Inglés. Pf. En canvi si te'n vas és com si desertessis, com si decidissis desentendre't del món; com si el món, en definitiva, es concentrés allà on la massa de gent viu en pisos de 30 metres quadrats. I la consciència ens fa covards a tots, etcètera, i el compromís artificial amb la resta de la humanitat és massa gran com per dir doncs que us bombin a tots. I llavors penses però què dic, si en realitat adoro el cosmopolitisme, impossible viure sol al mig de la muntanya, què fas durant tot el dia?, la única felicitat és la compartible, que va dir Mr. McCandless en un autobús al mig d'Alaska.

dimecres, 5 de gener de 2011

we get along so well

Avui estarem fins a les tantes de la nit escrivint noms i notetes d'avís, tallant cel·lo i embalant geometries. Ritual total. Tancades les botigues, la frustració mundial del què compro es convertirà en l'anual tendresa de la nit reial, d'hores mortes i minucioses, de tipografia i estètica i textura i simplicitat. Constatarem que l'Ara no serveix per embolicar i que, com gossos, els regals s'assemblaven força a les cares dels seus venedors. Anirem a dormir plàcidament feliços quan piu-piu cantin els pajaritos, amb el riure brut de Waits, la veu de fumo des dels set anys i si tingués bigoti seria d'un color groc total i el consell savi d'autoseduïr-se pels segles dels segles. Al matí serà inevitable i serà estúpid però tot farà aquella olor de casa nova, de primera obra, l'aroma deliciosa de quan algo o algú t'espera o de pintura taronja per estrenar.