borsa

Un grup d'empresaris és convidat a un prestigiós concert de música barroca. Van tots vestits amb americana i corbata, s'han estudiat la data de naixement dels autors, la data de mort dels autors i les obres principals i comenten la vida i miracles de Vivaldi i Händel com si cada nit dormissin amb ells. Molts porten els fills perquè el concert és a les sis de la tarda i justament avui no hi ha ni futbol ni anglès ni patinatge ni dentista ni xinès i les respectives dones han dit que aniré a fer un cafè i et toca carretejar el nen, no et queixis que no ho fas mai i així el convertirem en un intel·lectual.

Total que tenim empresaris i criatures, tots de vint-i-un botons i ben asseguts a la catedral. La primera obra ja és grandiosa, El Messies de Händel, mítica, tots els empresaris traient els mocadors de les butxaques i forçant llàgrimes i mocs mentre els nens es pessiguen el cul els uns als altres amb un lleuger moviment de mans. Nyaca, au; nyaca, auu! Després de l'últim Amén, l'obra s'enllaça directament amb una peça de Vivaldi que alguns empresaris, avergonyits, no aconsegueixen recordar. Tot i això, es miren amb complicitat, com dient sí, i llàgrimes i mocadors i aplaudiments desmesurats. Els empresaris aplaudeixen amb una energia que mínim tres colacaos al dia, talment com si els haguessin ascendit a directors o els haguessin cedit totes les accions. S'estan cinc minuts aplaudint i fins i tot se senten bravos i n'hi ha que s'aixequen i tots plas plas plas visca visca. Quan finalment es fa el silenci, hi ha una última mà que fa l'última picada de mans. Així, subtilment. Sembla que ja s'ha acabat però una altra mà en fa una altra. Un breu silenci. I una altra en fa una altra.

Tothom es mira entre si. Ningú sap d'on venen aquests aplaudiments anònims. Serà la Verge? Durant deu minuts, tot de picades de mans es van entrellaçant dissimuladament, els empresaris es miren de reüll els uns als alstres, els pobres músics no entenen res. S'ha perdut tot el respecte, muramura una flauta travessera. Plas. Plas. Silenci. Comencem? No, plas. Ho trobo fortíssim, diu el senyor del violoncel. Un violí intenta començar la melodia però plas. Silenci. El director fa shhht, però plas. Plas, plas, silenci, plas fins que un nen diu, assenyalant la tuba,
- papito podeu parar un moment? que volem sentir la cosa aquella grossa