dimarts, 15 de març de 2011

groc

Quan plou d'aquesta manera el mínim és que em coguin les bosses que no tinc als ulls. Sembla que la pluja sigui una màquina perforadora o un somnífer o alguna mena d'incitador al recolliment propi. Recollir-se, doncs, fins al punt de fer-se petit com un pinyol o un píxel. Llavors ningú es creurà que podria existir de forma invisible. Que podria ser Malte Laurids Brigge, l'ombra viva i l'ombra poruga. Podria ser l'home que ensopega amb el no-res. Barcelona seria París i jo no sabria si ser feliç o no del pànic.

2 comentaris:

m. ha dit...

està bé fer-se petit, la pluja t'enconegix i et replega com una puça entre mantes. però la pluja també pot fer-te gran i inflar-te. el que passa és que sempre ens fa mandra. ens fa mandra mullar-nos, encostipar-nos i merda ara he d'anar a classe, i fins d'aquí tres hores no estaré a casa. i quina mandra anar mullat al metro, i el mòbil s'espatlla i les sabates faran xop-xop (fins i tot les botes d'aigua vermelles faran xop-xop). no hi ha res pitjor que les sabates molles. però quan se'ns passen les mandres, la pluja també és guai.

Baraula ha dit...

Per si de cas al final et fas petita i arribes a ser l'obra viva o poruga de Malte, i Barcelona es transforma en París... potser no t'anirà malament tenir a prop "Anatomia de la por" d'en Marina. Jo som tan poruga que necessit remirar-me'l i fer-li cas.
I ara ja pot ploure a bots i barrals.