dimarts, 29 de novembre del 2011

virils


La mà de l'home A divisa la mà de l'home B i té por i s'angoixa i no sap perquè però tem l'inevitable moment de l'encaixada crucial. La mà de l'home A vol ser el màxim exemple de la virilitat, de l'home de veritat, la variant elegant del cosí Zumosol que tot ho pot i tot ho gosa. La mà de l'home A vol jugar a la boxa, parar pilotes, invertir en borsa, no vol Sol ni històries d'amors i de nenes i flors: vol el poder de saber-se la mà més masculina i poderosa del món. Però ah!, la mà de l'home A, en el fons dels seus carpians i metacarpians, és una mà indecisa, una mà que coneix el petit pas que hi ha entre la pretensió i el fracàs, el pou, la garjola. I és que la mà de l'home A té tanta voluntat que sovint li entren nervis i es torna tot tova, i llavors ja no és la mà de l'Home A sinó cinc dits que suen sobre un palmell que tremola. Però la mà de l'home B ja ve, ja s'acosta. La mà de l'home A s'alça ferma, consistent i forta. La mà de l'home B ja és aquí, senyors i senyores, sona música èpica i les dues mans de gimnàs s'acosten i gol, gol, goool!, es donen. Llavors hi ha un silenci tens, teatral. I les mans es queden allà dretes una estona, en una horitzontalitat digna i reverenciable. I la mà de l'home A, de sobte, es fa petita i s'espanta: li ha agradat.

diumenge, 27 de novembre del 2011

el diumenge és psicològic

Déu pot fer el que vulgui, però diumenge és el tedi. Diumenge és el tedi i a vegades penso si el tedi del diumenge és perquè el diumenge és el diumenge. Vull dir que si ningú ens hagués avisat que avui és diumenge i que són les set i ja la nit tant fosca i plena i ja la lluna que fa llum i els convidats que no arriben mai, si tothom hagués fet sht i com si no passés res, el món fugint endavant, la senyora del show de Truman fent voltes a la manzana amb el ram de flors en mà, etcètera, etcètera, llavors potser seria possible prosseguir amb aquella entranayable utopia del com sempre, del saber-se acostumat a hàbits, truites, botons, perfums. Tornariem als llibres subratllats de sempre, a les pàgines doblegades, als llops definitius, a les h de Cortázar, al bambú. Però és diumenge: el microones no funciona, això és com Sibèria i totes les coses inanimades et miren serioses, soses i sospitoses.

divendres, 25 de novembre del 2011

proposo

Proposo plaers sublims, excelsos, muts i utòpics com l'home doblement invisible: persona entranyable que, un cop acomplert el projecte, és immaterial i imperceptible davant de tot i tothom -client inclós. Ser-se invisible, com a bona cosa doble, té molts avantatges doblement profitosos: ser invisible de cara a la galeria per poder fer ganyotes antipàtiques i antieròtiques encara que el Sol brilli fort i la convenció digui que toca escoltar això, marcar el ritme amb el peu quan comença amb l'oh can you be my lover man i balancejar el cos amb un somriure d'orella a orella que il·lumini santament les múltiples cares llargues que poblen els metros de bon dematí; ser invisible, d'altra banda, de cara al propi òrgan per tal d'evitar recerques de coms i ons i perquès insòlits i defugir predicacions absurdes i innecessàries sobre la hipotètica jovialitat futura (és a dir, d'aquest migdia o de demà). Convertit en un buit cercle orbicular, en una simplíssima forma simple, amagar-se sota la manta més suau de la casa i prometre's que d'aquí a una estona, tal.

dilluns, 21 de novembre del 2011

himnes prohibits

Fenomens emmarcables dins d'un dia de ressaca electoral com el d'avui suposo que es poden considerar normals i perdonables. Així, suposo que també és pot acceptar que tothom, en algun moment -dutxa, bicing, autobús- hagi entonat, involuntàriament i com qui no vol la cosa, la melodia prohibida. És normal, eh. Vull dir que és fàcil, que enganxa. De fet, l'himne del PP té els ingredients perfectes i necessaris per ser ballat eufòricament a altes hores de la matinada, quan hom té una quantitat de mojitos en sang superior a la mitjana: és pura patxanga. Tot i això, el fet m'ha preocupat subtilment, i he temut que la cosa no vingui pas de lluny. Perquè a vegades hi ha secrets que deixen de ser-ho i poden eliminar de la capa de la Terra totes les dosis de catalanitat -botifarra, castellers, senyeres- que hom s'ha anat guanyant amb sang i suor durant aquests anys d'existència. Però jo l'any 1992 era petita, sabeu, només puc parlar del Cobi i de l'himne d'Espanya (cosa d'altra banda força senzilla: no té lletra). El que passa és que això, a l'any i mig de vida, sempre és un risc: hom no té les mesures gaire mesurades i la família, si és molt de la ceba, ha d'anar amb compte. No sé la resta de gent de la meva generació, però jo a la mínima que en tenia l'ocasió, pujava a una cadira i entonava l'himne nacional cual mezzosoprano: amb un orgull i una passió i una jovialitat exhuberants. Els meus pares, és clar, amagats a sota el llit. Jo crec que van sospesar seriosament l'opció de vendre'm o desheretar-me. Però vaja, de moment sembla que m'han donat una segona oportunitat.

diumenge, 20 de novembre del 2011

que el temps és relatiu

O "que m'han tornat a bloquejar". Sí, no ho sé, a la maduresa dels vint-i-un anys he decidit que es tracta d'un problema hereditari, d'una malaltia genètica que m'ha caigut, sospito, de la branca paterna. Per més que diguin que les persones podem millorar, crec que hi ha coses irresolubles: una és la gestió del temps límit de les biblioteques; no sé vosaltres, però jo ho porto fatal. No exageraria si digués que mai ningú ha assajat tants somriures innocents per bibliotecàries enfadades i apàtiques que t'anuncien que no només estaras bloquejada durant set mesos, sinó que hi ha alguna persona que ha patit molt perquè fa cinc mesos que va reservar el llibre X (que només es pot trobar en aquesta biblioteca i que, per tant, és buscat, preuat i admirat, a més de ser el llibre que tu has tingut durant quatre setmanes oblidat a la prestatgeria) i que, per culpa teva, no ha pogut consultar una informació imprescindible, s'ha posat molt i molt trista, ha hagut de deixar la tesi doctoral i actualment, després d'uns mesos "molt complicats", resideix en algun poble de mala mort al Pallars Jussà (segur que hi deu haver algun poble de mala mort, al Pallars Jussà) "criant vaques malaltisses i ovelles antipàtiques i en un hort on les albergínies creixen de color groc i les coliflors de color lila". Són drames nacionals que segur que fan plorar a moltes persones, a les nits, quan ningú dissimula res, però servidora acaba emparant-se en la genètica familiar i respon "és la vida, ves".

dijous, 17 de novembre del 2011

d'ulleres i brackets

Últimament, aquest d'aquí dalt i jo no ens acabem de posar d'acord. Tècnicament, el problema podria descriure's com un desplaçament temporal entre desitjos demanats i desitjos complerts: és a dir, hi ha un retard tant retrassat entre la demanda per part de servidora i el compliment per part del company que els desitjos, ja pretèrits, són concedits fora d'hores. M'explico. Jo, de petita, com que bla-bla-bla, desitjava fervorosament portar ulleres i brackets. I si els brackets eren de molts colors, doncs millor que millor. Quin era el problema? Salut de ferro, vista de felí, dents arrenglerades cual bloc comunista. Total: l'estètica desitjada era totalment inviable. Van passar els anys així com passen, plàcida i intrèpidament, i l'oculista i el dentista continuaven sorprenent-se de l'elegància i formositat d'unes dents que volien estar separades i uns ulls que volien ser miops; i la pobra nena, eternament decepcionada davant el vist-i-plau dels metges. I ara, què? Sí, ara això: quan servidora decideix que uns ulls lliures i unes dents comunistes són correctes per mantenir la bellesa correcta, apareix una miopia que augmenta a pas de galop. Mai tantes persones havien cregut ser ignorades davant d'uns ulls mig tancats (en un intent -en va- de reconèixer cares); mai una persona s'havia dirigit tants cops al grup d'amics equivocat. I ara, a sobre, em fan mal els queixals.

dilluns, 14 de novembre del 2011

profanació del misteri

J. m'ha explicat que ha llegit no-sé-on no-se-què de la profanació del misteri (tot i estimar-la molt, J. a vegades és com una esponja passiva: rep molt però no processa). Jo he recordat tot allò de la rapidesa dels avions, que ens porten en 1h45 a Paris-Orly o a Tegel i he pensat que és cert, això que J. ha llegit no-sé-on de la profanació del misteri. Perquè una cosa és anar a Istambul amb Ryanair i l'altra és haver d'anar en tren fins a Perpinyà, creuar les riqueses de la Costa Blava, ser increpat per la màfia a Gènova i a Verona, nedar entre els canals de Venècia mentre un gondoler et persegueix perquè no has pagat, tornar a Bled i als castells abandonats d'Eslovènia, no poder evitar Croàcia i ser atracat per dos ogros croats a Zagreb, fer autostop fins a Sarajevo, odiar haver decidit anar fins a Istambul, trobar-se implicat en un conflicte albanokosovar, ser confós per un manifestant a Grècia i, finalment, després de mesos i mesos de caminar, sense cap duro a la butxaca, amb rastes (involuntàries, matisem) on hi hauria d'haver cabells i parracs on hi hauria d'haver robes, divisar, a la llunyania, la mesquita de Santa Sofia d'Istambul. 

Les dues opcions estàn molt bé, es clar, però la segona té un component d'èpica que la dona més aficionada al low-cost no podria negar, mentre que la primera és fàcil, pràctica, barata i altres adjectius horrorosos d'aquests contemporanis. Jo, que de petita era un individu molt eixerit i amb molt de nas per les coses, vaig intuir-ho ben d'hora, això de l'èpica de l'esforç. És dins d'aquest context ideològic que, el primer cop que vaig anar a París, vaig agafar una cabrejada de campionat (de campionat de boxa, no de ping-pong) amb els meus pares perquè pretenien pujar a la Torre Eiffel en ascensor. A mi, què voleu que us digui, això em semblava una aberració: opinava modestament que el més sensat era pujar per les escales, suar la cansalada, haver de demanar provisions de sucre, patir per la pròpia vida i, com oasi o miracle, arribar a dalt de la torre de ferro. Òbviament, vam pujar en ascensor: a l'única foto que tinc a dalt de la Torre Eiffel surto amb una cara de nena consentida horrorosa. 

diumenge, 13 de novembre del 2011

hipertròfies

Hi ha persones que costen d'imaginar en un context mundà. Mundà?, preguntareu. Sí, no ho sé: sabatilles de quadres, fer caca, cuinar un ou ferrat, que l'oli t'embruti el davantal (normalment d'aquells de alguien que me quiere mucho ha ido a Madeira y me ha traido tal) i t'enfadis o que l'infeliç Solís dels macarrons et taqui la camisa nova i també t'enfadis. Mundà vull dir no ho sé, els contextos buits, els espais en blanc que hi ha entre la cita X i la cita Y, la solitària tornada en autobús, la morriña de després de dinar o els moments immediatament anteriors al son: pijama zero sensual, llet calenta, dents netes, treure's substàncies estranyes de les orelles, estirar-se al llit i pum: el silenci. En tot cas, una de dos: o jo pateixo un greu síndrome de reducció imaginativa o ells pateixen una greu, m'atreviria a dir gravíssima i complicadíssima hipertròfia de l'ego i l'esfera social. Com que hom prefereix cuidar-se, hom s'inclina gratuïtament cap a la segona opció i decideix fer una declaració de principis redundantment humil on afirmar i reafirmar l'absència feliç de qualsevol vincle de parentela amb versions mandroses, hiperbòliques i esperpèntiques d'un individu que, al cap i a la fi, ha d'anar a buscar el xampú quan ja està xop i a mig dutxar-se en una freqüència temporal exactament igual que la de la resta de formiguetes del món. I apa, tu, que els malditos de la Terra se'n vagin de Festa Major.

dilluns, 7 de novembre del 2011

madalena

Ingredients: 
- Llapis i goma
- Full en blanc
- Madalena (a poder ser, proustiana)

L'aprenent d'escriptor, que creu que serà sempre aprenent perquè -i llavors, ai las, infla el pit- perquè l'home és un etern aprenent davant la vida i simple titella del qui sap qui o què -destí, casual, diví- que ens guia; l'aprenent d'escriptor, dic -i dic bon dia-, seu davant l'escriptori de la seva habitació. Entra una llum de cinc de la tarda, horari d'hivern, que tenyeix els objectes -planta interior, flexo, butaca- d'un color entre verdós i taronja, que recorda als matins de post-pluja o a quan es té molta son. És en aquesta mena d'ambient -bugambílies, mandarines, llet calenta- on situariem el protagonista. Davant seu: una madalena. L'aprenent d'escriptor se sent com si estigués apunt de menjar un dels pastissos dos pisos d'aquells de quan es té sis anys -confetti, pinyata, lacasitos- o com poeta que es mira musa gestora de vagues inspiracions celestials. És el moment: l'aprenent d'escriptor treu el plàstic de la madalena -molles, carrefour, pinya colada- i en mossega un bocí. Res. El full blanc segueix tant fosforescent com sempre; l'aprenent diria que més i tot. Segon bocí: el noi intenta assaborir al màxim la mossada, tanca els ulls i intenta concentrar-se -platges, coco, infància- però el resultat és d'epic fail. Finalment s'acaba la madalena amb dues mossegades -era XXS. Arribats a aquest punt, la normalitat és d'una lògica que esclafa. L'aprenent d'escriptor arruga el full en blanc -fluorescències, espais buits, llums de Nadal- i s'asseu a la butaca. No ho sé, serà perquè és del Mercadona?

diumenge, 6 de novembre del 2011

dijous, 3 de novembre del 2011

estructures mentals

Edward Aloysius Murphy s'aixeca, casualment, amb el peu dret. Cap rampa, zero agulletes, energia matutina, sensació d'inèdita felicitat que, sap, acabarà com el rosari de l'aurora no: pitjor. L'ordre és tant sospitós com sempre. Murphy es calça les sabatilles de quadres (no hi ha cuques), va cap a la cuina (sense entrebancar enlloc ni amb res), es prepara un cafè i, mentre prepara una torrada amb mantega (que no només no cau del costat de la mantega sinó que està deliciosament cruixent), s'adona que va bé de temps. No ha de fer res, res és difícil, tot està bo, bé i solucionat. El pobre Edward, això, no sap com encaixar-ho: tot està tant bé que se sent, no ho sé, desconcertadet. S'assenta a la cadira i, per més que intenta tranquil·litzar-se, comença a patir l'inici del que serà l'atac d'ansietat més ansiós de la història dels atacs d'ansietat, invent modern on n'hi hagi. Corre cap a l'hospital i el doctor li diu senyor, alteració i dany de les estructures mentals. La sra. Murphy li diu mare meva, la qüestió és queixar-se, ja em diràs.