divendres, 26 d’abril del 2013

déu els cria

Un dia l'Albert va defensar-me els clubs dient que són llocs on les extravagàncies de cadascú corren com llebres, lliurement i sense vergonyes: llocs on els friquis dels rellotges manuals parlen de coses friquis relacionades amb rellotges manuals, llocs on un friqui dels segells en treu un de la Moldàvia del XIX i il·lumina la cara a tots els assistents, llocs on els friquis nostàlgics dels Ducados s'ajunten amb els friquis nostàlgics dels Ducados i tots fumen feliços i tranquils. Arribats en aquest aquest punt, tornaria amb una alegria capaç de tapar totes les escletxes d'evident vergonya aliena als salons literaris, París el segle XVIII, dones amb vestits llargs fins als peus (i corsés estrets fins les costelles, evidentment) bevent te o alcohols prohibits i comentant llibres i llinatges de famílies. I portant monocles i menjant pastetes i fent-se besar la mà als assistens. Oh, món elegant! Oh, aparences! I que consti que a mi m'agrada tot això de la dignitat de la dona, i què vulgar i machista i hipòcrita que deuria ser però quina nostàlgia de sobte, avui, que plou i que escric des del sofà, menjant Donuts caducats de fa 24h i vestida amb xàndal, que és còmode i tal però et treu de tota mena d'autoritat. 

dilluns, 8 d’abril del 2013

cocos

Fa molt de temps pensava que La possibilitat d'una illa seria un gran títol per un llibre. I va i ja l'ha fet l'Houellebecq. La decepció va ser tal que mai l'he llegit, segur que és un nyap i ni tracta del que jo pretenia, que era la quantitat de bambús i plantes exòtiques embotides entre el cúmul urbanita, els prismàtics buits, la vida safari o buscar cocos com un boig entre cruïlles de motocicletes i camions que transporten tetrabricks de llets diverses, estúpids rambos de l'Eixample, ciutadans exploradors, semàfors com lianes, absència de flotadors, multituds d'etcèteres. Tu l'illa, el paracaigudes, la vida terminal d'aeroport.

diumenge, 7 d’abril del 2013

fontcuberta, f de ficció

Ja fa força dies que Joan Fontcuberta ha guanyat el Premi Hasselblad, una mena de Nobel de la Fotografia que, entre d’altres, ha estat atorgat a fotògrafs de la talla (XXL) de Richard Avedon, Robert Frank o Henri Cartier-Bresson, per citar grans noms d'aquesta matèria. Aquest premi l'ha catapultat a una marea in crescendo d'articles i piropos mil i què coi, aquí no volem ser menys. Què fa que Fontcuberta esdevingui FONTCUBERTA, hores davant l'ordinador buscant informació de tota mena sobre aquest fenomen de la ficció fotogràfica? Analista del paper de la fotografia en la societat actual, el tret més fascinant de la seva obra és la idea de possibilitat: un univers de ficcions feliçment inventades, de móns paral·lels demostrats sobre el paper. La capacitat de crear realitats imaginàries, que normalment podria atribuïr-se al món de la literatura (“Por suerte todo va muy bien en el mejor de los mundos possibles”, escriu Cortázar a Rayuela), queda totalment integrada tant en la dissimulada fotografia artística com en els falsos documentals de Fontcuberta, si és que no són el mateix.

L’objectiu de crear ficcions a través de fotografies té un objectiu clar i català, que és, de fet, una de les tesis principals de Fontcuberta: la negació rotunda de la veritat fotogràfica. Tot i viure en un món inundat de saturacions visuals, Photoshops, retocs i manipulacions de la imatge, sembla que encara arrosseguem una idea que es remunta al segle XIX: fotografia = veracitat. Avui dia, aquesta concepció anacrònica continua imperant tant en el món quotidià com en el context de la creació artística. I poques idees són més falses, perquè la càmera és una perfecta mentidera. 

A El beso de Judas, Fontcuberta ens posa un exemple didàctic: el naixement de la seva filla Judit, que va haver d’estar a la incubadora i de la qual sa mare encara no havia pogut veure la cara, ja que quan va parir estava anestesiada i després se la van endur (en aquella època encara no es podia entrar a les sales de les incubadores). Fontcuberta explica que va donar una càmera a una infermera perquè pogués fer una foto de la seva nena, de manera que sa mare la pogués veure, i així ho van fer. Tot i això, afirma Fontcuberta, la infermera potser va fotografiar equivocadament un bebè que no era la Judit, sinó algú altre; però igualment, els pares la van entendre com si fos ella. És en aquest sentit que Fontcuberta afirma el següent:
Toda fotografia es una ficción que se presenta como verdadera. Contra lo que nos han inculcado, contra lo que solemos pensar, la fotografia miente siempre, miente por instinto, miente porque su naturaleza no le permite hacer otra cosa. Pero lo importante no es esa mentirà inevitable. Lo importante es cómo la usa el fotógrafo, a qué intenciones sirve. Lo importante, en suma, es el control ejercido por el fotógrafo para imponer una dirección ética a su mentira. El buen fotógrafo es el que miente bien la verdad.
Fontcuberta, doncs, fart d’aquest dictamen i decidit a negar-lo, decideix fer una mica de cachondeo sobre el tema de la veritat fotogràfica. I la seva obra és justament això: divertimentos no exempts de sentit sinó amb una càrrega teòrica ben potent. Fontcuberta no està enfadat amb el món, com a mínim a nivell artístic, però té moltes ganes de denunciar les hipocresies del manipulat món de la imatge. La seva és una subversió refinada, subtil i lúdica; i els seus fotomuntatges no només menteixen bé la veritat, sinó que han muntat alguns pollastres força considerables. 

Els hits de Fontcuberta són diversos. Les primeres obres, Herbarium (1984) i Fauna (1987), ja apuntaven maneres. La primera té l'aparença d'un tractat de botànica convencional però és un catàleg de plantes imaginàries: utilitzant objectes no vegetals, Fontcuberta crea “pseudoplantes” que, emmarcades en un context aparentment real i objectiu, podrien passar perfectament com a éssers vius. Així, la manipulació no només és fotogràfica sinó també contextual, ja que l'aspecte d’obra científica colaria perfectament fora de l’àmbit artístic.  




Digne de tenir un racó al Libro de los seres imaginarios de Borges, la sèrie Fauna, ideada en col·laboració amb Pere Formiguera, presentava un catàleg de bèsties imaginàries. El background històric ja està més elaborat: Formiguera i Fontcuberta partien de la idea de la troballa dels arxius del Dr. Ameisenhaufen (“formiguera” en alemany), desaparegut misteriosament l’any 1955. Als arxius d’aquest zoòleg alemany hi havia un immens catàleg d’animals misteriosos que fins llavors no havien estat descoberts.: una farsa d’història natural com una casa, vaja. Això sí, molt ben elaborada: Formiguera i Fontcuberta van fer vídeos amb comentaris d’individus diversos, van fer fotomuntatges amb animals inhòspits, “notes de camp”, comentaris tant en alemany com en anglès, etcètera. El muntatge va rodar per mig món (a Barcelona, va presentar-se al Museu de Zoologia) i va enfadar alguns pobres innocents que s’ho havien cregut tot. 





La seva obra més coneguda, però, és Sputnik (1997). Aquí, la història que servia de context ja estava perillosament elaborada: es remuntava a l’any 1968 i a la suposada desaparició del cosmonauta rus Ivan Istochnikov i el seu gos Kloka, que vagaven per l’espai a bord de la nau Soyuz 2. Aterrits per la humiliació que podia suposar la pèrdua d’un cosmonauta en plena Guerra Freda, els soviètics van confinar la família d’Istochnikov als gulags de Sibèria i van fer xantatge als altres pilots perquè tant la història com la mateixa existència del cosmonauta fossin esborrades de la capa de la Terra. Segons la història ofical, de fet, la Soyuz 2 existia, però era una nau sense tripulants: la versió de Fontcuberta era que la Soyuz 2 anava sense tripulants perquè Istochnikov havia estat eliminat ihavia trobat transcripcions de veus, anotacions, vídeos i fotografies que confirmaven l’existència del cosmonauta rus. Evidentment, tot era pura ficció, però Fontcuberta va manipular les imatges de manera que ell feia de Istochnikov i es colava enmig de la història russa. Com a fet anecdòtic, cal remarcar que el fotògraf va rebre una trucada de l’ambaixada russa afirmant  que havien rebut queixes a causa del confinament dels familiars d'Istochnikov als gulags. També un cantant japonès va fer una cançó sobre la tragèdia. 






Altres experimentacions de Joan Fontcuberta amb la concepció tradicional de la fotografia i el rol d’aquesta en la societat contemporània són els Googlegrames (2005), fotomuntatges formats centenars de petites fotos que formen una fotografia més gran, els anomenats “fotomosaics” que ara tothom pot fer-se al Fotoprix a preu de rebaixes. Tot i això, l’interès dels de Joan Fontcuberta és l’estreta i significativa relació que hi ha entre les imatges petites i la imatge gran. En el cas de Niepce (2005), ens trobem amb un fotomosaic de la primera fotografia de la història, realitzada per Nicéphore Niepce el 1826. Les fotografies petites són 10.000 imatges localitzades per Internet buscant les paraules “foto” i “photo”. També hi ha Món (2005), en què el fotomosaic representa la Terra i les fotos que van buscar-se eren “cel”, “infern” i “purgatori” en castellà, anglès i francès.

Niepce (2005)
Finalment, i entre moltes altres obres, Fontcuberta també ha fet molts projectes relacionats amb regions o àrees concretes. Un d’aquests va ser Karelia: Miracles & Co (2002), al monestir ortodox de Valhamönde, a la regió de Carèlia, entre Finlàndia i Rússia. Al monestir, aïlladíssim del món, transconfessional i ecumenista, hi assisteixen molts monjos de totes les religions per aprendre a fer miracles. Segons sembla, la idea del projecte va sorgir a causa de la publicació al diari Helsingin Sanomat, el més comprat de Finlàndia, d’un curs de miracles a càrrec d’aquest monestir. Fontcuberta, ni corto ni perezoso, va decidir transformar-se en aprenent de papa ortodox per tal de fer el curs de miracles amb la resta d’assistents i trobar proves que dsenmascaressin tal tonteria: un mix de fotoperiodisme d'investigació i creativitat artística. Una crítica al fanatisme feta amb gràcia i elegància.


Miracle de la ubiqüitat
Un altre exemple de projectes fets per llocs en concret és Sirens (2000), que va consistir en la creació de fòssils ficticis de sirenes a la Réserve Géologique de Haute-Provence a Digne-les-Bains, al sud de França. Fontcuberta va crear una història i va fer un documental sobre com el Pare Jean Fontana havia descobert fòssils d'Hydropithecus, l'animal evidentment fictici que vau veure aquí sota. Poca broma: si no has dormit gaire, ets ingenu o tens les defenses baixes, el documental pot colar tranquil·lament. Com a anècdota, cal remarcar que els fòssils s'han convertit en una atracció permanent del parc.



I aquesta només és una petita mostra de l'obra de Fontcuberta, la F del qual no és sinó de Ficció, el pilar capital d'aquest as de la  image. Mentider expert, els seus són enganys pietosos, una mena de glòbuls blancs que ens volen salvar alegrement de falsedats més grans i més reals. Fontcuberta és ell, la seva diversió crítica i tots els seus heterònims: un Fontcuberta botànic, un Fontcuberta monjo nòrdic, un Fontcuberta cosmonauta rus àlies Ivan Istochnikov, un Fontcuberta naturalista alemany, un Fontcuberta aprenent de papa i mil cinc-cents etcèteres. Un brindis per la sirena imaginària i per molts Fontcubertes més.