dissabte, 29 de desembre de 2012

els reis no són els pares

L'altre dia pensava que, ara que hem perdut el món analògic, aquell on els gentilhomes fumaven puros i escrivien cartes i les dones treien el balancí fora de casa i esperaven l'arribada de marujeos tot fent un bon tapet de punt de creu i ganxet, tot en blanc i negre, ara que hem perdut aquest món, dic, els nens ja quasi naixeran creient que els reis són els pares. A la mínima que tinguin uns coneixements bàsics de lletra, buscaran al google "els reis són els pares" o "identitat reis mags" o "reis mags fake" o "el final de la innocència" i pam, deseners de milers de pàgines web afirmant que els reis no són aquells tres simpàtics gorditos sinó ni més ni menys que ton pare i ta mare. Oh infantesa aixafada, oh innocència robada, oh acceptació de la realitat. Jo he decidit intentar servir d'humil contrapès i, personalment, apostaria fermament a favor que arribessin aquí, en aquesta pàgina. Nens i nenes del futur, petits vailets d'iPads sota la mà, criatures de l'era dels diaris digitals, no us creieu el que llegiu en pàgines desconegudes. La veritat és aquesta: ELS REIS NO SÓN ELS PARES. Els reis són tres simpàtics homes amb barbes llargues, panxacontents i amb molts calés. Tants, que un cop l'any els surt la vena filantròpica i es dediquen a repartir alegria per tot el territori mundial. Bona gent, sí. No fan dieta, no. Lo dels rens és una broma, val, però és que ara tothom viatja amb Ryanair. I us ho dic tot en serio, així que apagueu aquest cachibache i feu el favor d'anar-los-hi a servir una copa de cava, que quan arribin (a les tantes de la nit) ho agraïran profundament. 

dimecres, 12 de desembre de 2012

regla de tres

Aviam, li diu ell, la condició humana és una excusa de merda, però funciona. Fixa't: si jo sóc humà i els humans s'equivoquen, la regla de tres diu que m'equivocaré. I la regla de tres és la base del 75% de les de-ci-sions d'a-quest pa-ís. De fet, d'equivocacions al món n'hi ha un percentatge concret, sinó a Déu ja que el petin, i si a més resulta que jo sóc l'individu al qui li toca compensar l'absència d'errors d'alguna altra persona amb molta sort, llavors l'estadística ja es posa xunga i tinc números per ser la persona que s'equivoqui més de la història de les persones i les equivocacions. Això seria una merda, eh?, vull dir que seria una putada ben grossa, però ben mirat també una qüestió de pura estadística, tu, de matemàtica d'aquesta exacta, de compensar el que a una altra persona no li ha tocat. També pot ser que jo no m'equivoqui gens, però sospito que la estadística anirà per una altra banda. En tot cas, qualsevol problema és cosa dels números i la tómbola i en cap cas atribuïble com a culpa a la meva persona. Llavors el noi intenta somriure al màxim i el seu somriure és tot propòsit i voluntat. Calla i espera. Els llavis li tiben i els té tallats.

dissabte, 10 de novembre de 2012

barri

El pakistanès al que li compro el pa sempre em diu "guapa". Em diu hola guapa, què tal guapa, adéu guapa. Quan estic de mala llet baixo, li compro una baguette i m'alegro la tarda. La senyora que ven les fruites i les verdures és xinesa i llueix orgullosa, darrere el taulell, una foto en què posa amb el Woody Allen. Se'l deuria creuar pel carrer abans d'obrir la botiga i deuria pensar calla, en Woody!, però en xinès. No sé de quan era la foto, el Woody potser investigava possibles escenes per Vicky Cristina, acabava de fer alguna xapussa amb el clarinet o havia vingut de Nova York a esvargir-se una mica, que aquesta gent té molts diners i es permet aquestes coses. M'imagino la xinesa feliç com un paó florit i explicant l'anecdòta a l'hora de sopar, entre fideus i brots de soja. L'endemà, la senyora de la copisteria li deuria preguntar què i on i quan i com. 

divendres, 2 de novembre de 2012

phoskitos

Tant joves que som i ja hem no-fet tantes coses, li diu el Pau al Miquel. Seuen en un parc menjant phoskitos. Els peus no els arriben al terra i els gronxen. El Pau s'imagina que els dotze anys, els vint-i-dos, els trenta-dos, els quaranta-dos i els vuitanta-dos seran encara pitjors. N'agafa consciència: Miquel, tio, a partir d'ara només ens queda la davallada. Per més que ens marquin els centímetres a les portes i acabem fent 1,87, a partir d'ara tot plegat serà un drama de magnituds remarcables. La vida serà un cúmul d'acumulacions èpiques i impossibles d'abarcar, cada segon serà un segon perdut en què hauriem pogut fer coses encara més interessants, les migdiades seran temps daurat tirat a la brossa, passaran els anys i augmentaran les llistes d'experiències-colossals-no-viscudes. El Miquel se'l mira, incrèdul. Li ha sortit el primer gra pre-púber a la punta del nas, i això el cabreja. Em pots passar els palitos, repel·lent? 

divendres, 26 d’octubre de 2012

està tot tan malament

Està tot malament,
està tot tan malament,
està tot tan i tan malament,
està tot tan especularment malament,
tan increïble i enorme i apocalípticament malament,
dius, i t'infles com un globus gordo i aeri
que vaga per terres salvatges, observant
indígenes i prenent notes antropològiques
que publicaras en blogs que
no llegeix, perdó,
ni ta mare.

Però aterres, i deixes el globus al garatge
i ja és tard i vols dormir, i et cabreges
perquè hi ha sopa de galets gourmet
però ningú ha comprat
el cony de formatge.

dimecres, 17 d’octubre de 2012

escamarlans


Erwin Wurm, Instructions on how to be politically incorrect
La dona bonica i l'home bonic seuen al restaurant car. Sabem que és car perquè la llargada dels noms dels plats és inversament proporcional a la quantitat de menjar -i els noms són molt llargs. Entre les mans masculines d'ell i les mans fines d'ella, una ampolla de Bordeus Château d''Yquem de 1811, una degustació de gambes i una amanida amb rùcula, formatge fresc i salmó marinat (aka Delícia mediterrània amb hortalisses fresques, coagulació de llet i peix actinopterigi). Tot és, doncs, per-fec-te. La dona bonica, però, té un tros de rúcula entre les dents, cosa que l'obliga a fer mil malabarismes per intentar somriure sense semblar subnormal cada cop que l'home bonic explica un acudit dolentíssim que, d'altra banda, posa de molt mala llet a la iaia del costat, natural de les Borges del Camp i amb molt amor pels seus néts i besnéts però poca paciència amb els éssers humans que, segons els seu parer, "no van rebre l'hòstia que havien de rebre quan encara eren petits i hi havia alguna solució possible". 

D'altra banda, l'home bonic té una pedra al mocassí esquerre. Si doblega el peu uns 90° no li molesta, però la posició en si és, a part de tremendament incòmode, molt poc sexi. I aquí no volem ser poc sexis: volem ser els més sexis!, despuntar en matèria de sexicitat. És per això que l’home bonic tira el mocador aposta al terra (inicials brodades, 100% cotó) i, al ajupir-se, intenta fer una finta per treure's la pedra de la sabata. Hem de cantar victòria, perquè l'home bonic ho aconsegueix sense que la dona bonica s'immuti ni un segon, atrafegada com està per treure el tros de rúcula sense posar-se els dits a la boca. Òbviament, aquesta complicada empresa també li impedeix percebre la pudor de peus que fa la mà esquerra de l'home bonic, que (ja en una posició normalitzada) trenca les normes i agafa una gamba amb la mà i se la fot a la boca, l'aroma a formatge ranci del dit gros convertint-se en una realitat menjable gràcies a la feina de les glàndules salivals. Tot plegat és fantàstic, exceptuant el fet que la dona bonica, que poc més tard explica una anècdota molt divertida, ha de fer esforços titànics per mantenir el somriure entusiasmadíssim a lloc, tot i sentir el soroll de la mandíbula de l'home bonic, que devora com un animal una costella de porc.

A la sortida del restaurant, l'home bonic acompanya la dona bonica a l'entrada de casa. Durant el camí, les seves mans es freguen subtilment, però no hi ha més contacte. Ah, el frec a frec. Ah, el misteri amorós. Ah, la felicitat dels dies primers. Ah. A la porta del pis d'ella, l'home, més bonic que en els dos paràgrafs anteriors, li fa un petó subtil, una petita fregada de llavis. S’acomiaden amb un somriure gros com una lluna minvant. "Ens diem coses." Un cop a casa, l'home es prepara dos ous ferrats i es tira els pets i els rots que portava dues hores aguantant i que, hores d'ara, s'han convertit en una simfonia contracelestial que despertarà les àvies del 4rt 3a, que se'n queixaran a la pròxima reunió de veïns. Sense saber-ho i alhora, com una picada d’ullet irònica del destí, la dona bonica i l’home bonic es masturben mirant, ai las!, un vídeo porno d'una estudiant de batxillerat super sexi que ha de camelar el seu professor perquè aquest li aprovi un exàmen i així, feliçment, poder fer la selectivitat.

dilluns, 1 d’octubre de 2012

hola, món


Sempre tenia por que una abella s'instal·lés a la meva orella, jo hi posés el dit, ella em piqués al timpà i ja mai més pogués escoltar decentment el soroll del tocadiscos sense vinils, aquell rrrrrrr succedani de platges sense plàstics de quan ens hem passat amb la gasolina i hem d'acceptar la capital com a assentament permanent i estable. Era com allò de caminar d'ombra en ombra i fer la migdiada a dins, encara que a fora brillés un Sol com mil mamuts en flames. Tot plegat eren coses que feien agost, però ai!, l'agost va acabar-se fa mesos. Ara tenim núvols per fer més cinemes, pujades de l'IVA al 21% per fer menys cinemes i noves xarxes d'autobusos per no gaudir-les a causa de vagues per queixar-se de coses lletges. Però que no cunda el pánico, que ja utilitzem el segon edredón i d'aquí poc tornaran els colors beixos i ataronjats i les xocolates per beure-les i els melindros per sucar-los. Comprarem estris per fer ganxet, però perdrem els nervis i ho deixarem per l'hivern que ve. Farà fred i farem, com deia el Pla, olor de fum de llenya de pi verda.

dimecres, 26 de setembre de 2012

normalment

Som normals,
normalment.

Diu que ens han donat la oportunitat
la increïble oportunitat
de ser normals,
així que
(normalment)
acceptem la normalitat
com acceptem el no-
enderrocament de les belles façanes
de l'Eixample, les lleganyes,
les bosses als ulls
o el retard estàndard
dels trens matinals.

Recolzem la normalització
dels anormals, dels
subnormals, dels
innormals, dels
antinormals i altres éssers
envejables
execrables.

Ho proclamem alt i fort,
sense inseguretats toves:
com a norma som normals,
normalitzadors i
normalitzables.

I s'entén que clar,
ens flipa i ens encanta.

dimecres, 19 de setembre de 2012

*

Tatxo. Escric, després tatxo. Tatxo més que escric. Tio, "tatxar” és correcte? Joder.  Tatxar és escriure, dic. Veus, visca, tot això que tenim. Escriure és tatxar i escriure tornar a escriure reescriure. Ja no sé ni què escric tatxo. Vull dir que crec que vull tatxar escriure, però comença El convidat Àgora un programa molt seriós de la tele i no ho sé, potser ho deixo per demà passat més tard. 

dimarts, 11 de setembre de 2012

homo viator

I aquest coi d'oposició entre la vida homo viator o el plan diari cafè amb llet. Jo dic no ho sé, també es pot fer cafès a les Bahames, a Hong Kong, si vols a Nova York, però sempre aquesta conya emprenyadora entre el nòmada i el sedentari, aquest blanc versus negre de badall i lleganya fèrtil, aquesta mania dels pols que s'allunyen com segles d'històries mai vistes. L'Àrtic es desgela i Thoreau em fa mandra, però el metro m'incita a pegar turistes. Això és la patxanga fina i infinita o Wagner i la premenstruació, la menstruació, la postmenstruació i un parell de dies que sí a tot. 

dilluns, 13 d’agost de 2012

la little dark girl

Mostrar-li la cultura catalana a la Silene, compatriota americana dels meus temps eràsmics, m'ha fet veure amb perspectiva com de friqui pot arribar a ser el folklore o, directament, aquesta cultura que tenim. La Silene va arribar a Barcelona disposada a conèixer la flora i la fauna del folkore català i crec que ha tornat als Estats Units més independentista que jo però amb uns nivell d'estupefacció força alts. En tot cas, jo vaig decidir explicar-li el bo i millor de les nostres tradicions. Amb il·lusió! Després del traumàtic episodi dels caganers (quan li vaig explicar que teniem figuretes de l'Obama defecant va posar uns ulls com plats), el caga tió (maltractament, coses dolentes contra el medi ambient, valors de merda) i els gegants (només hi va saber veure lumbàlgies de cavall) vaig portar-la a Montserrat, a veure el pilar de la nostra pàtria. Vaig intentar-li explicar el profund significat de la nostra "little dark girl", la Moreneta, patrona de Catalunya i figureta romànica estimada per tots els qui viuen dins els nostres 31895 km², però no va aconseguir entendre perquè búlgars i kurds vinguts del sud-est asiàtic feien quatre hores de cua sota un Sol com foc per tocar la santa, "que deu estar plena de bactèries vàries". La veritat és que jo tampoc.

Per intentar arreglar-ho, vam anar a veure castells: la visió de criatures de sis anys escalant per sobre d'homes amb cara de força i patiment la va horroritzar. El soroll de les gralles encara més. Li vam parlar de valors, de col·lectivitat, de compartir, de "tots junts" i "totes les edats", però ella només mirava les anxenetes, creuava els dits i pensava "on he anat a parar". I va i als de Vilafranca els cau un pilar! Tot i això, la Silene va tornar als States sent capaç de pronunciar "Catalunya mola molt" amb un català gironí d'excel·lent qualitat. Jo què sé, la vida continua endavant. 

dimarts, 17 de juliol de 2012

coses dolentes que ningú explica

Hi ha coses que només passen quan estas d'intercanvi o quan ets una persona super super super especial a la que li passen moltes coses. Jo estic d'intercanvi. La situació és la següent: al principi tens paciència i bàsicament un buit d'amistats gros com una casa de pagès; llavors ets tope simpàtic, caus super bé i coneixes a molta gent. A partir del quart mes, aproximadament, comences a convertir-te en un ranci i a detectar coses que no t'agraden. Un és la gent que s'autoconvida: la penya arriba a un país estranger i es pren unes confiances increïbles. Para más inri, els mediterranis tenim fama de ser obertíssims i calidíssims i simpàtiquíssims i tot ens ha de semblar molt bé, com si no estiguéssim mai de mala llet i no ens féssiu mai mandra, vosaltres-tots-els-altres. Doncs què vols que et digui, a mi no em sembla bé que t'acoplis, pesat que no sé ni com et dius, pira't de la meva barbacoa i no et mengis els meus bistecs, que els he pagat jo (tic català).

L'altra és la gent desconeguda que has de saludar pel carrer. La meitat de les persones que et saluden no tenen ni idea de qui ets; saps que el teu nom els és completament aliè quan allarguen molt la "e" de "heeeeeeeey". En tot cas tant li fot, perquè tu no només no saps el seu, sinó que, sincerament, tampoc t'importa. Normalment ets bona gent i compleixes el protocol pausat, però acaba passant que a vegades només vols fer cara de porc enfadat, que us bombin a tots i passar de llarg. Tot i això, aquests són símptomes terminals que tots gestionem interiorment i sense xerrar-ne gaire, que l'agressivitat s'encomana. Així doncs, continuem somrient als desconeguts-sense-nom que es presenten a les nostres barbacoes i, senzilla i dissimuladament, intentem protegir els bistecs. 

dilluns, 16 de juliol de 2012

mercedes benz

Ara que 1 de cada 3 veïns meus treballen a aquesta marca d'automòbils, recordo l'època gloriosa en què robàvem els emblemes dels Mercedes Benz dels pijos del meu poble. Oh adolescència gloriosa, penso ara, que veig els emblemes dels pijipis del meu barri i continuo amb les mans a les butxaques. Oh període d'atreviments fàcils i lleugereses vitals, oh temps de facilitats eternes i responsabilitats inexistens, oh món senzill i clar, oh blablabla. Aquí a Alemanya ningú roba els emblemes de Mercedes Benz. Tots estan allà, brillants i rics damunt el capó del cotxe. He pensat que potser era perquè tots en tenen i ningú té cap ganes que robin el seu emblema de Mercedes Benz, i llavors simpatitzen amb els altres veïns pijipis i decideixen quedar-se tranquil·lament a casa mirant el tagesschau i parlant sobre energies renovables. Al mediterrani, tots ens robariem els emblemes entre tots i Santes Pasques. Adrelina, collons, adrenalina!!

divendres, 8 de juny de 2012

tocacampanes

Tinc una parenta que cada cop que ha de dictar una paraula fa allò de dir un nom que comença amb la lletra en qüestió, per aclarir el concepte. La gent normal acostuma a dir "A" d'Astúries, "B" de Barcelona, "C" de Cuenca, "D" de Donostia, "E" de "Elche de la Sierra" i tal. Doncs en aquest sentit, he de confessar que la meva parenta té un do. El primer cop que la vaig sentir lletrejar la paraula "otitis" (parlava amb una altra parenta que, tot i interessar-se molt per la seva salut, està sorda com una tàpia) la cosa va anar més o menys així: "O" d'otomicosi, "T" de tafileteria, "I" de ienisseià, "T" de tocacampanes (no li agrada repetir-se), "I" de ipsolateral i "S" de solenodòntids. Òbviament, l'altra parenta va penjar enfadadíssima i no la va trucar en tres mesos. Jo, però, que tinc un ull quasi natural per la genialitat, vaig veure-ho clar: amb una mica de palla, d'aquí en treurem molta pasta. Des de llavors, i després d'haver sentit meravelles com "H" de halicondrines o "K" de kaixkaval pronunciades amb una espontaneïtat inimitable, li he repetit trenta mil cops que podria seure al costat del Jaume Cabré i fer emprenyar al Màrius Serra, però ella només riu i em diu "calla, va". Òbviament ja he fet tots els plans per plagiar-la, fer-me passar per geni del vocabulari català i acabar els meus dies envoltada de felicitats aristocràtiques: ferreros rocher, tobogans a la  piscina, truites de patates de quatre pisos, etcètera. 

dilluns, 4 de juny de 2012

alternatives a ryanair

L'altre dia, la Silene em va dir que estaria bé ajuntar tots els llocs bonics de la terra. Al principi vaig negar-m'hi rotundament i vaig bramar i lluitar a favor de les interminables hores de tren, l'impossible dormir-autobús, les distàncies experienciades, els entrepans de pa bimbo i les cames destrossades -oh vida sofrent, oh suor pagada, oh cultura de l'esforç. Però després vaig pensar què collons, imagina't caminar cinc minutets per les catarates d'Iguazú i trobar-te espontàniament davant del MoMa de Nova York. Llavors caminaries un minutet o dos i arribaries al Ponte Vecchio, dos minuts i Shangai, tres minuts i als alps suïssos, hi hauria Strasbourg al costat d'un castell eslovè abandonat al costat dels paisatges d'Islàndia al costat de San Francisco, migdiada a Fijii, cafè i puro a L'Habana, sopar a la Índia, vinet al Barrio Alto, tango a Buenos Aires i, feliç com un anís, tornar a dormir a casa. 

dimecres, 23 de maig de 2012

parèntesi

Ens han dit que després del preàmbul
ve el segon preàmbul, que
després del segon preàmbul
ve el tercer preàmbul, que
després del tercer preàmbul
tal, tal, tal.

Encara a la línia de sortida, - metatarsos
tibats, múscols tensos, genolls a terra -
flairant la suor de l'èpica, el corredor
se'ns clapa. Perfecte.

dilluns, 14 de maig de 2012

búfalos espiritados

Segurament no hi ha experiència més frívolament semblant a alguna Guerra Mundial que fer una classe d'aeròbic amb més de 200 alemanys. Bé, val a dir que ho he fet i, si no m'he rendit al pànic, sí que he patit puntualment pel meu futur en tant que cosa petita i simpàtica. M'explico. Atès que la majoria d'activitats esportives que es duen a terme en aquesta ciutat tenen la meravellosa avantatge de ser completament gratuïtes, els alemanys, cual hambrientos y avarientos catalanes, se avalanchan cual búfalos espiritados en el gimnasio -típic moment en què el castellà és més adequat. Jo això no ho sabia, clar, i he arribat al gimnàs després d'un dia tranquil, amb la promesa que això de l'aeròbic era "tant i tant divertit" i la intenció sincera de fer quatre moviments de braços i apa, anar-me'n a dormir. 

I jo, que visc en un poble on pots caminar 15 minuts sense creuar-te amb ningú, jo, que estiuejo en una casa apartada de la civilització, jo que sóc anti-aglomeracions, jo he arribat al gimnàs i m'he trobat en una sala galàctica amb 200 alemanys sans i forts. La visió de tal nombre de persones posades en fila recta i preparades per començar a suar ha destarotat els meus plans d'aeròbic zen i iòguic: m'he espantat. Abans de tenir temps de dir "entschuldigung" i marxar corrents, uns sorolls tecno-electrònics que haurien atemorit al cocaïnòman més motivat han envaït la sala i ens han obligat a posar-nos literalment EN MARXA. Després d'una hora i mitja de fer cops de puny i patades a l'aire al ritme de l'electro més alemany, creia que quan sortiríem ens donarien un rifle i ens enviarien a l'estranger a defensar els aliments bio i els mercedes benz. Per sort tot ha anat bé: ens hem canviat, hem fet una cervesa, hem menjat fruit secs, hem descobert músculs que ens eren aliens. Estem vius, som joves, som guapos i forts i sans. Això vol dir que no sé, suposo que la setmana que bé hi tornaré. 

dimarts, 8 de maig de 2012

danys col·laterals

Diràs per exemple els danys
col·laterals, l'abisme entre el suar i el
surar
de les mans,
diràs
el
fi
fil
prim
que separa paròdia i
veritat.
Diràs per exemple els títols
esgotats, la paciència,
donar
temps
a l'espai,
diràs la mania de definir-nos
obviant principis i
col·leccionant
finals.

dijous, 3 de maig de 2012

illes

A: Collons, és que les relacions humanes són complicades. 
B: ... (agafa una mica més d'amanida)
A: Vull dir que, si ens posem forts, és com si tu vas a un ovni de la galàxia X i a un ovni de la galàxia K i els hi dius ara us heu de fer amics, mantenir una relació i fer projectes de futur, en plan hàmsters o fills. 
B: AAAAPA! (empassa un macarró)
A: Mira, és com lo de les peres i les pomes. A vegades els astres es posen d'acord i la cosa funciona, llavors el públic aplaudeix i nosaltres ens felicitem, però a vegades clar, som com illes o com peres i pomes.
B: ... (simula cert interès mirant la seva companya i, acte seguit, menja un trosset de botifarra)
A: Ai, no sé, vull dir que mola però costa. 
B: (assenyalant els macarrons) Ei, en serio, me'ls puc acabar?

dimarts, 1 de maig de 2012

[...]

Penso amb signes de puntuació. No sé si això em converteix en un ésser excepcional i prodigiós o en un monstre calculador, vull dir que no hi ha cap ànsia de fama i reconeixement total, senzillament és un fenomen que es dóna i que em venia de gust constatar: l'arranjament dels meus pensaments està to-tal-ment pau-tat. Vaja, que tot el tema maldito de l'stream of consciousness a mi no em va: la tendència organitzativa del meu cap necessita punts, parèntesis i guions llargs. Llavors passa que a vegades vacil·lo entre l'ús d'una coma o d'un punt i coma; i llavors totes les preocupacions mentals, tots els pollastres psíquics que m'estava imaginant s'aturen per centrar-se en aquest dilema: la pausa és prou pausa per necessitar un punt i coma, o és prou no-pausa com per passar amb una coma? O hauria de fer un punt i, amb una cadència suau i natural, tornar a enllaçar amb el tema? Busco força expressiva, dubtes o conclusions? Puc utilitzar punts suspensius sense sonar a cosa mística? Puc utilitzar els dos punts sense sonar massa a causa o a convicció? Llavors també passa que ja he oblidat què pensava i aleshores, no sé, passo de tot i me'n vaig a fer la migdiada. 

dijous, 19 d’abril de 2012

pàtria

Em sembla ben curiosa, la mania dels americans de dir Sterling, Colorado o Sparda, New Jersey o Norma, Oklahoma o tal o qual. Vull dir que ja sé que ells són quasi Europa, però m'ho imagino en versió simpàtico-patriòtica i sona bastant entranyable: Sant Esteve de Palautordera, Vallès Oriental; La Pobla de Claramunt, Anoia; La Guingueta, Pallars Sobirà. Etcètera. Tot el que es fa a la terra de les oportunitats és l'hòstia; a casa, en canvi, seguim fent panellets i migdiades sense ser conscients (copes amunt, xin-xin, senyeres) que molem com els que més. Això em recorda a aquell home que volia obrir una boutique de panadons, la quintessència del menjar tradicional català, ni més ni menys que al cor de Manhattan. Òbviament, l'èxit seria total i definitiu: cues quilomètriques a la fifth avenue, novaiorquins amb coffe to go i panadons en mà esperant en semàfors random del mig de la ciutat, trossos de panses entre els queixals de mil artistes americans. Ben mirat, al costat d'aquesta delícia terrenal de pinyons i espinacs, les muffins, els Cheerios i els carrot cakes em semblen una pura nimietat, gute Nacht.

diumenge, 15 d’abril de 2012

sucre

A vegades sembla que aquí plou sempre i per sempre, i llavors les taques de tots els cafès que no hem begut i de totes les xocolates calentes i clandestines s'escampen per taules, sostres, potes i parets, com si fóssin aranyes australianes o veritats que es trenquen però sense ser res de res. Sembla que la distància va inventar-se pels diumenges i la proclamació del sóc sucre va inventar-se pels diumenges, la xocolata desfeta va inventar-se pels diumenges i la pluja va inventar-se pels diumenges, però el temps també va inventar-se per parar-lo i matar-lo i robar-lo els diumenges. Les preguntes esperen fora amb cara de mala llet i ganivets a la boca; a dins, de moment, només càlids vespres verds. 

diumenge, 1 d’abril de 2012

la vida domèstica

He substituït el plaer de menjar per la necessitat d'alimentar-se: no perquè la Germània m'hagi convertit en un ens mocós i deprimit que menja les 24h del dia, sinó perquè he descobert que l'estranger et brinda l'esplèndida i indesitjable oportunitat d'haver de cuinar, haver de cuidar-se, haver de fer-se i desfer-se i haver de netejar tot el que t'envolta sempre i per sempre, si és que no vols acabar sobrevivint en un cau de pols, insectes i tristesa. Així, he acabat menjant pollastres massa blanquets i convencent-me dels miracles alimentaris dels spaghettis i els llacets i he dit auf Wiedersehen al peix fresc, al formatge bo i als entrecots al punt amb roquefort. He posat rentadores oblidant-me d'abocar els líquids necessaris perquè la rentadora tingui algun sentit, m'han caigut totes les olles i paelles al terra a les 4h de la nit, m'he plantejat seriosament el sentit del reciclatge alemany, m'he fet gràcia i m'he fet pena i he decidit adoptar permanentment una escombra, que cada matí em mira des d'un raconet de l'habitació amb cara de fes un pensament. És en aquests moments que em vénen al cap preguntes que mai m'havia plantejat. Per on es reprodueix la pols? És ovípara o vivípara? És simpàtica o antipàtica? Podríem ser amigues? 

dilluns, 26 de març de 2012

vull molt fuet

Viure a l'estranger està molt bé però t'infla el cor de patriotisme idealitzant, idealitzat i d'altíssima capacitat idealitzadora. A nivell d'orgull català, tota jo estic fornida d'un nacionalisme que no em cap a la pell i em surt pels porus en forma de petites i simpàtiques senyeres. Que bells que em semblen, no sé, els coloms de Plaça Catalunya! Que tranquil·la i pintoresca que em sembla La Rambla! Que jovenívol que em sembla l'Ateneu Barcelonès! Que extraordinariament super i sublim i estupend que és Lleida capital! Que neta que està la platja de la Ciutat Comtal, m'hi banyaria cada dia! Quin ambient que hi ha a Sant Just Desvern, que barat que és Gràcia i com molaria anar a l'Apolo cada dia! Demanaria la mà a les terres catalanes, em compraria una masia a La Vall d'en Bas i hi aniria el cap de setmana o tota la vida a llegir Josep Pla i menjar pa de pagès amb tomàquet i quilos de fuet de veritat. De moment, aquí a l'exili, m'he especialitzat en truites de patates i m'entra un no-se-què a la panxa quan menjo pa amb oli i sal. 

diumenge, 18 de març de 2012

hochnäsig

Hom no s'atreviria a dir que l'alemany és una llengua atractiva i encisadora. Vull dir que tot sona una mica com si t'haguessis empassat un tros de bròquil pel forat dolent: les paraules surten com per accident, a trompicones, molt malament. Tot i les ressonàncies antiestètiques de la llengua germànica, però, cal dir que es tracta d'un idioma gràfic, lògic i intel·ligent. Vull dir que ens fem els durs i fem veure que el francès i l'italià tenen la batalla eternament guanyada, però en el fons l'alemany ens agrada. Hi ha paraules divertides com hochnäsig, que vol dir "arrogant" i la traducció literal de la qual seria alguna cosa com "amb el nas cap amunt", perfecta definició gràfica de l'esnob. També s'ha d'anar amb compte amb el tema pronunciació, perquè pots passar de parlar de Tübingen (patria querida) a Thüringen (una regió que mai no he trepitjat) o de dir que una cosa és niedlich (mono, cuco, dolcet, com quan dius so ß!) a dir que és niedrich (vil, infame, opció no recomanable). 

Semblant a les expressions de la nostra estimada pàtria és el fet d'anar ebri: en alemany, anar borratxo és anar blau (curiós, també, que en alemany estar blue sigui estar trist), però tenir ressaca és tenir Kater, que vol dir gat, i gats és com anem nosaltres quan hem begut moltes copes. Tot concorda. La intel·ligència de la llengua germànica, però, es demostra en paraules compostes com Muskelkater, que és ni més ni menys que "agulletes" i podria traduïr-se com "ressaca dels músculs" (o, menys originalment, en Wörterbuch, que vol dir "diccionari" i la traducció literal del qual és "llibre de les paraules"). Finalment, els alemanys, per dir que alguna cosa "no és de la teva inconvència", diuen que es ist nicht dein Bier: "això no és la teva cervesa". Fets culturals, cerveses unipersonals, veritats com temples, diumenges lluny de la ciutat. 

dimarts, 6 de març de 2012

don't panic, it's organic

La gent del meu barri són dels que tenen pancartes immenses contra les nuclears, aquelles grogues i vermelles que diuen Atomkraft? Nein danke (*) i tal. Mai la Germània ha vist un barri amb una tendència a la verdor tant generosa i accentuada. De fet, la llegenda diu que, si tires el cor d'una poma o l'esquelet d'una sardina al contenidor de rebuig, apareix una ambulància plena d'activistes pro-coses-verdes que et segresten el temps que calgui per corregir-te i t'apliquen les següents tortures: 24h (seguides) de conferències sobre energies renovables (hidràulica, eòlica, solar, geotèrmica, la dels mars i els oceans), un any controlant que siguis totalment vegà o que esperis directament que el fruti caigui de l'arbre, haver de provar la tècnica de reciclatge de residus orgànics que es diu vermicompostatge (és a dir, MOLTS CUCS) i haver de posar cada ampolla de vidre al respectiu contenidor de vidre verd, vidre marró o vidre blanc. És per això (per POR, s'entén) que les botigues del meu barri estan plenes de cartells on posa Don't panic, it's organic i de cartells on es diu que s'adora i s'estima tot el que sigui ecològic. Jo els entenc i per això participo del tema: poso els esquelets de sardines al lloc de les sardines i l'ampolla de vi al contenidor de vidre verd. Per si m'equivoco, que ningú es perfecte, carrego tot el dia una petita pancarta preventiva on posa "BIO IS ALWAYS DEEP IN MY HEART."

dissabte, 25 de febrer de 2012

les clorofil·les són tranquil·les

Buscar coses: les claus, la calma, la pau de l'Himalaia. El Sol. Retenir l'aire al pit o desinflar-se fins que tot es fa petit: els peus petits, els dits petits, la panxa minúscula, miniatúrics els colzes i el melic. Qu'ets un nan?, preguntes. I no, no hi ha anomalia, el problema és el totxo instal·lat damunt l'òrgan que et respira. Llavors ja recollir-se del terra: esòfag, laringe, matèria gris. Pàncrees. Reconstruïr-se com un puzzle de 300.000 peces, pesat i ple de cels monòtons d'un blanc impossible. Majusculitzar, pronominalitzar-se, engrandir, dramatitzar, lupitzar, engordar, volumitzar, parlar-se en infinitiu, magnanimitzar, colossalitzar, desrelativitzar i petar com un globus miop i enfadat. Sobretot miop. Mossegar-se les ungles, entregar-se als vestigis del cannibalisme i no sé, callar durant cinc anys. 

dilluns, 20 de febrer de 2012

rutines laborals

Es busquen rutines laborals. En tant que ideal, s'agraïria una bona combinació del millor de l'èpica i el millor de la placidesa vital, a poder ser amb una satisfacció professional que no menystingui la bona relació amb la resta d'éssers humans i les felices estones de lleure. S'agraïrien horaris i ordres diaris que deixessin cert marge per migdiades i (sobretot) per la Riera, tot i que es pot arribar a comprendre la necessitat de tupperwares puntual, si bé el menjar prefabricat no s'acceptarà baix cap concepte. En cas que la rutina impliqui contracte laboral, es valorarà que el laboro en qüestió permeti plenitud professional i alhora dormir mínim 9h diàries, requisits aquests que servidora sap que són de difícil assoliment però que seran rebuts amb un somriure del tamany de les Torres Mapfre i la bellesa del Parc Güell.

En tot cas, s'acceptarà qualsevol proposta que impliqui horaris, obligacions i despertadors, si bé s'exigeix (òbviament) que la feina sigui digna i amb bon sou, tractant-se servidora d'una persona formada amb cursos a centres cívics, graus, postgraus, postpostgraus, predoctorats, postpredoctorats, doctorats, postdoctorats, postpostdoctorats i cursant actualment el preconeixementtotaldetot. [...] A molt estirar, es dirà que si a una feina poc estimulant si el gruix del sou permet compensar l'engany professional i hi ha una possibilitat evident d'ascens laboral. [...] Rascant molt, s'acceptarà que la feina sigui una puta merda si el sou és suficient per anar tirant d'una manera sana i higiènica. [...] Bueno va, doncs es pot dinar a la feina, però només si hi ha buffet lliure amb molt menjar. [...] En cas d'insistir moltíssim, es pot arribar a acceptar el tupperware diari, tot i que l'empresa hauria de subministrar l'utensili en si i tenir un microones per cada tres persones. [...] Doncs bueno vale, jo què sé, que sigui el que sigui però doneu-me AAAALGO, va.

divendres, 17 de febrer de 2012

desacomplexats

Solidaritat amb els esquerrans, solidaritat amb els qui volen prendre l'aire però no fumen tabac, solidaritat amb l'acné, els punts negres i l'excés de pèl, solidaritat amb els qui fumen drum i no saben liar, solidaritat amb els patosos ordinaris i els patosos puntuals que cauen en el moment menys desitjat, solidaritat amb tots els cafès que he tirat a sobre samarretes desconegudes i sobre les persones que portaven les samarretes desconegudes, solidaritat amb els qui no beuen Coca-Cola i els qui detesten la cervesa, solidaritat amb els anti-formatge i els anti-xocolata, solidaritat amb els vegetarians, amb els vegans i amb els qui només mengen plàtans africans, solidaritat amb totes les cremalleres trencades i totes les arracades perdudes, solidaritat amb tots els amors esvaïts i totes les enveges sense sentit, solidaritat amb els miops i els estigmatismàtics, solidaritat amb els que han d'afeitar-se i les que han de depilar-se i més solidaritat amb les que han d'afeitar-se i els tontos que decideixen depilar-se, solidaritat amb els gordos i els esquelètics i amb les que tenim poc pit, solidaritat amb els qui no saben xiular,  solidaritat amb els qui no miren Misfits ni The Big Bang Theory, solidaritat amb els qui no van al Primavera Sound, solidaritat amb els Amics de les Arts, solidaritat amb els heavys, amb els hippies, amb la gent de nas gros, solidaritat amb els moderns i amb els místics, solidaritat màxima amb els pedants i amb els cantants que canten galls.

dimecres, 8 de febrer de 2012

jerseis esquimal

Havia pensat en negociar l'opció de dormir plàcidament de desembre a març i viure la vida loca d'abril a novembre, però al final he desistit. En realitat tot això de l'anti-fred és pura pose: el fred és la Gran Ocasió per tastar xocolates de sabors inèdits, per demanar doble ració de melindros, per allargar cafès fins a altes hores del vespre i per posar-te gorros amb pom-pom, jerseis esquimal i bufandes de llana i colors. Vull dir que les temperatures gèlides ens brinden una ocasió òptima per parlar sobre meteorologia sense sonar a forçat, per posar la segona pel·lícula sense remordiments anti-sociabilitat, justificar el rooibos on hi hauria d'haver una estrella damm, allargar despertadors fins a l'infinit i executar mil substitucions felices que els temps estivals, per allò de l'èpica assolellada, a vegades no ens permeten. No ho sé, potser el fred és l'oportunitat d'or per assolir el mix ideal: sentir-se viu com un pingüí i arromangat com un liró en una fracció de seixanta segons, vitalitat i migdiada en un sol pack. Doncs mira, endavant. 

dimarts, 31 de gener de 2012

salmons

Un dia substituirem les velles estovalles per camises de quadres sobre camps de flors silvestres, robes modernes on encabirem vermuts, salmons, bombons i sermons llargs i feliços com mapes del món. Llavors tot serà suau i tranquil i llis. Molt fluix, sonarà èpica dòcil dins la brasa dels vinils.

divendres, 27 de gener de 2012

s'univers és una festa

Normalment, la sensació que tinc quan sóc al Camp Nou és la d'un extraterrestre d'un altre sistema planetari que ha aterrat a la Terra en un moment d'èpica total, en un instant decisiu i definitiu per la biografia de la Humanitat: noto que passa algo gros, però se m'escapa de les mans. És una llàstima, perquè sospito que la cara de pa amb la que acostumo a observar l'esfèric podria desanimar el soci culé més antic de la història del club blaugrana. La majoria de vegades, per més que intento que els meus llavis articulin un somriure feliç i convex, només em surt una ganyota entre al·lucinada, dement i compassiva, seguit d'algun discurs on pronuncio quatre cops les paraules "opi pel poble" i una sensació d'aguafiestas de nivells còsmics i siderals: la meva antipatia i el meu avorriment són infinits i inacabables, no faré mai amics i em quedaré sempre a casa, llegint coses avorrides i fent créixer arrels al terra.

Oh, però, alleugeu-vos i pronuncieu amb mi un OH majúscul i tranquil perquè l'altre dia, així, com qui no vol la cosa, vaig sentir-me cridant un MERDA quan l'apreciat esfèric tocava el pal de la porteria de l'equip contrari, un OH gros com quatre masies perquè vaig empatitzar amb el vell amb el caliquenyo apagat que es queixava que si no fumava li agafaria un infart, un OH gros perquè vaig fer un vot i vaig cridar CABRÓN a l'entrenador de l'enemic, un OH gros perquè quan l'àrbitre va fer piiiip quasi abraço l'avi del costat, un OH gros perquè jo, com tu, també potser sense saber-ho, en algun moment, fins i tot em vaig sentir una mica com una part petita d'aquest tot tan gran.

diumenge, 15 de gener de 2012

la nova rosa

A casa tenim un roser que dóna roses quan vol i com vol. Els dies sedentaris i de tendència endiumenjada, els supervivents d'aquesta casa ens dediquem a animar la nova rosa de la família, exemple únic en la seva espècie que, arbitràriament o per conviccions personals que (de moment) se'ns escapen, ha decidit florir en ple mes de gener, època en què les flors "normals" es resignen a hibernar i competir de manera interna sobre com de maques i maquillades sortiran durant la primavera. A casa, debatim i discutim sobre si aquest nou membre de la família és prematur o tardà (és a dir, si s'ha avançat a aquesta primavera o ve de la primavera passada, diferència simbòlica però que ens ajudaria a concretar a quin membre del clan familiar s'assembla més) o sobre si senzillament és una rosa atemporal, rebel i alternativa. En tot cas, cal dir que estem molt contents de la nova adquisició floril i hem decidit proclamar-ho a tothom, gent coneguda, desconeguda, gent que passava per aquí o que ha buscat "prematur o tardà" o "flors a casa" al Google. Hola guapos! Canvi i fora.

dimecres, 11 de gener de 2012

carreteres que no van enlloc

Per on han de cosir-se els dies que s'espatllen? Com hem de reconèixer la cremallera encallada, la cremallera deformada, la cremallera gastada de costum i confiança que malmet i anihila les hores blanques? Hi ha d'haver algun mecanisme per no esdevenir individu de baix consum, ens o enze, cosa que camina amb els mitjons xops de la pluja de tres dies sense pluja. Però a vegades ni aquest ni aquest no funcionen i això és mentida i en comptes de cridar així el plan general és més aviat tal i, llavors, ¿com ho hem de fer per no ser l'home imperdible, el previsible, l'invisiblo-prescindible? I un cop mort el dia fantasma, on se suposa que hem de desar tot aquest fum verbal, tota la llana novel·lesca derivable d'un dia de son i blanc i fred i pors i tot qui sóc i zero frens? Tot sona a hipotaxis, a prostitució, i jo sí que no he llegit res.

dimarts, 10 de gener de 2012

hacendado

Ramcel Trousp fins ara no ho havia dit a ningú, gags de l'ofici, però recentment ha confessat a la premsa que cada dia, a les sis del matí, es jala un paquet sencer de madalenes Hacendado. Després, assegura, "la prosa brota a borbotones". Els periodistes li han preguntat si menjant madalenes de la Bella Easo no li sortiria una prosa més sintètica, més escueta, més pragmàtica i diversos "més" que són eufemisme d'allò que és FÀCIL i CURT. Ell ha respost que no només comprava madalenes Hacendado sinó que també comprava fuet Hacendado (el senyor Tarradelles tanca el diari i xiuxiueja "imbècil"), xocolata Hacendado (un Lindt s'ha tirat per la finestra), cervesa Hacendado (el senyor Damm desa el xampany, s'ho rumia un moment i decideix obrir-lo igualment) i Fanta de llimona Hacendado, que deixa de ser "Fanta" per ser una altra cosa més avorrida i sosa i amb menys bombolletes. Els periodistes se l'han mirat silenciosos i han marxat. Reunits en un comitè cansat de marca blanca, han decidit obviar la crònica i anar-se'n a fer un sopar por todo lo alto. 

divendres, 6 de gener de 2012

higiene

- No, no ho sé, que a vegades voldria que tot quedés intacte i innocent, com quan érem petits i t'enfadaves si et canviaven de lloc les peces del lego o les autocaravanes d'aquelles nines primes i mamelludes que eren veterinàries o exploradores o infermeres o professores. Llavors la bronca o la lluita eren d'una èpica superior a les aventures del Ken, l'Spiderman i el Rambo junts, però després era tan fàcil fer com si res i de sobte ja no recordaves el significat pràctic d'estar enfadat o tenir por de perdre't  i cor i ment et quedaven blancs i purs d'higiene emocional.
- ...
- Vull dir que molava, no?
- Irene, calla i menja una miqueta, collons.