diumenge, 15 d’abril de 2012

sucre

A vegades sembla que aquí plou sempre i per sempre, i llavors les taques de tots els cafès que no hem begut i de totes les xocolates calentes i clandestines s'escampen per taules, sostres, potes i parets, com si fóssin aranyes australianes o veritats que es trenquen però sense ser res de res. Sembla que la distància va inventar-se pels diumenges i la proclamació del sóc sucre va inventar-se pels diumenges, la xocolata desfeta va inventar-se pels diumenges i la pluja va inventar-se pels diumenges, però el temps també va inventar-se per parar-lo i matar-lo i robar-lo els diumenges. Les preguntes esperen fora amb cara de mala llet i ganivets a la boca; a dins, de moment, només càlids vespres verds. 

3 comentaris:

anna g. ha dit...

Un escrit deliciós per a un diumenge a la tarda. Gràcies :)

lamitall ha dit...

grocs, ho trobes; blaus, ho perds. quin retrat més preciós, més precís!

4cordes ha dit...

"Les preguntes esperen fora amb cara de mala llet i ganivets a la boca..." i el pitjor és que ens esperen cada dilluns...