Formes de sofriment

1. La silicona ja no funciona

D'ofuscacions

Torre o tour?

Cauen mites, sòlids, bases, respaldos, històries d'aquestes que recolzen perquè les toques i dius jo vaig ser-hi i és veritat. La torre Eiffel, per exemple. Avorriment màxim. Deu mil cops vista. Però passar per París sense veure (ni que sigui des del Pompidou a mig Kandinsky) la tour Eiffel és no passar per París. Ho és? No, no ho és. Però un cop a la vida has de pujar-hi (parèntesi anecdòtic: de petita vaig plorar molt perquè no me la deixaven pujar caminant i creia que llavors ser a dalt no era recompensa de res i vaig estar durant tota la visita sent una nena mimada i insuportable) ni que sigui per allò de la foto, o del jo també, o del tu has...?, per allò d'omplir els clotets de la vida en societat.

Doncs es veu que míster Gustave Eiffel, l'enginyer francès, volia que la tour Eiffel fos ni més ni menys que... a Barcelona!, i va presentar-lo a l'Exposició Universal de 1888 tot content. Però els senyors de l'Ajuntament van dir-li que era massa raret i massa car i que nanai nanai, i Gustave va decidir escombrar cap a casa i presentar-lo a l'Exposició Universal del 1889, a París.

Vist el panorama, inevitable l'exercici mental: substituir l'Arc de Triomf per la torre Eiffel, que és on suposadament hauria d'haver estat. Anar cada matí a la uni topant entre japonesos histèrics que es fan fotos amb somriure trident, esquivar els nens petits que enganxen xiclets a les potes del monstre, contestar malament al senyor-gabardina que em diu que no passi pel mig de la cua, veure guiris modernos fent-se fotos fent la vertical o hiperseriositat o sense mirar la càmara o amb angles raros per fer retocs photoshop més tard o veure aquells que fan veure que no volen fer-se la foto per no haver de dir que s'han fet una foto a la torre Eiffel de Barcelona però que se la fan per ensenyar-la a la família. Ser una formigueta per les formiguetes que miren des de dalt.
I llavors aquella sensació de base líquida, de flubber, gelatina, sensació sòlid mentida.

(Aclariment: això que la tour Eiffel podria estar a Barcelona em sembla que és una mentida com una casa. Però com que he llegit a pàgines superespecialitzades com la wiki o d'aquelles tipus noticiasinteresantes.blogspot.com i en aquest món ja no se sap que és veritat o que és mentida, dormirem tots tranquils i somiarem en roqueforts, camemberts i bries)

Coralls

Aprofitant les pluges, l'Aquàrium de Barcelona ha proposat habilitar l'interior de la parada de metro de Plaça Catalunya per a fer una exposició temporal sobre (ara sí) les sardines en el seu medi ideal. Un cop aclarit que els tubs i túnels pels que es filtra l'aigua la deixa en condicions de potabilitat absoluta i salut assegurada, el responsable de la proposta ha suggerit augmentar el diàmetre de les goteres del sostre.

Coixins

Quan ets lluny de casa, lluny del poble, la meva brigada particular i minúscula de partícules subatòmiques surt a reivindicar-te. Tant és si ronda de dalt, si camions o tempestes d'última hora, l'objectiu és anar-hi anant, boing-boing boing-boing, fins arribar allà on sigui que t'hagis decidit parar. I és que les meves partícules no necessiten impermeables ni paraigües, són duríssimes i fortíssimes i resistents a qualsevol situació xunga perquè són les més xungues de les partícules subatòmiques; i avancen totes en fila recta i fent un-dos un-dos però tant en silenci que ni l'aire se n'adona, res, ni un eco, tothom diria silenci però elles van fent, xino-xano van tirant, paisatge bonic per aquí, esquivar sabates per allà, caravana de formigues a la dreta, risc de gotes d'aigua a l'esquerra, burlar els mil perills als quals pot enfrentar-se una brigada de partícules subatòmiques fins arribar allà on està tot el teu cúmul d'homònimes, totes ja en pijama, badall en boca, llet calenta en mà, apunt per acurrucar-se entre els llençols i les mantes, preludi de llit, i és llavors quan la meva brigada fa el crit: VENIM A SER SEGRESTADES! i tothom content i en calma; no ho sé, són formes d'adormir-te'm a la nit.

Vitamina sol

No és pel fred somnífer ni per l'inici de sopeta calenteta hivernal (en aquest plan diminutivisme) ni pels paraigües ni pels treballs ni pels cafés-de-més ni per res d'això; és pels concerts d'Antònia Font. Com volen que hagi acabat l'estiu si fa com un any que no comença?