dilluns, 9 de setembre de 2013

l'Amèrica profunda

La dona s’ha tancat als lavabos del Red Rocks Amphitheater de Denver, que gira vent i vol posar-se les mitges. Ja qui és, farà pipí. No s’ha endut cap mena de jaqueta i pensa que refrescarà, si no és que es passa tot el concert movent les caderes. Però no pot deixar la bossa sense vigilar. En la comoditat universal i tranquil·litzadora de la tassa del vàter, es mira l'entrada: “Bryan Adams, September 2014, 45 Years Summer of '69 Tour”. S'eixuga, tira de la cadena, es posa hand sanitizer i se'n va. Mentre el públic va entrant - avis rockers, néts feliços, tot molt sold out -, la dona tarareja quatre frases del hit de la nit. Busca el seu seient, s’asseu i hi pensa, en l’estiu del ‘69. El Jimmy era l’únic intel·ligent; va deixar-ho perquè sabia que res aniria enlloc. Al Jody el va obligar la seva dona. Cap dels de la colla s’hagués imaginat mai que el Bryan pogués fer res de bo. El Bryan era un imbècil. Ella ho sabia però el va esperar igualment. 45 anys al coi de porxo, criant malves, la mare oblidant-se de les coses i ella cuidant-la i esperant. Les quatre de la tarda, els mosquits, el balancí. Les sis de la tarda, els mosquits, el balancí. Les vuit de la tarda, el mosquits, el balancí. Els grills fent cric-cric. Al Red Rocks Amphitheater de Denver, els llums s’apaguen. Tothom crida. En plena eufòria, l’avi rocker del costat li toca una natja. Ella obre la bossa, apunta a l’escenari i dispara.