dijous, 30 d’octubre del 2014

it gets better with age

It gets better with age, vaig llegir un dia que deia el Julian Barnes, i ho vaig escriure a tot arreu amb una actitud entre cínica i optimista que em feia sentir alhora escèptica i ben protegida sota una capa meravellosa de futurs possibles. A vegades m’ho miro i penso val, sí, però què? I better com? No sé què dir-te, Julian. Jo només veig que el globus és ple de coses formoses i inabastables i que el límit entre l’excitació universal i la poquesa física és fi com una agulla de cosir d'aquelles que t'acabes clavant als dits. Tothom s’omple la boca de Martí Pols i aquí servidora només pensa en què i quan i quant i com. Com collons, posant-nos grossos. Com cony. Òbviament ens hi posarem perquè som joves i forts i en general estem bons (perquè sinó, és evident, les coses podrien ser molt més peludes), per allò de pixar-nos en l’estigma de les generacions i que les muntanyes van als mahomes i que les vaques flaques és qüestió d’alimentar-les i vinga metàfora barata, vinga comparació fàcil, vinga figura suadeta. Però a vegades em miro això de it gets better with age, Julian, i no sé si anar-me’n a fer parapent o apuntar-me a la migdiada del segle.