dimarts, 1 de maig de 2012

[...]

Penso amb signes de puntuació. No sé si això em converteix en un ésser excepcional i prodigiós o en un monstre calculador, vull dir que no hi ha cap ànsia de fama i reconeixement total, senzillament és un fenomen que es dóna i que em venia de gust constatar: l'arranjament dels meus pensaments està to-tal-ment pau-tat. Vaja, que tot el tema maldito de l'stream of consciousness a mi no em va: la tendència organitzativa del meu cap necessita punts, parèntesis i guions llargs. Llavors passa que a vegades vacil·lo entre l'ús d'una coma o d'un punt i coma; i llavors totes les preocupacions mentals, tots els pollastres psíquics que m'estava imaginant s'aturen per centrar-se en aquest dilema: la pausa és prou pausa per necessitar un punt i coma, o és prou no-pausa com per passar amb una coma? O hauria de fer un punt i, amb una cadència suau i natural, tornar a enllaçar amb el tema? Busco força expressiva, dubtes o conclusions? Puc utilitzar punts suspensius sense sonar a cosa mística? Puc utilitzar els dos punts sense sonar massa a causa o a convicció? Llavors també passa que ja he oblidat què pensava i aleshores, no sé, passo de tot i me'n vaig a fer la migdiada. 

1 comentari:

Ada Bruguera Riera ha dit...

Els signes de puntuació són essencials, en el sentit de que marquen l'estil de cada persona i, per tant, mostren una mica, i a vegades molt, com som per dins; com pensem, com senimt, com estavàvem quan vam escriure això o allò...

...sí, són essencials.

delesparaules