dilluns, 26 de març de 2012

vull molt fuet

Viure a l'estranger està molt bé però t'infla el cor de patriotisme idealitzant, idealitzat i d'altíssima capacitat idealitzadora. A nivell d'orgull català, tota jo estic fornida d'un nacionalisme que no em cap a la pell i em surt pels porus en forma de petites i simpàtiques senyeres. Que bells que em semblen, no sé, els coloms de Plaça Catalunya! Que tranquil·la i pintoresca que em sembla La Rambla! Que jovenívol que em sembla l'Ateneu Barcelonès! Que extraordinariament super i sublim i estupend que és Lleida capital! Que neta que està la platja de la Ciutat Comtal, m'hi banyaria cada dia! Quin ambient que hi ha a Sant Just Desvern, que barat que és Gràcia i com molaria anar a l'Apolo cada dia! Demanaria la mà a les terres catalanes, em compraria una masia a La Vall d'en Bas i hi aniria el cap de setmana o tota la vida a llegir Josep Pla i menjar pa de pagès amb tomàquet i quilos de fuet de veritat. De moment, aquí a l'exili, m'he especialitzat en truites de patates i m'entra un no-se-què a la panxa quan menjo pa amb oli i sal. 

4 comentaris:

anna g. ha dit...

Uf, que trista és la vida sense el pa amb tomàquet i el fuet. És curiós com, des de la distància, arribem a idealitzar la quotidianitat quan esdevé excepcional. Ànims! :)

marina ha dit...

no puc estar més d'acord. jo vaig exportar le nostra cultura i a les meves companyes de pis els hi vaig regalar un porró!!

Ada Bruguera Riera ha dit...

Jo també, va ser increïble...
...ahir ja havia llegit la teva entrada al bloc i vaig anar a l?ateneu i no et pots imaginar l'ambient jovenívol que hi havia...

delesparaules

La Mentida ha dit...

Ui, no me'n parli! L'últim corresponsal que vam tenir a Beijing, en tornar va patir un pronunciat desmai en trepitjar l'aeroport del Prat. Síndrome de Stendhal, segons els metges, i li va agafar tan fort d'aquella feta el vam haver de jubilar.