dilluns, 1 d’octubre de 2012

hola, món


Sempre tenia por que una abella s'instal·lés a la meva orella, jo hi posés el dit, ella em piqués al timpà i ja mai més pogués escoltar decentment el soroll del tocadiscos sense vinils, aquell rrrrrrr succedani de platges sense plàstics de quan ens hem passat amb la gasolina i hem d'acceptar la capital com a assentament permanent i estable. Era com allò de caminar d'ombra en ombra i fer la migdiada a dins, encara que a fora brillés un Sol com mil mamuts en flames. Tot plegat eren coses que feien agost, però ai!, l'agost va acabar-se fa mesos. Ara tenim núvols per fer més cinemes, pujades de l'IVA al 21% per fer menys cinemes i noves xarxes d'autobusos per no gaudir-les a causa de vagues per queixar-se de coses lletges. Però que no cunda el pánico, que ja utilitzem el segon edredón i d'aquí poc tornaran els colors beixos i ataronjats i les xocolates per beure-les i els melindros per sucar-los. Comprarem estris per fer ganxet, però perdrem els nervis i ho deixarem per l'hivern que ve. Farà fred i farem, com deia el Pla, olor de fum de llenya de pi verda.

3 comentaris:

dErsu_ ha dit...

Sempre ens quedaran els acufens.

Pol Bolibar Ollé ha dit...

Pla forever

Anna Pazos ha dit...

"Era com allò de caminar d'ombra en ombra i fer la migdiada a dins, encara que a fora brillés un Sol com mil mamuts en flames."

EH! jo hi era aqui! el món era foc!