diumenge, 13 de novembre de 2011

hipertròfies

Hi ha persones que costen d'imaginar en un context mundà. Mundà?, preguntareu. Sí, no ho sé: sabatilles de quadres, fer caca, cuinar un ou ferrat, que l'oli t'embruti el davantal (normalment d'aquells de alguien que me quiere mucho ha ido a Madeira y me ha traido tal) i t'enfadis o que l'infeliç Solís dels macarrons et taqui la camisa nova i també t'enfadis. Mundà vull dir no ho sé, els contextos buits, els espais en blanc que hi ha entre la cita X i la cita Y, la solitària tornada en autobús, la morriña de després de dinar o els moments immediatament anteriors al son: pijama zero sensual, llet calenta, dents netes, treure's substàncies estranyes de les orelles, estirar-se al llit i pum: el silenci. En tot cas, una de dos: o jo pateixo un greu síndrome de reducció imaginativa o ells pateixen una greu, m'atreviria a dir gravíssima i complicadíssima hipertròfia de l'ego i l'esfera social. Com que hom prefereix cuidar-se, hom s'inclina gratuïtament cap a la segona opció i decideix fer una declaració de principis redundantment humil on afirmar i reafirmar l'absència feliç de qualsevol vincle de parentela amb versions mandroses, hiperbòliques i esperpèntiques d'un individu que, al cap i a la fi, ha d'anar a buscar el xampú quan ja està xop i a mig dutxar-se en una freqüència temporal exactament igual que la de la resta de formiguetes del món. I apa, tu, que els malditos de la Terra se'n vagin de Festa Major.

2 comentaris:

m. ha dit...

formspring com a símbol de l'hipertròfia de l'ego.

Laia ha dit...

com els catedràtics :D -no sé si he dit un disbarat o no-