dijous, 17 de novembre de 2011

d'ulleres i brackets

Últimament, aquest d'aquí dalt i jo no ens acabem de posar d'acord. Tècnicament, el problema podria descriure's com un desplaçament temporal entre desitjos demanats i desitjos complerts: és a dir, hi ha un retard tant retrassat entre la demanda per part de servidora i el compliment per part del company que els desitjos, ja pretèrits, són concedits fora d'hores. M'explico. Jo, de petita, com que bla-bla-bla, desitjava fervorosament portar ulleres i brackets. I si els brackets eren de molts colors, doncs millor que millor. Quin era el problema? Salut de ferro, vista de felí, dents arrenglerades cual bloc comunista. Total: l'estètica desitjada era totalment inviable. Van passar els anys així com passen, plàcida i intrèpidament, i l'oculista i el dentista continuaven sorprenent-se de l'elegància i formositat d'unes dents que volien estar separades i uns ulls que volien ser miops; i la pobra nena, eternament decepcionada davant el vist-i-plau dels metges. I ara, què? Sí, ara això: quan servidora decideix que uns ulls lliures i unes dents comunistes són correctes per mantenir la bellesa correcta, apareix una miopia que augmenta a pas de galop. Mai tantes persones havien cregut ser ignorades davant d'uns ulls mig tancats (en un intent -en va- de reconèixer cares); mai una persona s'havia dirigit tants cops al grup d'amics equivocat. I ara, a sobre, em fan mal els queixals.

3 comentaris:

Anna ha dit...

per 'lo' vist el de dalt es va confondre en la seva rutina de conseció de desitjos i va regalar a una altra nena -innocent- una infància plena de braquets, ulleres de cul de butella, pentinat de bolet, coprotagonisme amb mico verd en pel·lícula de dibuixos i tot d'atributs molt tendres però igualment lamentables. potser és ell el que pateix una miopia galopant, i nosaltres en patim les conseqüències.

Anna ha dit...

"conseció", per cert.

Òscar Villalibre ha dit...

caldrà pensar que la miopia és una forma distorsionada de mirar-se la vida...