dimecres, 19 de gener de 2011

passar la pilota

Plou. Fa fred. Els paraigües caminen ràpid per arribar però ja cap a casa. A dalt, aliè a l'alè de la humanitat, Déu diví s'asseu a la butaca de pell, el cul inclinat cap endavant i l'esquena corvada. Tot i això cal anotar que s'hi asseu, no s'hi escarxofa. Fa un temps tan sobri que hom ha d'imaginar-se el fred, pensa. Arraulit a la butaca de pell, demana si us plau a l'Esperit Sant que li encengui la llar de foc, procés d'altra banda lent perquè el pobre colom va branqueta per branqueta i té un bec tan petit que fa patir. El pare i Jesucrist s'amaguen, el primer sota la butxaca de la camisa del diví i l'altre sota el mitjó del peu esquerre. Un cop acabada la primera odissea, emprenyat, l'ocell talla els trossos del paper de diari tan petits que no aconseguim veure a quin diari està subscrit el diví. En tot cas, Déu té un dia psicològicament lleig i està trist. Fa un posat preocupat. Capcot. Pensa que cada any rep menys flors i més visites d'usurpadors que pretenen vendre-li enciclopèdies, creences alternatives o àlbums d'enganxines. Se sent una mica culpable, però argumenta que "servidor només pot fer-ho tot un cop". Es posa les sabatilles, surt al terrat i mira. Des de baix, uns li diuen vell cabró, altres el neguen, altres s'agenollen. Altres dinen o dormen la sèrie de les quatre. De sobte, un miracle: plouen pomes al revés. Nostre Senyor ha entès el missatge. És llavors quan Déu s'agenolla i, en silenci, prega a Déu.

1 comentari:

Dua ha dit...

oh, que bo Irene!

per cert, Mrs Crítica s'ha equivocat avui amb avergonyida és la flor coronant el cap del vell. Ara he recordat/corroborat que era Yeats :p