dilluns, 31 d’octubre de 2011

mil elefants en estampida

A París hem confabulat sobre si aquelles escales d'església eren o no les de l'última del Woody Allen, quan el tal Owen Wilson és recollit per un cotxe d'època que el porta a conèixer Hemingways, Buñuels i Fitzgeralds diversos; hem pensat en felices años mozos i hem decidit perdonar el cineasta pels últims bunyols i concloure que aquesta és fàcil i com abans i reivindicar-ne certeses, que la vida potser no és l'èpica atípica que ens havien promès a l'arribar, que hi ha els buits Albert Serra, les sales d'espera i el tedi invasiu de tardes massa blanques, però que a vegades també passa que s'alineen constants vitals banals com astres i cançons i meteorologies positives i, serpentines en mà, confirmem allò dels dies que sí i ens proclamem puntualment defensors eterns de l'època que ens ha tocat.

2 comentaris:

Laia ha dit...

Chapeau!

esderay ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.