dijous, 15 de desembre de 2011

fiords

Comencem acceptant-ho: la nostra és una raça dèbil. Condicionats per la dependència emocional als UVA, els éssers de la nostra mena hem d'observar atònits com les femelles nòrdiques es passegen immunes i en minifaldilla i sense mitges ni cap cosa protectora pels carrers de la nostra ciutat, sota la mirada de les iaies preocupades i les noies sanes amb anoracs i bufandes i en aquests temps de Nadal i de tristesa matinal quan l'autobús no ve i les mans se't gelen i no et pots menjar el plàtan del fred que t'encercla. És lògic que en aquestes situacions hom es senti desprotegit, però acceptem una altra cosa: llatins, llatines, mediterranis del Mediterrani, aquesta època és la nostra. 

Sí, senyors i senyores, el canvi climàtic ens brinda una oportunitat única i intransferible per vèncer i avançar els alemanys i els holandesos i la pelma superioritat escandinava: servidora dona paraula que, en un futur proper, la raça mediterrània s'erigirà forta, sana i (sobretot) salerosa a l'empara d'un clima de juny-juliol permanent i sota la mirada astorada i ja no tant altiva dels veïns germànics, que es fondran com ninotets de cera sota el jou d'un encenedor antipàtic i hauran d'anar en pilota picada per poder respirar com Déu mana i estaran moixos i passaran vergonya i a nosaltres ens sabrà una mica de greu però tampoc gaire més i repetirem allò de "és la vida, ves" mentre la nostra raça triomfa sobre totes les altres races. És així com la meteorologia, motiu legítim per preferir el caos automobilístic de Nàpols als fiords de Noruega, acabarà baixant el cap i acceptant-nos que sí, que  la raó era nostra i de ningú més. Senyors, tot és qüestió de temps. Fins llavors, això sí: bosses d'aigua calenta, mantes i orelleres.