divendres, 23 de desembre de 2011

el mort està gelós del degollat

Miguel de Cervantes, oblidat i despentinat i alcoholitzat, s'escarxofa redundantment al sofà del seu pis d'Alcalà d'Henares (o no) mentre observa una entrevista que fan a don Quijote pel 33. Mentre el ingenioso hidalgo explica detalladament què sentia quan veia gegants on hi havia molins de vent i quina mena de relació tenia en realitat amb Sancho Panza, Miguel de Cervantes es serveix una copeta d'absenta ben verda: a ell se li'n fot tenir un Instituto amb el seu nom que expandeix la lengua de Cervantes per tot el món, l'únic que vol és una miqueta d'amor, una Dulcinea seva que li faci mimos i li digui coses boniques i li reconegui les hores passades omplint fulls en blanc, perquè el que és Alonso Quijano no li fa cap mena de cas, el que és Alonso Quijano és un desagraït que es dedica a anar de programa en programa proclamant als quatre vents, als quatre molins, als quatre gegants, les seves virtuts i bogeries i obviant el creador al qui deu la seva fastigosa existència eterna. Però Miguel de Cervantes està sol i ningú li fa cap cas: tant és així que s'escarxofa redundantment al sofà del seu hipotètic pis d'Alcalà de tal i es serveix una copa d'absenta i quan la gent veu pel Google el seu retrat no pensa en la seva enveja ni en què està trist ni en el seu grau d'ebrietat.