dimecres, 10 de febrer de 2010

Zebres

Aviam, tot escrit fa el que pot. Sotmès a criteris lingüístics que responen a objectius i temàtiques determinades, el text no pot ser objectiu, el text sap el que diu i en el nostre cas dissimula. No és un propòsit del mateix escrit perquè ell bé, ell en si és com lletres en marmita, no sé si ens entenem, l'escrivent no vol anar de druïda però al final ell hi posa l'oli i ell hi posa la sal i el cuida dins el ventre i el mima i l'alimenta, l'escrit fa veure que no s'adona dels canvis tipogràfics i dels coloritos i les coses però sí que ho fa, així ho manifesta l'escrivent mentre escriu que l'escrit dissimula, perquè una llar pot ser de mil maneres y de hogar sólo hay uno, els pajaritos són al niu, els barrets al penjador, els paraigües al paraigüer i les formigues al formiguer i cada un va fent la seva i vivint i deixant viure, però quan a un li canvien l'hàbitat bé, suposin que un dia la façana de casa els hi apareix de color granate i a topos liles, no fa gràcia, i l'habitació esdevé un post-it cúbic, fluorescent, poc estètic, vaja, lleig, o ni que sigui una façana preciosa, ei, quasi l'obra d'un prodigi, bé, tot i això de bones a primeres un es trasbalsa i tot i la poca importància i els esforços de l'escrivent per fer veure que el fa dissimular, no sé, al que escriu li falta retòrica li falta carisma i l'escrit posa de manifest que bé, senyora, voldria que com a mínim em demanessin la opinió en temes de propi interiorisme.

1 comentari:

Albert Lloreta ha dit...

els textos aquests d'aqui em sembla que s'espavilen solets com calgui i ni una comic sans amb fons groc fluorescent podria amb ells