dilluns, 15 de novembre de 2010

cléries

Ja hem descobert el bar del barri on prendre el cafè mentre les senyores grans vestides amb bates amb botons grans munten els carrers i aparten la pluja orgànica de tardor perquè tots els senyoritos de l'Eixample no s'embrutin les sabates al sortir de casa. Són les mares del món. Nosaltres les mirem des de darrere dels finestrals i és graciós perquè des d'aquest ambient taronja tot es veu en plan crepuscle. Sempre hi ha fum, aquí. Sempre hi ha algú viciant-se al joc i perdent i perdent monedes i monedes, conjuncions dissortades i total decadència. Però quina elegància de sostre alt, mare meva, quina elegància de taules de marbre i quin cafè més bo i més carregat; seiem adormits i mirem les mares del món des de darrere dels finestrals i ens sentim tan barcelonins que sembla una traïció a no-se-qui i són les 8 i cap al 7 i durant tot el dia tot el que siguem serà aquesta olor d'alè de cafè, aquest fum cafeïnós, la veu d'un home que parla des d'una televisió que no veiem.

4 comentaris:

Baraula ha dit...

I jo que avui horabaixa m'he quedat sense cafè i ara sembla que en senti l'olor...

Laia ha dit...

brillant!

irene ha dit...

són les mares del món..
m'agrada tant!

Adrià ha dit...

Hey, molt guai!