dimarts, 11 de maig de 2010

l'arc

La sala és plena a vessar. Hi ha homes, dones, infants, ancians, arrugues, orelles, ungles, pestanyes: la conjunció de l'àmplia gamma de la naturalesa humana. La cridòria general és de pel·lícula i la gent mou els braços amb la gestualitat exagerada del qui, en realitat, ignora completament el que diu. La majoria de crits agraeixen ser encoberts pels parents d'altra sang, com aquells ulls fixos i oberts i segurs que, quan la resta calla, resulten ser pur playback. El caos, doncs, podriem dir que és la força predominant. Diverses persones dibuixen esquemes en llibretes cares i negres i miren amunt i mosseguen la punta d'un boli no-bic. En algun racó, hi ha algun home sol que mira la resta fent amb el cap que no, que no, que no. De sobte, un home té l'ocurrència d'aixecar-se i dir: mira, fem-ho més rapid, que aixequi el dit qui tingui un sentit. I ningú ens havia avisat, però cau un teló.

3 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

drama humà

Albert Lloreta ha dit...

i sempre cau així de sobte que ningú s'ho espera!

Laia ha dit...

Que aixequi el dit qui tingui un sentit! :D Genial!