dilluns, 12 de juliol de 2010

le pigeon aux petits pois

Amb raó em condemna J. quan li confesso el meu romanticisme vers els robatoris d'obres d'art. Ella s'indigna i jo li admeto que m'imagino el lladre arribant a casa, descarregant el "Le pigeon aux petits pois" i besant-lo sense parar; que m'imagino que el lladre prem un interruptor i la llum ens descobreix (a nosaltres, espectadors omniscients) un MoMa particular, focus, Matisse, Perec, parets blanques i cartelles informatius sobre cada quadre; que el lladre plora davant d'un Rembrandt i truca un altre lladre hipersensible perquè vingui a fruïr de la bellesa del clarobscur i jugui a trobar rastres de pinzellades. J. em diu ingènua i jo que m'imagino que el lladre té una promesa a Lituània que viu en un castell i és tipus donna angelicata i que ell li porta el George Braque i ella li besa els llavis suaument i li diu mon amour o alguna carrincloneria similar, tot i ignorar el francès. Sense ferir-me, J. m'ha intentat dir que aquests que roben no diferencien un Mondrian d'un Velázquez i que intercanvien els quadres per coses dolentes que els posen contents o per pactes tipus diable, però jo seguia a Lituània, amb la princesa i el museu secret i les festes hipersensibles i els castells camuflats de l'antiga noblesa les llàgrimes del lladre i avui no hi ha hagut res a fer, el cafè ha acabat ràpid, lleuger moviment de cap i sí, ja ens veurem.

1 comentari:

Anònim ha dit...

genial, com sempre! :)