dilluns, 21 de juny del 2010

pastís

Seu a l'escala que comunica la planta baixa amb el primer pis de la casa. Finals de març, dia radiant, radi especial, els meteoròlegs estranyats anuncien que havia de nevar i ulleres de sol i tirants i morenor anticipada, diu la mare a l'altra mare que ha portat una safata amb amanida d'alvocat. Ell seu a l'escala i compta els segons com volen cabrons i calcula aviam quants cors: un petit al pit, un gegant al lòbul de l'orella i un sota el dit índex de la mà esquerra, massa esquifits. Seu i mira l'escala i el rellotge que no hi és i el temps tonto com passa. A fora, criden i remenen forquilles i escampen mantells i lliguen el gos perquè no se'ns mengi l'amanida de pasta ni els macarrons del deliciós menú infantil. Arriben els globus i les pinyates que mai porten el que vull però em fa molta gràcia el pum i els papers de regal i l'spiderman del Carles i els caramels i les pilotes i els llibres de les mames. Ell pensa en pueril que la petitesa de la glòria només és comparable al nombre d'espelmes, a l'acte de bufar, al desig utòpic més secret obligat, al mira la càmara, somriu i click-click. Assegut, s'adona en pueril de l'eterna espera del següent any, del pes dels dies que esperen el dia que és esperar que s'acabi per tornar a esperar-lo, que l'any següent seguirà a l'escala que comunica la planta baixa amb el primer pis de la casa, mirant el rellotge que no hi és i el cretí del temps com passa.

1 comentari:

Albert Lloreta ha dit...

i llavors arriba... l'home que treballa fent de gos....