dimecres, 2 de juny de 2010

tots els coixos

I hem d'anar fent i anar sobrevivint i anar-hi anant, nosaltres nascuts d'un pet misteri còsmic, nosaltres sempre amb el deure d'aguantar-nos el riure universal, la carcajada conformitat general, sempre amb l'obligació de prolongar la ganyota com-cal, de ser algú amb cara i ulls i donat a la vida en societat i rascar-nos la panxa com si tant-me-fa i per dins papallones i esgarrifança tot pànic global i la pregària de fes-me sucre, fes-me sucre, fes-me sucre. Sempre evitant el patosisme des de la coixesa rutinària, sempre dissimulant l'ensopegada quotidiana, el peu esquerre preponderant, sempre allunyant-nos de la metafísica des de la puta metafísica, sempre al límit entre la tragèdia còmica i la comèdia tràgica, tornant constantment a la raresa sobtada de les paraules, a les formes i deformes de l'absurdisme general i el non-sense, alt, imperial i eminent, senyor i amo, patró cruel i jutge cabró i burgès forrat de duros, que ens mira cual hormiguitas i crida bu, i llavors tots ah, i què pesat, altre cop tu i tot torna a començar.