L'ego

Hi ha un home aquí dintre que em vol vendre coses. Se m'acosta amb un somriure d'orella a orella i m'obre la gavardina. L'home diu que és publicista i que té la solució a tots els meus mals: l'home publicista ven homes de publicitat. La butxaca interior, les costures, tot està ple de senyors amb brillantina i dents blanques i somriures ics ics ela que simulen que l'objecte publicitari sóc jo i em promocionen com el millor del millor que ha passat pel món. De sobte i com qui no vol la cosa m'he convertit en el producte de màrqueting amb més futur de la història de la venta, però el publicista més gran de tots els publicistes em diu que, per a treure els homes de publicitat d'aquí dintre i deixar-los cantar meravelles sobre mi pel món real, els he de comprar. Que de guapura no se vive. Jo li dic que ja voldria, però que no tinc ni un duro, que dino tupper cada dia, que jo què sabia que els homenets aquests m'havien de solucionar l'existència. Ell sospira i em diu amb insistència que sospita que en aquesta jugada m'hi va la vida. Jo el miro i li dic vés, què hem de fer, i em diu, tot seriós, m'hauràs de convèncer. Es posa la mà a la butxaca dels pantalons i mirant-me amb un somriure 100% pasta de dents, em regala un pot de brillantina. S'asseu a la cadira, tot en silenci, es posa molt seriós i em mira.