dilluns, 12 d’abril de 2010

un amic imaginari

Em fa gràcia quan penso en quan estudiava coses lletges, ja cap al final del tema. M'enduia Shakespeare a classe i em sentia una heroïna. El panorama no podia ser més èpic: noies-tacons, pitillos mil, opus-andantes i tòpics fàcils a vessar (tant fàcils com aquest, de fet) i jo al mig llegint Somni d'una nit d'estiu. La Supervivent. La Incorrupta. La (finalment) Insubornable. Em motivava tant la idea de ser l'Alliberada que passaven les dues hores i no havia llegit res però, amb el cap ben alt, me'n tornava cap a casa amb la sensació de ser una absoluta crack; (en) fi.

2 comentaris:

carme ha dit...

(t')/(m'ho)imagino!

Laia ha dit...

Això em sembla que passa a molta gent...era així de veritat?