dilluns, 8 de març de 2010

nocturn nº1


Reconec que tenia molt d'èpic això de quedar-se aïllat a la capital. Primer la gent es somreia amb la gent com dient neva, tot molt singing-in-the-rain i fotitos i paraigües voladors, però els nens que dues hores abans feien coreografies després ploraven perquè tenien els peus xops i mama on s'ha posat la platja i vull llars de foc i xocolates desfetes i narradors romàntics i chopins i velitas. Després allò de moure els dits blancs per poder tornar a tocar el piano algun dia, doblar la ració de mimos, proclamar la grandesa de la naturalesa davant d'una capital de pijitos cosmopolites que es queden sense trànsit amb quatre floquets blancs, fer circular la sang, prendre's en serio; la temptació era massa gran. Després del majúscul l'Apocalipsi, però, és preferible deixar-se de virgueries i tornar al petit princesisme d'allò particular: les sabatilles als peus, els clips als cabells, els mitjons llargs i la sopa ben calenta i merescuda al plat.

3 comentaris:

marina grifell ha dit...

això de la neu sempre sembla més bonic després de considerar la manta i el colacao :)

carme ha dit...

que autèntic tot. foto inclosa!

Albert Lloreta ha dit...

sabatilles nòrdiques als peus i xocolata amb cafè i tot anirà bé