tobogans

Hi ha una mena de reminiscència de la infantesa en tant que Arcàdia feliç i món pastoral on la llum era més taronja, la verdura més dolenta i els plats de spaguettis vint-i-tres cops més grans i amb més parmesà i més bolognesa. És durant la infància que els formatges duraven tant com els parxís o les oques o els scalextric i és durant la infància que ens tiràvem pel tobogan encara que no portèssim calces i muntàvem botigues sobre els arbres i és això el que ens inclina al Sospir. Aquesta tendència, però, segurament més intensificada pel tòpic de que pels records dels sis anys en si (que també), acostuma a accentuar-se quan hom (h-o-m) es delecta observant les fotos i videos dels anys en que era més petit.

S'ha d'admetre que hi ha un punt de xunguisme en aquest entranyable exercici egocentriquíssim que és observar-se a un mateix versió XXS; i més quan se suposa que, senyors, ara i aquí (i sona manel sonant mishima) som a la flor i al bo i millor del que serà el Tot total de la nostra vida, tòpic sumat a la llarga llista que se'ns entafora a la testa mentre ens anem bullint xup-xup com a persones. Però la tendència a la nostàlgia hi és; i de res ens servirà obviar-la i no-res ni ningú podrà amb nosaltres. El motlle del temps, però, acostuma a col·locar alguns records d'infància sobre coixinets de cotó fi. Vull dir, a mi, el meu germà gran m'atonyinava (amb el sentit més germa-gran de la paraula; amb el fons aquell de la galeta carinyosa) i a mi no em feia puta gràcia. Tampoc vaig ser gaire feliç quan vaig anar per primer cop a París i els meus pares no em van deixar pujar caminant a dalt de la Torre Eiffel: el meu caparró considerava que l'ascensor no tenia cap tipus de mèrit i a la foto que tinc amb tot la cité de l'amour de paisatge de fons faig una cara de borinot inacabable. De la mateixa manera, patia com la que més quan m'havien de treure les dents. Em trigaven mil anys a caure i, durant els últims dies, semblaven cabretes enriolades fent curses motos GP, ara aquí, ara allà, ara una mica més aquí, ara una mica més lluny i anar fent. No només vaig passar-ho fatal en el moment de treure'm les dents de llet, sino que vaig ser de les típiques que als 14 anys encara eren les Nenes Desdentades. Quan somreia, la meva dentadura brillava per la seva monumental ab-sèn-cia. Tot i que he continuat somrient, la seqüela que m'ha quedat d'aquests anys ha estat una repulsió total pel món de les dents professionalitzades: ferros, queixals del seny (que penso encadenar dins les genives durant la resta de la meva vida), empastes, l'olor horriblíssima de les consultes, la llum blanca i els palets de fusta que et posava el dentista a la boca i et deia digues ah mentre tu deies ecs.