dilluns, 14 de setembre de 2009

Come down now


Que no, que no es pot anar amb màniga curta. És que és la nostàlgia del gazpacho, de la síndria fresqueta i les nits llums berbeneres amanides mozzarella pa-amb-oli i vinitos varis, la nostàlgia de l'esmorzar al Sol, dels zero pressa ja-tindrem-dies que comencen a no ser-hi, que aquesta pluja olora a principi de sopa hivernal, a caldo avecrem i arròs bullit per febres i costipats i malalties de fer llit durant molts dies, antítesi de melons i piscines nocturnes. Intents com desafiar la resistència d'un paraigües bazar oriental o posar-se tonto amb els tirants són pur fum, no són res, total per acabar perduts darrere d'un cotxe sense parabrises i amb el gran xàfec caient a sobre, total per acabar tornant al tallat sense gel.

2 comentaris:

òscar ha dit...

tot i la pluja segueixo amb una militància (si vols de postal): el cafè enacar amb gel.

carlota ha dit...

ole, no?
thas quedat peix reina?
se'ns acaba...