dilluns, 17 d’octubre del 2011

ells i elles

A l'escena en qüestió (posem-hi centre de Barcelona, mitja tarda qualsevol, uns 20º) hi trobem un grup de nois (és a dir, éssers humans pertanyents al sexe masculí independentment de la inclinació sexual o la condició de més o menys floreta; homes que han nascut homes i, de moment, s'han mantingut com a tals) que es queixen per coses que consideren injustes i nocives tant per ells com pel món en general i reivindiquen alternatives més boniques i plaents a aquestes coses nocives i injustes que passen. Porten posades samarretes liles on podem llegir "jo també parlo un llenguatge no sexista" (el "també", diuen alguns que opinen, com a indicador més que evident de la por al pensament autònom i individualitzat) i tenen un megàfon gris i vell a través del qual criden "jo també estic molt orgullosa de la nostra Lluita" o "juntes farem la Revolució". Una estona un lema i una estona l'altre. La resta de persones se'ls miren i callen i caminen recte sense girar gaire el cap i parlant fluixet sobre coses secretes que molestarien molt als nois enutjats que van de lila. I a casa doncs les mares busquen termòmetres, truquen psicoanalistes, fan macarrons o passen de tot.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

'el "també", diuen alguns que opinen, com a indicador més que evident de la por al pensament autònom i individualitzat' fan

dErsu_ ha dit...

El "també" denota, també, una clara confusió diagnòstica: creure que els conflictes són d'arrel col·lectiva, quan el drama de l'existència és del tot individual: la consciència de les pròpies limitacions.

I no hi ha res pitjor que un diagnòstic equivocat, que fa que enlloc de poder afrontar un problema amb una certa solvència, hom s'encaparri en enutjoses divagacions que, a més, acaben destorbant a tothom.

m. ha dit...

crec que hi ha dos drames aquí a diagnosticar, tractar i divagar, si vols. hi ha d'una banda el drama de la consciència de les pròpies limitacions, però hi ha també, aquest 'també' tan útil a l'hora de fer un pas endavant, perquè poca gent declara alguna cosa per ell mateix si no té un sèquit de tambés adjunts (a no ser, clar, que sigui un boig, un nen o un borratxo... anava així la cosa, no?)

però vaja, tampoc caldria posar-nos transcendentals ni meta-res.