diumenge, 30 de gener del 2011

aplaudir

La mecanicitat d'actes com aplaudir pot arribar a ser bastant colossal. Vull dir, que vas a una obra de teatre i tot és un desastre i aplaudeixes mentre penses merda, m'han robat, retira't, el tr3sc no serveix per res, fillsdeputa, etcètera, però tu continues aplaudint, saps? És més: sempre he tingut la teoria (força estesa: sóc zero original) que la magnitud de l'aplaudiment general és inversament proporcional a la qualitat de l'obra. És que, el teatre, que sigui bo o que no sigui, tu. Veure actors que actuen malament constitueix una de les tortures més grans de l'amant de la vida cultural. A mi la veritat és que m'angoixa bastant. Vull dir, que em fa pena. Perquè clar, al teatre tots estem en silenci, i la suma del silenci sepulcral i veure algú que en cap cas compleix els requisits per merèixer una picada de mans és un suplici moral absolut. Personalment, considero que les situacions més incòmodes són les del comediant que només t'incita a posar cara de pa i el dramaturg barroc i excessiu que cada matí es mira al mirall i s'alegra d'haver-se conegut. Pagar per observar el patiment en directe. Pagar per suor freda. Buf, no sé. En fi. La vida ociosa és molt dura.

3 comentaris:

Ada Bruguera Riera ha dit...

Quin drama...


...t'aplaudeixo!

Red Pèrill ha dit...

Això si que no. Aplaudir, només quan toca, que per algo ens podem amagar entre la multitud.

Yavhé!

macià florit de pins ha dit...

un to molt "planer". propi del venerat senyor Josep Pla, vostè ja m'entèn. La sintaxis senzilla i diàfana, l'adjectivació precisa i exacte, com guans a les paraules, expressions pertorbadorament innovadores (vegi's "veure algú que en cap cas compleix els requisits per merèixer una picada de mans és un suplici moral absolut") i la marcada sentència final, que no és altra que la manifestació de la saviesa profunda i entenedora de les bones escriptores ("la vida ociosa és molt dura") una frase lapidària, certa com la cendra. Enhorabona caraguapa!!!

Vos enyor, polits!