39,2

L'obligació d'avorrir-se pot resultar gratificant quan totes les pròpies facultats estan en forma i disposades a donar-ho tot a favor de qualsevol cosa, Klemperer, Tony Soprano, senyor Joyce, jo què sé, el viatge a Dublín, la trilogia dels Corleone. Però la febre, la febre sincerament és un desastre, la febre és l'anul·lació total de l'individu, adéu-adéu, és el caramel a la boca d'excusa perfecta per tardes plàcides i exilis camuflats i després plam, la placidesa t'aixafa com una llosa sobre tots i cada un dels músculs i llavors ja el cos quiet al llit, el front calent, la manta obligatòria (oju, cosa seria, la noció d'obligatorietat pot convertir objecte tan plaent com la manta hivernal en una mena de catifa de claus), l'acetona, els ulls al sostre, que ja em diràs, com si el sostre fos una cosa gaire interessant de veure quan ja te'n coneixes els bonys i les teranyines, i llavors ja el nas ple de mocs i la ment incapaç de pensar res més que, no sé, quina merda. La capacitat creativa és converteix en un zero a l'esquerra enfront del plaer discutible de la buidor total, literatura i derivats són rebutjats com antígens grossos i lletjos pels glòbuls blancs, protagonistes sanguinis i orgullosos d'una saga de dies de negror standby. Digueu-me drama, però és com un mode perpetu persianes tancades. Hom diria com viure sempre sota un paraigua.