mitjons llargs

I un altre cop, el dormir com si a preu d'or. Jo, a més, sóc de les que al matí necessiten els 20 minutets de cafè-amb-llet tendre i romancegenc per encetar la vida estudiantil a base d'alegria i bon humor. Allò del peu esquerre no és pas cap mentida, però no té res a veure amb extremitats del cos sinó amb la primera mitja hora diària de vida. Amb una previsió que frega lo maniàtic, doncs, sempre acabo despertant-me massa aviat. I el problema és que, com més tard me'n vaig a dormir, més d'hora em desperto perquè penso que tardaré més a dur a terme els diversos afers higienico-domèstics, tals com la dutxa d'aigua calenta (sempre he considerat una aberració això de posar-la freda al final), la tria de vestimenta, el mirall, rac1, el cutis i el cruci i les dents, etcètera. La regla ve donada de la següent manera: si m'adormo a les dues, em despertaré un quart d'hora abans de l'hora estipulada segons tradició i normalitat. I després la cosa va augmentant a mode exponencial i apocalíptic: si vaig al llit a les tres, a les sis i mitja m'estaré llevant; si hi vaig a les quatre, a les sis del matí ja sonaran els ring-rings anti-somnolència lògica i total. En aquest cas, psé, potser sí que podriem parlar de prevencions amb pocs números per estalviar el curar. Però mira, tots vosaltres també teniu les vostres manies, així que shht, a callar.