divendres, 26 d’abril de 2013

déu els cria

Un dia l'Albert va defensar-me els clubs dient que són llocs on les extravagàncies de cadascú corren com llebres, lliurement i sense vergonyes: llocs on els friquis dels rellotges manuals parlen de coses friquis relacionades amb rellotges manuals, llocs on un friqui dels segells en treu un de la Moldàvia del XIX i il·lumina la cara a tots els assistents, llocs on els friquis nostàlgics dels Ducados s'ajunten amb els friquis nostàlgics dels Ducados i tots fumen feliços i tranquils. Arribats en aquest aquest punt, tornaria amb una alegria capaç de tapar totes les escletxes d'evident vergonya aliena als salons literaris, París el segle XVIII, dones amb vestits llargs fins als peus (i corsés estrets fins les costelles, evidentment) bevent te o alcohols prohibits i comentant llibres i llinatges de famílies. I portant monocles i menjant pastetes i fent-se besar la mà als assistens. Oh, món elegant! Oh, aparences! I que consti que a mi m'agrada tot això de la dignitat de la dona, i què vulgar i machista i hipòcrita que deuria ser però quina nostàlgia de sobte, avui, que plou i que escric des del sofà, menjant Donuts caducats de fa 24h i vestida amb xàndal, que és còmode i tal però et treu de tota mena d'autoritat.