diumenge, 30 de gener de 2011

aplaudir

La mecanicitat d'actes com aplaudir pot arribar a ser bastant colossal. Vull dir, que vas a una obra de teatre i tot és un desastre i aplaudeixes mentre penses merda, m'han robat, retira't, el tr3sc no serveix per res, fillsdeputa, etcètera, però tu continues aplaudint, saps? És més: sempre he tingut la teoria (força estesa: sóc zero original) que la magnitud de l'aplaudiment general és inversament proporcional a la qualitat de l'obra. És que, el teatre, que sigui bo o que no sigui, tu. Veure actors que actuen malament constitueix una de les tortures més grans de l'amant de la vida cultural. A mi la veritat és que m'angoixa bastant. Vull dir, que em fa pena. Perquè clar, al teatre tots estem en silenci, i la suma del silenci sepulcral i veure algú que en cap cas compleix els requisits per merèixer una picada de mans és un suplici moral absolut. Personalment, considero que les situacions més incòmodes són les del comediant que només t'incita a posar cara de pa i el dramaturg barroc i excessiu que cada matí es mira al mirall i s'alegra d'haver-se conegut. Pagar per observar el patiment en directe. Pagar per suor freda. Buf, no sé. En fi. La vida ociosa és molt dura.

dimecres, 19 de gener de 2011

passar la pilota

Plou. Fa fred. Els paraigües caminen ràpid per arribar però ja cap a casa. A dalt, aliè a l'alè de la humanitat, Déu diví s'asseu a la butaca de pell, el cul inclinat cap endavant i l'esquena corvada. Tot i això cal anotar que s'hi asseu, no s'hi escarxofa. Fa un temps tan sobri que hom ha d'imaginar-se el fred, pensa. Arraulit a la butaca de pell, demana si us plau a l'Esperit Sant que li encengui la llar de foc, procés d'altra banda lent perquè el pobre colom va branqueta per branqueta i té un bec tan petit que fa patir. El pare i Jesucrist s'amaguen, el primer sota la butxaca de la camisa del diví i l'altre sota el mitjó del peu esquerre. Un cop acabada la primera odissea, emprenyat, l'ocell talla els trossos del paper de diari tan petits que no aconseguim veure a quin diari està subscrit el diví. En tot cas, Déu té un dia psicològicament lleig i està trist. Fa un posat preocupat. Capcot. Pensa que cada any rep menys flors i més visites d'usurpadors que pretenen vendre-li enciclopèdies, creences alternatives o àlbums d'enganxines. Se sent una mica culpable, però argumenta que "servidor només pot fer-ho tot un cop". Es posa les sabatilles, surt al terrat i mira. Des de baix, uns li diuen vell cabró, altres el neguen, altres s'agenollen. Altres dinen o dormen la sèrie de les quatre. De sobte, un miracle: plouen pomes al revés. Nostre Senyor ha entès el missatge. És llavors quan Déu s'agenolla i, en silenci, prega a Déu.

divendres, 7 de gener de 2011

into the wild

Des del Mirador dels Xiprers, Barcelona es presenta com una massa densa i emblanquinada. Hm. Siguin les fàbriques tal, qual i pasqual, sigui el fum dels qui s'han quedat sense bar, es fa difícil no acceptar que la capital catalana és una marranada total. És des d'aquesta perspectiva quan penses en la felicitat rústica d'Esterri d'Àneu o Alins o el Montseny i quan confirmes que definitivament sí, que aquells d'allà dalt viuran més i millor i no hauran de fer filigranes per menjar tomàquets i ous de veritat i oli verd i gustós. Segur que les truites de patates són bones només per fer-les a la muntanya, penses. I t'imagines vivint a la teva pròpia casa Tarradelles, fuets i pernils inclosos, la calma total, la biblioteca plena, vida mode jubilació absoluta, estimem les iaies i la feina a distància, què sé jo. Però hi ha la noció inevitable i fastigosa que aquesta no és la vida de veritat, que el que és real és la merda de la ciutat, doncs quina gràcia, els bars ambient taronja i les burilles i les coca-coles i les birres pel terra, els gratacels quilomètrics, els contàiners a vessar i la il·luminació esquizofrènica del Corte Inglés. Pf. En canvi si te'n vas és com si desertessis, com si decidissis desentendre't del món; com si el món, en definitiva, es concentrés allà on la massa de gent viu en pisos de 30 metres quadrats. I la consciència ens fa covards a tots, etcètera, i el compromís artificial amb la resta de la humanitat és massa gran com per dir doncs que us bombin a tots. I llavors penses però què dic, si en realitat adoro el cosmopolitisme, impossible viure sol al mig de la muntanya, què fas durant tot el dia?, la única felicitat és la compartible, que va dir Mr. McCandless en un autobús al mig d'Alaska.

dimecres, 5 de gener de 2011

we get along so well

Avui estarem fins a les tantes de la nit escrivint noms i notetes d'avís, tallant cel·lo i embalant geometries. Ritual total. Tancades les botigues, la frustració mundial del què compro es convertirà en l'anual tendresa de la nit reial, d'hores mortes i minucioses, de tipografia i estètica i textura i simplicitat. Constatarem que l'Ara no serveix per embolicar i que, com gossos, els regals s'assemblaven força a les cares dels seus venedors. Anirem a dormir plàcidament feliços quan piu-piu cantin els pajaritos, amb el riure brut de Waits, la veu de fumo des dels set anys i si tingués bigoti seria d'un color groc total i el consell savi d'autoseduïr-se pels segles dels segles. Al matí serà inevitable i serà estúpid però tot farà aquella olor de casa nova, de primera obra, l'aroma deliciosa de quan algo o algú t'espera o de pintura taronja per estrenar.