divendres, 16 d’octubre de 2009

El guió

Apareix ell. Porta banyador i tovallola i un gorro a la mà. Mentre entra es rasca el peu que descansa dins la xancleta del Decathlon. Ella està llegint el diari. Ell la mira amb una barreja de por i convicció.
Ell: Piscines.
Ella, sense aixecar la vista, senyala la finestra
.
Ella: Trampolins.
Però ell no desespera. Amb una mena d'alenada d'esperança fictícia, mira el cel i li diu.
Ell: Planetes.
Però la dona només veu contaminació.
Ella: Quins?

Desapareixen Ell i Ella i apareix el narrador. Té una retirada a Toulouse-Lautrec. Ha de caure bé.
Narrador: Llavors hi va haver un bajón… i no acabaven de remontar, però...
L'home arriba suant a casa. Porta tota la tarda a Passeig de Gràcia i voldria matar tot ésser viu, però no ho fa. Porta una bossa d'una tenda de roba japonesa amb un regal a dins.
Ell: Quimonos.

Ella obre el regal molt contenta. Es fan un petó. Sembla que la cosa va bé, però ell s'ha equivocat de talla i li ha agafat dues talles menys. A ella li agafa complexe.
Ella: Maniquís

L'home, conscient del trauma estúpid d'ella, se la mira de la manera com es mira una altra persona quan se li vol donar a entendre que posa a cent.
Ell: Tigressa.

La dona ni s'immuta. Fa veure que no ha sentit res i mira per la finestra. Voldria dir "grills", però en realitat la situació la supera i s'equivoca d'animal.
Ella: Colibrís.

Ella i ella tornen a desaparèixer. Entra Toulouse-Lautrec. Està més trist, però continua caient simpàtic.
Narrador: Però ni els vestits ni la fauna serviren per rebaixar la situació...

De sobte, apareixen un grup de deu noies grassones i boniques que somriuen i porten els pompos aquells de les cheerleaders. Es posen totes darrere del narrador i tots onze comencen a fer una coreografia simple però enganxosa. L'objectiu és que el públic també acabi fent-la.
Cor de noies: Laralà, laralà, laralà

El narrador i el cor de noies surt bruscament. La parella torna. Estan a la cuina preparant el dinar perquè tenen convidats. Ella està preparant rap al forn. Ell se'l mira (el rap està en una safata que l'espectador no pot veure) i fa una cara rara. Com de fàstic.
Ell: Llimones.

La dona també es mira el peix. Per un moment, sembla haver-hi una complicitat, però els dos ja són víctimes d'una fredor absoluta, i tant ell com ella aparten la cara del rap i es miren amb repugnància.
Ella: Groc.
Ella ensenya el peix a l'espectador (primera interacció amb el públic, per allò del sentir-se pròper, etcètera). Realment és d'un color beix asquerós. Ell sospira i intenta trobar solucions.
Ell: Pintura.

Ella se'l mira com qui mira a un farsant. És la situació clau en què el públic ha de veure que allà ja no hi ha amor, sinó un simple conviure. Ella desapareix de l'escenari i torna al cap d'un moment amb un pot de pintura blanca (d'un blanc rap). L'obre i l'acosta cap a la safata, però li acaba tirant a Ell, que queda blanc. En aquesta escena la interpretació dels actors és molt important: no ha de ser còmic. Ha de ser un drama.
Ella: Pot.

El noi, pàl·lid, se la mira. De sobte obre la nevera, treu un pot de maionesa i li empastifa la cara a Ella. S'ha d'emfatitzar el concepte drama. No fa puta gràcia. Ningú riu. Els dos ploren. De sobte, el sostre es forada i cau una maleta (recordem que es tracta d'una obra pop). El públic mai sabrà si el que marxa és ell o ella. Final obert. Els actors, el mobiliari i la maleta s'eleven (leviten) i pugen al cel. Els actors s'exiliaràn i no tornaran a veure's mai més pel país. Apareix Toulouse-Lautrec. És pura nostàlgia.
Narrador: I la cosa seguia igual, i tot i el vocabulari i la rima i l’èmfasi i la voluntat,
aquells dos no ho van poder solucionar…
Reapareix el cor de noies. Van vestides de hawaianes per compensar l'ambient que hi ha, però fan bastanta pena. Toulouse-Lautrec ho sap i les intenta fer fora empenyent-les, però elles s'hi resisteixen i segueixen amb la cançoneta.
Cor de noies: Laralà, laralà, laralà

Cau el teló i cau tot. El públic es queda sol i ja no hi ha teatre.
FIN.


4 comentaris:

marina grifell ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
marina grifell ha dit...

el primer cop he llegit "s'ha d'empastifar el concepte drama" i m'ha fet molta gràcia per això de la maionesa i la pintura (una mica homenatge al ketchup tot plegat)

m'agrada el final pop levitat :)

Albert Lloreta ha dit...

jo diria teatre...

ets una crack i punt

carme ha dit...

no va ser un final feliç.

(brutal!)