La mà de l'home A divisa la mà de l'home B i té por i s'angoixa i no sap perquè però tem l'inevitable moment de l'encaixada crucial. La mà de l'home A vol ser el màxim exemple de la virilitat, de l'home de veritat, la variant elegant del cosí Zumosol que tot ho pot i tot ho gosa. La mà de l'home A vol jugar a la boxa, parar pilotes, invertir en borsa, no vol Sol ni històries d'amors i de nenes i flors: vol el poder de saber-se la mà més masculina i poderosa del món. Però ah!, la mà de l'home A, en el fons dels seus carpians i metacarpians, és una mà indecisa, una mà que coneix el petit pas que hi ha entre la pretensió i el fracàs, el pou, la garjola. I és que la mà de l'home A té tanta voluntat que sovint li entren nervis i es torna tot tova, i llavors ja no és la mà de l'Home A sinó cinc dits que suen sobre un palmell que tremola. Però la mà de l'home B ja ve, ja s'acosta. La mà de l'home A s'alça ferma, consistent i forta. La mà de l'home B ja és aquí, senyors i senyores, sona música èpica i les dues mans de gimnàs s'acosten i gol, gol, goool!, es donen. Llavors hi ha un silenci tens, teatral. I les mans es queden allà dretes una estona, en una horitzontalitat digna i reverenciable. I la mà de l'home A, de sobte, es fa petita i s'espanta: li ha agradat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada