Fenomens emmarcables dins d'un dia de ressaca electoral com el d'avui suposo que es poden considerar normals i perdonables. Així, suposo que també és pot acceptar que tothom, en algun moment -dutxa, bicing, autobús- hagi entonat, involuntàriament i com qui no vol la cosa, la melodia prohibida. És normal, eh. Vull dir que és fàcil, que enganxa. De fet, l'himne del PP té els ingredients perfectes i necessaris per ser ballat eufòricament a altes hores de la matinada, quan hom té una quantitat de mojitos en sang superior a la mitjana: és pura patxanga. Tot i això, el fet m'ha preocupat subtilment, i he temut que la cosa no vingui pas de lluny. Perquè a vegades hi ha secrets que deixen de ser-ho i poden eliminar de la capa de la Terra totes les dosis de catalanitat -botifarra, castellers, senyeres- que hom s'ha anat guanyant amb sang i suor durant aquests anys d'existència. Però jo l'any 1992 era petita, sabeu, només puc parlar del Cobi i de l'himne d'Espanya (cosa d'altra banda força senzilla: no té lletra). El que passa és que això, a l'any i mig de vida, sempre és un risc: hom no té les mesures gaire mesurades i la família, si és molt de la ceba, ha d'anar amb compte. No sé la resta de gent de la meva generació, però jo a la mínima que en tenia l'ocasió, pujava a una cadira i entonava l'himne nacional cual mezzosoprano: amb un orgull i una passió i una jovialitat exhuberants. Els meus pares, és clar, amagats a sota el llit. Jo crec que van sospesar seriosament l'opció de vendre'm o desheretar-me. Però vaja, de moment sembla que m'han donat una segona oportunitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada