dimecres, 29 de maig del 2013

els meus desconeguts

Durant un temps vaig intentar recordar les cares dels personatges secundaris que surten a les fotografies que tinc porai i que miro de tant en tant pensant uh, oh, uf, ai. M'obsessionava la idea de trobar-me'ls algun dia i no reconèixer-los, tot i tenir-los permanentment instal·lats a la tauleta de nit, marc quadrat a l'ampit de la finestra, imant de la nevera, etcètera. Por aquel entonces també em creuava amb anònims random i m'obligava a no oblidar-los-hi la cara, per alguna mena de sensació de decència i rebel·lió davant l'anonimat de la gran ciutat, heroïsme barato contra la immensa urbe. De la mateixa manera que cadascú té els seus morts, jo de tant en tant encara em pregunto pels meus desconeguts: el senyor a la dreta de la mare al costat de Central Park, 1997, quan es va fotre aquella hòstia per voler anar en patins, quan ella mai havia tingut ni idea d'anar en patins i ho va provar només perquè nosaltres hi insistíem, un genoll a la virulé durant la resta del viatge; aquella parella d'alemanys que surt al costat del nostre gran grup el dia que a Tübingen van celebrar  la Stocherkahnrennen, maig del 2012; milers i milions d'etcèteres. Un dia se'm va ocòrrer que estaria bé que algun d'ells també em tinguessin a l'ampit de la seva finestra, justícies poètiques d'aquelles que mai sabrem però que celebraríem fent servir Paraules Grosses com Destí i traient-ne conclusions que superarien amb escreix la magnitud de casualitat del fet, per continuar després endavant amb les nostres vides quotidianes i ells amb les seves vides increïbles i exòtiques que nosaltres mai coneixerem i que imaginarem com cocos, lianes, poblats acolorits o filtres d'Instagram que ho fan tot més maco i modern, i ja se sap que com més maques són les fotos d'Instagram més feliç és la gent.