dimarts, 27 d’octubre del 2015

caniques

Hem instal·lat un mapa gegant del món que ocupa una paret sencera del pis. Es diu "EL MÓN" i és fidel a les proporcions que tradicionalment s'havien traït, així que l'Àfrica apareix ridículament immensa i les illes de sobre del Canadà —hi ha moltes illes— sembla que ocupin diverses Europes. No som res, penso des del tamboret de la cuina, mentre assenyalo la rodona mil·limètrica on posa "Barcelona". De petita m'imaginava que els mapes eren llocs habitats i que, per tant, si estrenyies el dit sobre el paper et podies arribar a carregar ciutats senceres. Aquest era, de fet, l'origen dels huracans, tsunamis i la majoria de desastres naturals: tot plegat es reduïa a algun dit greixós que tocava la nafra sense adonar-se'n. També m'imaginava que la Terra era una canica i que hi havia gegants que es passaven el dia jugant a caniques; la col·lisió i conseqüent trencament d'alguna d'aquestes caniques era l'origen de la creació de l'univers. Tota aquesta cosmogonia particular funcionava a la perfecció, llavors: vivim en caniques, quan toquem els mapes ens carreguem geografies reals i quan juguem a caniques probablement estem creant altres galàxies, tota una jerarquia reduïda a xutar esferes amb el dit del mig, fent una mica de palanca amb el polze. Després aquesta cosmogonia va ser substituïda pel Big Bang —que algú m'hauria d'explicar seriosament algun dia—, els fets meteorològics i la teoria darwinista. I totes aquelles coses que llavors pensava ja no les penso, així que avui, sense patir, al mapa del món que ocupa una paret sencera del pis on visc, esclafo el meu dit greixós al bell mig de "Barcelona", punt ridícul del mapamundi, ínfim tros de terra poblada, llar meva i de les meves persones estimades. L'aixafo ben fort fins que l'ungla em queda blanca i la pell tensa i vermella, fins que em carrego no la ciutat però sí la tercera falange.

dimarts, 3 de març del 2015

les definitives

La vila d’Illiers va passar a dir-se Illiers-Combray quan Marcel Proust, que hi havia estiuejat sovint, ja tenia una anomenada sòlida i uns quants milions de volums arrepapats en nombroses estanteries de llars de la Terra. És un fet dat i beneït que el primer volum de la recherche (que els acadèmics pronuncien sense ennuegar-se amb les ges) se situa en un Combray inspirat en aquesta població del nord-oest de França. El 8 d’abril del 1971, ni corto ni perezoso, el ministre d’Interior Raymond Marcellin va rebatejar el poble amb el nom d’Illiers-Combray en un homenatge calorós al centenari del naixement de Marcel Proust, al cel sia, qui tanmateix havia nascut el 1871 però a data 10 de juliol. 

A dia d’avui, totes les pastisseries d'Illiers-Combray (que no són poques) defensen que la seva és la pastisseria on la tieta Léonie comprava les infusions i les magdalenes (amb ‘g’ de recherche) en què Marcel Proust s’inspiraria, més tard, per escriure el fragment més famós i menys llegit de la història de la literatura. Actualment, totes les pastisseries d’Illiers-Combray tenen magdalenes normals, de cireres, de xocolata, de nous, de fruites del bosc, de panses, de pinyons, de canyella i de tots aquest ingredients arbitràriament combinats entre si. Segons quin sigui l’excedent de la setmana, cada pastisseria col·loca un cartell anunciant que “Léonie era més de panses” o “Léonie fruïa amb les muffins de xocolata i nous” o “Prova les magdalenes de tota la vida, les simples i directes, les recordatòries, les màgiques, les definitives, les eficaces, les reals, les PREFERIDES de la tieta Léonie!!!!!”. Si hom passeja per Illiers-Combray ho veu ben clar: Léonie era una dona de magdalenes i engolia tot el que li servien.

De fet, des que Illiers és Illiers-Combray, en un pla seqüència que ningú ha gravat mai, a les dotze del migdia de cada dia de l’any totes les besàvies de les pastisseries de la vila surten de la foscor de la rebotiga, aparten la cortina de fils de plàstic, se situen davant del mostrador i es posen una magdalena a la palma de la mà dreta. Porten monyo i un camisó planxat per obra dels Déus. La botiga està farcida de japonesos i estudiants de filologia francesa pàl·lids, esprimatxats i molt atònits. Llavors les besàvies dels negocis de rebosteria d’Illiers-Combray tanquen els ulls, mengen una punteta de magdalena i mouen les espatlles com estremint-se: "Encara recordo aquell dia que la besàvia em va explicar la història de la tieta Léonie i de com, cada dissabte, venia aquí a comprar-nos un paquet de magdalenes pel dropo del seu nebot...”. Quan tornen cap a la foscor, totes les seves ninetes espurnegen com bèsties mil·lenàries.