dimarts, 29 de març del 2011

pany

Parlaven de la comunicació entre la solitud de l'un i la solitud de l'altre i jo pensava bah i en la injustícia eterna de l'objecte, la cosa sòbria i seriosa que ha de mantenir el silenci tancat entre fustes corcades o ferros rovellats i llavors pensava en els panys que recorden totes les mans que els han amanyagat amb sorts diverses, el pany que s'ha acostumat a la teva mà i l'olora com el gos t'olora la roba o tu reconeixes el soroll del teu cotxe i tots els objectes que dormen i t'esperen fins que arribes i hola i les llums han d'encendre i apagar-se quan s'encenen i s'apaguen i ja està i així anem, i de sobte ens veig a tots complint la funció acadèmica, la funció amical, la funció endoll o radiador, qui sap. Fins que un dia l'estanteria es rebel·lin contra Rilke o La Regenta, què sé jo, fins que el pany digui prou, les persianes ballin mil jotes i les autoritats humanes hagin d'acabar inclinant-se davant la venjança subtil i festiva de totes les coses. Seria just; fins i tot feliç. Mentrestant, però, crec que les parets van acostumant-se a veure'm. La nova inquilina. A la nit, quan sembla que dormo, fins i tot diria que parlen de mi.

dimarts, 15 de març del 2011

groc

Quan plou d'aquesta manera el mínim és que em coguin les bosses que no tinc als ulls. Sembla que la pluja sigui una màquina perforadora o un somnífer o alguna mena d'incitador al recolliment propi. Recollir-se, doncs, fins al punt de fer-se petit com un pinyol o un píxel. Llavors ningú es creurà que podria existir de forma invisible. Que podria ser Malte Laurids Brigge, l'ombra viva i l'ombra poruga. Podria ser l'home que ensopega amb el no-res. Barcelona seria París i jo no sabria si ser feliç o no del pànic.

dissabte, 5 de març del 2011

borsa

Un grup d'empresaris és convidat a un prestigiós concert de música barroca. Van tots vestits amb americana i corbata, s'han estudiat la data de naixement dels autors, la data de mort dels autors i les obres principals i comenten la vida i miracles de Vivaldi i Händel com si cada nit dormissin amb ells. Molts porten els fills perquè el concert és a les sis de la tarda i justament avui no hi ha ni futbol ni anglès ni patinatge ni dentista ni xinès i les respectives dones han dit que aniré a fer un cafè i et toca carretejar el nen, no et queixis que no ho fas mai i així el convertirem en un intel·lectual.

Total que tenim empresaris i criatures, tots de vint-i-un botons i ben asseguts a la catedral. La primera obra ja és grandiosa, El Messies de Händel, mítica, tots els empresaris traient els mocadors de les butxaques i forçant llàgrimes i mocs mentre els nens es pessiguen el cul els uns als altres amb un lleuger moviment de mans. Nyaca, au; nyaca, auu! Després de l'últim Amén, l'obra s'enllaça directament amb una peça de Vivaldi que alguns empresaris, avergonyits, no aconsegueixen recordar. Tot i això, es miren amb complicitat, com dient , i llàgrimes i mocadors i aplaudiments desmesurats. Els empresaris aplaudeixen amb una energia que mínim tres colacaos al dia, talment com si els haguessin ascendit a directors o els haguessin cedit totes les accions. S'estan cinc minuts aplaudint i fins i tot se senten bravos i n'hi ha que s'aixequen i tots plas plas plas visca visca. Quan finalment es fa el silenci, hi ha una última mà que fa l'última picada de mans. Així, subtilment. Sembla que ja s'ha acabat però una altra mà en fa una altra. Un breu silenci. I una altra en fa una altra.

Tothom es mira entre si. Ningú sap d'on venen aquests aplaudiments anònims. Serà la Verge? Durant deu minuts, tot de picades de mans es van entrellaçant dissimuladament, els empresaris es miren de reüll els uns als alstres, els pobres músics no entenen res. S'ha perdut tot el respecte, muramura una flauta travessera. Plas. Plas. Silenci. Comencem? No, plas. Ho trobo fortíssim, diu el senyor del violoncel. Un violí intenta començar la melodia però plas. Silenci. El director fa shhht, però plas. Plas, plas, silenci, plas fins que un nen diu, assenyalant la tuba,
- papito podeu parar un moment? que volem sentir la cosa aquella grossa