dilluns, 25 d’octubre del 2010

cortines quadres

Uns ulls com pous i m'has dit que Sony ha deixat de produïr walkmans. I jo però si tu estàs més que acostumat a blackberriejar i a mirar sèries al Mac i ara a què venen ruralitats, però ja conec la teva culpabilitat per la nostàlgia de l'ahir cortines de quadres, de l'ahir cafetera manual, de l'ahir tan semblant al senyor Pla, de l'ahir vida tranquil·la i temps de sobres. No es pot ser modern, em dius. Arriba un moment en què totes les teves estructures fonamentals necessiten arropar-se a la seguretat de la ràdio antiga i l'antena conflictiva. Ningú ho pensa, però hi ha un conflicte flagrant en el fet de menjar canelons d'àvia mirant Bergman o El Padrino en una pantalla plana. Hi ha coses que només poden fer-se en blanc i negre. I pixelades. Per coherència història i en homenatge als fusters d'ofici i a totes les nostres àvies.

dilluns, 18 d’octubre del 2010

punt mort

A la pantalla hi veiem la imatge fixa del canvi de marxes d'un cotxe. Tres segons després, una mà que no és meva s'hi recolza. Una veu en off, tampoc meva, comença a explicar una història d'argument incert just quan els cinc dits posen la primera marxa. Jo, narrador, parlo en primera persona fins que la mà conductora ja ha engegat prou per posar la segona, moment en què et decantaràs per tu sense canviar el fil de la història. Si els semàfors són verds i la mà no s'acaba de treure el carnet, la veu narrativa passarà a l'ell o l'ella o l'això, opció trivial mentre vagi de terceres veus del singular. La quarta la serem i la cinquena avançareu; l'espècie d'ells serà exterminada per falta d'infraestructura. La marxa enrere serà un flash-back rotund i durant els intermitents la veu narrativa haurà de presentar alguna anomalia verbal, tipus tartamudeig o parlar papissot o no saber pronunciar la rrrr o bufar la h. A més el ritme de la narració avançarà en funció de la velocitat del vehicle, de manera que jo acostumaré a fer poca cosa i vosaltres sereu els reis de l'univers. El fre de mà marca el punt final i, si voleu que la història no acabi, doncs volteu per les rotondes.

divendres, 8 d’octubre del 2010

patata bullida

La forquilla s'ha torçat mentre aixafava la verdura a mode EGB. Totalment, vull dir. Formava un angle de 90º preciós i perfecte. He pensat que en podria treure moltes conclusions, d'això. Si més no, la quantitat de metàfores extraïbles del fet que un objecte pressumiblement fort no serveixi ni per trossejar patata bullida és de tendència imperible. I, de fet, la patata bullida en si, el concepte de patata bullida, ja dóna una de joc tremendo. De sobte, un ventall immens de possibilitats creatives m'ha aparegut davant dels ulls. Tatxan, l'abisme infinit. Però al final he pensat que què n'he de fer, jo, de tantes universalitats. Mai miro la tele i, un dia que la poso, em sembla que m'enganxaré a Fringe.