tag:blogger.com,1999:blog-6446070133435770512024-03-13T15:36:18.016+01:00l'etcèteraIrenehttp://www.blogger.com/profile/13668095949511250621noreply@blogger.comBlogger213125tag:blogger.com,1999:blog-644607013343577051.post-18480452882074665042015-10-27T20:53:00.001+01:002015-10-27T23:27:21.049+01:00caniques<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
Hem instal·lat un mapa gegant del món que ocupa una paret sencera del pis. Es diu "EL MÓN" i és fidel a les proporcions que tradicionalment s'havien traït, així que l'Àfrica apareix ridículament immensa i les illes de sobre del Canadà —hi ha moltes illes— sembla que ocupin diverses Europes. No som res, penso des del tamboret de la cuina, mentre assenyalo la rodona mil·limètrica on posa "Barcelona". De petita m'imaginava que els mapes eren llocs habitats i que, per tant, si estrenyies el dit sobre el paper et podies arribar a carregar ciutats senceres. Aquest era, de fet, l'origen dels huracans, tsunamis i la majoria de desastres naturals: tot plegat es reduïa a algun dit greixós que tocava la nafra sense adonar-se'n. També m'imaginava que la Terra era una canica i que hi havia gegants que es passaven el dia jugant a caniques; la col·lisió i conseqüent trencament d'alguna d'aquestes caniques era l'origen de la creació de l'univers. Tota aquesta cosmogonia particular funcionava a la perfecció, llavors: vivim en caniques, quan toquem els mapes ens carreguem geografies reals i quan juguem a caniques <i>probablement</i> estem creant<i> </i>altres galàxies, tota una jerarquia reduïda a xutar esferes amb el dit del mig, fent una mica de palanca amb el polze. Després aquesta cosmogonia va ser substituïda pel Big Bang —que algú m'hauria d'explicar seriosament algun dia—, els fets meteorològics i la teoria darwinista. I totes aquelles coses que llavors pensava ja no les penso, així que avui, sense patir, al mapa del món que ocupa una paret sencera del pis on visc, esclafo el meu dit greixós al bell mig de "Barcelona", punt ridícul del mapamundi, ínfim tros de terra poblada, llar meva i de les meves persones estimades. L'aixafo ben fort fins que l'ungla em queda blanca i la pell tensa i vermella, fins que em carrego no la ciutat però sí la tercera falange. </div>
</div>
Irenehttp://www.blogger.com/profile/13668095949511250621noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-644607013343577051.post-800375225678216902015-03-03T14:35:00.000+01:002015-03-03T15:27:11.738+01:00les definitives <div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
La vila d’Illiers va passar a dir-se Illiers-Combray quan Marcel Proust, que hi havia estiuejat sovint, ja tenia una anomenada sòlida i uns quants milions de volums arrepapats en nombroses estanteries de llars de la Terra. És un fet dat i beneït que el primer volum de la <i>recherche</i> (que els acadèmics pronuncien sense ennuegar-se amb les ges) se situa en un Combray inspirat en aquesta població del nord-oest de França. El 8 d’abril del 1971, <i>ni corto ni perezoso</i>, el ministre d’Interior Raymond Marcellin va rebatejar el poble amb el nom d’Illiers-Combray en un homenatge calorós al centenari del naixement de Marcel Proust, al cel sia, qui tanmateix havia nascut el 1871 però a data 10 de juliol. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
A dia d’avui, totes les pastisseries d'Illiers-Combray (que no són poques) defensen que la seva és la pastisseria on la tieta Léonie comprava les infusions i les magdalenes (amb ‘g’ de recherche) en què Marcel Proust s’inspiraria, més tard, per escriure el fragment més famós i menys llegit de la història de la literatura. Actualment, totes les pastisseries d’Illiers-Combray tenen magdalenes normals, de cireres, de xocolata, de nous, de fruites del bosc, de panses, de pinyons, de canyella i de tots aquest ingredients arbitràriament combinats entre si. Segons quin sigui l’excedent de la setmana, cada pastisseria col·loca un cartell anunciant que “Léonie era més de panses” o “Léonie fruïa amb les muffins de xocolata i nous” o “Prova les magdalenes de tota la vida, les simples i directes, les recordatòries, les màgiques, les definitives, les eficaces, les reals, les PREFERIDES de la tieta Léonie!!!!!”. Si hom passeja per Illiers-Combray ho veu ben clar: Léonie era una dona de magdalenes i engolia tot el que li servien.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
De fet, des que Illiers és Illiers-Combray, en un pla seqüència que ningú ha gravat mai, a les dotze del migdia de cada dia de l’any totes les besàvies de les pastisseries de la vila surten de la foscor de la rebotiga, aparten la cortina de fils de plàstic, se situen davant del mostrador i es posen una magdalena a la palma de la mà dreta. Porten monyo i un camisó planxat per obra dels Déus. La botiga està farcida de japonesos i estudiants de filologia francesa pàl·lids, esprimatxats i molt atònits. Llavors les besàvies dels negocis de rebosteria d’Illiers-Combray tanquen els ulls, mengen una punteta de magdalena i mouen les espatlles com estremint-se: "Encara recordo aquell dia que la besàvia em va explicar la història de la tieta Léonie i de com, cada dissabte, venia aquí a comprar-nos un paquet de magdalenes pel dropo del seu nebot...”. Quan tornen cap a la foscor, totes les seves ninetes espurnegen com bèsties mil·lenàries.</div>
</div>
Irenehttp://www.blogger.com/profile/13668095949511250621noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-644607013343577051.post-25541123100524140782014-10-30T20:36:00.002+01:002014-10-30T21:42:58.207+01:00it gets better with age<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
<i>It gets better with age</i>, vaig llegir un dia que deia el Julian Barnes, i ho vaig escriure a tot arreu amb una actitud entre cínica i optimista que em feia sentir alhora escèptica i ben protegida sota una capa meravellosa de futurs possibles. A vegades m’ho miro i penso val, sí, però què? I <i>better</i> com? No sé què dir-te, Julian. Jo només veig que el globus és ple de coses formoses i inabastables i que el límit entre l’excitació universal i la poquesa física és fi com una agulla de cosir d'aquelles que t'acabes clavant als dits. Tothom s’omple la boca de Martí Pols i aquí servidora només pensa en què i quan i <i>quant </i>i com. Com <i>collons</i>, posant-nos grossos. Com <i>cony</i>. Òbviament ens hi posarem perquè som joves i forts i en general estem bons (perquè sinó, és evident, les coses podrien ser molt més peludes), per allò de pixar-nos en l’estigma de les generacions i que les muntanyes van als mahomes i que les vaques flaques és qüestió d’alimentar-les i vinga metàfora barata, vinga comparació fàcil, vinga figura suadeta. Però a vegades em miro això de <i>it gets better with age</i>, Julian, i no sé si anar-me’n a fer parapent o apuntar-me a la migdiada del segle.</div>
</div>
Irenehttp://www.blogger.com/profile/13668095949511250621noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-644607013343577051.post-84494694079057479362014-09-27T01:23:00.001+02:002014-09-27T01:23:24.885+02:00càmping<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
Compartim la parcel·la del càmping amb una parella
que se’ns assembla molt. Se’ns assembla tant, que no podem evitar fixar-nos
constantment en què fan i comparar-ho amb les nostres gestes. Quan ells dinen
al càmping, penso si no hauríem de dinar menys fora. Quan em llevo i ja han marxat,
penso si no hauríem d’aprofitar més el temps. Quan cadascun de nosaltres seiem
a la nostra parcel·la, mirem el que fan mentre fem el que fem. La cosa ha
derivat en certa rivalitat de parella. Si ells riuen joiosament, se m’encongeix
el cor. Si nosaltres fem xerinola i ells fan cara sosa, som els vencedors. Crec
que han entès la nostra dinàmica, perquè quan nosaltres riem per demostrar-los com
som de feliços, ells riuen molt més i millor. <o:p></o:p></div>
</div>
Irenehttp://www.blogger.com/profile/13668095949511250621noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-644607013343577051.post-63655814264722593682014-09-27T01:13:00.000+02:002014-09-27T01:13:14.720+02:00Teju Cole fent-se el Flaubert<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
"It does seem an odd thing -it strikes me now as it did then- that we can comprehend words without voicing them. For Augustine, the weight and inner life of sentences were best experienced out loud, but much has changed in our idea of reading since then. We have for too long been taught that the sight of a man speaking to himself is a sign of eccentricity or madness; we are no longer at all habituated to our own voices, except in conversation or from within the safety of a shouting crowd. But a book suggests conversation: one person is speaking to another, and audible sound is, or should be, natural to that exchange. So I read aloud with myself as my audience, and gave voice to another's words", diu Teju Cole a <i>Open City</i>. Llegeixo i faig que sí amb el cap, en silenci. </div>
</div>
Irenehttp://www.blogger.com/profile/13668095949511250621noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-644607013343577051.post-78238002928176522882014-07-06T20:24:00.000+02:002014-07-06T20:24:02.361+02:00life's a beach<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
Sembla que no he estat la única que ha pensat que seria bucòlic passar la tarda de diumenge a la platja de la Barceloneta. Tots volíem estar tranquils i tornar veloçment cap a casa i ara ja amuntegament, sardinisme, nadons histèrics, pilotes que et cauen al cap i un tors massa vermell disculpant-se de manera efusiva. Buscava Binimel·là i només he trobat bronzejats artificials, gavines esquizofrèniques, xineses oferint massatges, paquistanesos oferint cerveses i japonesos sota un paraigües, mantel a les espatlles, quietud total, mirant-se les ones amb aquella nostalgiota asiàtica tan malsana. Una senyora de 80 anys que porta des de les 12h dissecant-se sobre una roca, guitarres de hippies mesclant-se amb radiocassettes de quillos mesclant-se amb nens entonant l'himne del Mundial, pits molt petits i tetes com síndries transgèniques, cossos comparant-se amb altres cossos i les conseqüents expressions de joia i fatalitat, una nòrdica banyada en crema blanca i al fons <a href="http://lamonomagazine.com/art-martin-parr-lifes-a-beach/#.U7mSRPl_sgA" target="_blank">Martin Parr</a>, amb aquella cara tan britànica, calculant l'obertura de diafragma. </div>
</div>
Irenehttp://www.blogger.com/profile/13668095949511250621noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-644607013343577051.post-79650411411191319012014-05-10T17:01:00.003+02:002014-05-10T17:03:31.388+02:00massa coses fregides <div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
Líder espiritual africà, professor astròleg <i>premium</i>, gran místic de l’alta màgia poderosa, especialista en tarot empíric, prediu problemes del futur i destapa traumes del passat com qui desembussa una aigüera. Es promet una eficiència del 300% en problemes de: retorn de la persona estimada, desaparició de la persona estimada durant només una setmana, fer esfumar de cop el marit o la muller amb opció pel penediment, fer-lo quedar per sempre però que tot sigui agradablíssim, fer que la persona estimada tingui sempre moltes ganes de fer-te massatges als peus, a les mans, a l’esquena i al cap, sortir de la teva ànima quan més que habitar vols evitar-te, dormir sempre entre vuit i deu hores, que mai no mengis <i>massa</i> coses fregides, llegir tots els llibres sense passar-hi totes les hores, tenir un gos que es passegi sol, tenir una cuina que es netegi sola, que les crisis sempre desemboquin en creativitat a sac, que publiquem novel·les, que publiquem novel·les que siguin la hòstia, que publiquem novel·les que siguin la gran novel·la del segle XXI, que publiquem novel·les que siguin la gran novel·la del segle XXI sense ser <i>una altra </i>gran novel·la del segle XXI, que la pau regni a la Terra, que l’Albiol caigui pel forat d’una claveguera i desaparegui per les catacumbes badalonines, que ens pugin el sou i ens facin contractes fixes que ens permetin viatjar durant molts dies i que tot sigui la hòstia i que ho sigui ràpid, pim-pam, amb quatre encanteris infal·libles. Abonament abans de la sessió, però tothom diu que triomf a l’instant. </div>
</div>
Irenehttp://www.blogger.com/profile/13668095949511250621noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-644607013343577051.post-56237926904518481542014-04-22T09:34:00.002+02:002014-04-22T18:42:30.393+02:00vídues i no-vídues <div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
A Sant Esteve Sesrovires hi ha un grup de vídues que organitzen berenars sublims i contracten homes-orquestra. Per Cap d'Any van sortir fins a les tres, s'estan muntant les primeres farres de la seva vida i es passen el dia al bar bevent carajillos i jugant al pòquer sota la mirada atònita dels "nois", els mascles vells. Es comporten com pures adolescents: es fan <i>bullying</i> les unes a les altres, es passen el dia juntes i caminen agafades del bracet. Tot plegat no preocupa a ningú, menys a les no-vídues: es pregunten si el seu marit morirà a temps per unir-se a la gresca. En cas que morís, es pregunten si les altres "noies" les acceptaran. En cas que les acceptin, es pregunten si tindran diners per pagar tot el sarau. </div>
</div>
Irenehttp://www.blogger.com/profile/13668095949511250621noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-644607013343577051.post-53391799790157133932013-10-15T00:49:00.001+02:002013-10-15T00:54:21.534+02:00Lydia Davis<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
Els nous becaris ens són moralment ambigus. Si són sosos i sapastres i marxen per cames a l'hora estipulada, enyorem l'edat d'or en què la gent treballava des dels 14 anys; l'època de les coses materials, de la suor i la sang. Tanmateix, si són joves, bons i forts i fan hores extres amb l'optimisme del qui creu en les Coses Vocacionals, ens els mirem amb certa rancúnia, no fos cas que un dia, ai las!, ens robéssin el lloc de treball. </div>
</div>
Irenehttp://www.blogger.com/profile/13668095949511250621noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-644607013343577051.post-71075966499894516772013-09-09T05:22:00.000+02:002013-09-09T08:44:58.857+02:00l'Amèrica profunda<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
La dona s’ha tancat als lavabos del Red Rocks Amphitheater de Denver, que gira vent i vol posar-se les mitges. Ja qui és, farà pipí. No s’ha endut cap mena de jaqueta i pensa que refrescarà, si no és que es passa tot el concert movent les caderes. Però no pot deixar la bossa sense vigilar. En la comoditat universal i tranquil·litzadora de la tassa del vàter, es mira l'entrada: “Bryan Adams, September 2014, 45 Years Summer of '69 Tour”. S'eixuga, tira de la cadena, es posa <i>hand sanitizer</i> i se'n va. Mentre el públic va entrant - avis rockers, néts feliços, tot molt sold out -, la dona tarareja quatre frases del <a href="http://www.azlyrics.com/lyrics/bryanadams/summerof69.html">hit de la nit</a>. Busca el seu seient, s’asseu i hi pensa, en l’estiu del ‘69. El Jimmy era l’únic intel·ligent; va deixar-ho perquè sabia que res aniria enlloc. Al Jody el va obligar la seva dona. Cap dels de la colla s’hagués imaginat mai que el Bryan pogués fer res de bo. El Bryan era un imbècil. Ella ho sabia però el va esperar igualment. 45 anys al coi de porxo, criant malves, la mare oblidant-se de les coses i ella cuidant-la i esperant. Les quatre de la tarda, els mosquits, el balancí. Les sis de la tarda, els mosquits, el balancí. Les vuit de la tarda, el mosquits, el balancí. Els grills fent cric-cric. Al Red Rocks Amphitheater de Denver, els llums s’apaguen. Tothom crida. En plena eufòria, l’avi rocker del costat li toca una natja. Ella obre la bossa, apunta a l’escenari i dispara.
</div>
</div>
Irenehttp://www.blogger.com/profile/13668095949511250621noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-644607013343577051.post-10091056067520743772013-08-17T07:08:00.000+02:002014-03-04T23:09:44.597+01:00muscle beach<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
Continuo amb els ulls ben oberts, però ni el terra ha tremolat (encara) ni Califòrnia ha estat menjada per un tsunami, tot i els cartells que sàviament recomanen retornar a terra ferma si es donés tal malaurança - amb platges com Muscle Beach, hom pot fàcilment imaginar-se un <i>gallito </i>de fibres potents i color Nesquik dirigint-se amb la taula de surf cap a la fi del món només per tal de sortir a la Fox, la nòvia rossa i musculada esperant-lo a la costa, vestida amb un top dels 90's que amb prou feines li tapa els pits i assaborint un polo, les curves de la llengua ressonant per totes les carreteres del Golden State. Abans han estat compartint uns exercisis de <i>fitness </i>i atletisme i besant-se de cap per avall, ara posició de mono, ara pujo els peus cap amunt, ara completament del revés, ara tornem cap amunt, ara la noia remena la cabellera rossa i fa una última voltereta a l'aire abans d'aterrar al terra amb una perfecció milimètrica, un parell de claques al cul i top i integritat totalment a lloc - a nosaltres, desconcertades, ja faria estona que se'ns veuria mitja teta. Després el noi correrà cap al tsunami just a temps perquè un policia amb dos dits de seny l'obligui a fugir corrents i californià i californiana faran mofa de l'agent i marxaran tranquil·lament fent <i>footing </i>entre <i>palm trees</i>, mexicans amb bigotis gegants, caravanes de tortillas i burritos i hip-hoperos improvitzant versos, californià i californiana constantment grimpant per les parets i exhibint la seva bellesa i perfecció eterna, l'univers sentint-se petit i implosionant. Jo llavors ja seré a uns 10 quilòmetres a l'interior, esbufegant com un animal, suant com un porc senglar, pensant en lo tranquils que viuen a Sant Esteve de Palautordera i preparada per trobar el primer Barnes & Noble on pugui passar-me la tarda menjant cookies<i> </i>americanes <i>king size. </i>Glamour total. </div>
</div>
Irenehttp://www.blogger.com/profile/13668095949511250621noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-644607013343577051.post-41764901273262697092013-06-24T22:56:00.000+02:002013-09-09T09:36:36.830+02:00consciència fa covards<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
Sant Joan ha estat inèditament gris, a nivell meteorològic. Aquell temps de calor que convida al tedi i de iaies sàvies emetent un judici clar: plourà. Em fan por els petards, però adoro aquesta olor a pòlvora que fa l'atmosfera mentre nens de procedències diverses ens tiren <i>xinos</i> a les sandàlies i jo ens recordo de petits a les escales de l'església de la placeta, mirant les fonts que els pares ens havien comprant i competint amb els coleguilles aviam qui tenia els focs artificials més cars - tant solidaris, creatius i altruistes que volien fer-nos: un fracàs. Llavors teniem ben pocs anys i érem els mateixos nens que avui ens tiren <i>xinos </i>a les sandàlies i escandalitzen tietes i mares i iaies i dones embarassades que creuen, incrèdules, que els seus fills mai faran el que fan aquests bàrbars. Ahir vaig xutar temorosament una bombeta amb la mà i als sis anys l'hagués petat tranquil·lament amb el nas, però el sr. Hamlet ja ens avisava d'allò de la consciència i la covardia i tal: Sant Joan són coets, ambulàncies, <i>kalimotxos </i>i dits volant. Som semi-pseudo-adults però jo tornaria sense cap problema a les fogueres de mobles vells, tot i que ara segurament els salvaria per aprofitar-los per moblar la llar. <i>Esperi, no el cremi! </i>Primer pensaria en el menjador i després optaria per l'especulació: pintar-lo de blanc i vendre'l per 100 euros en un mercadet <i>vintage</i>.</div>
</div>
Irenehttp://www.blogger.com/profile/13668095949511250621noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-644607013343577051.post-54493151872016979032013-05-29T13:35:00.000+02:002013-05-29T13:37:45.825+02:00els meus desconeguts<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
Durant un temps vaig intentar recordar les cares dels personatges secundaris que surten a les fotografies que tinc porai i que miro de tant en tant pensant uh, oh, uf, ai. M'obsessionava la idea de trobar-me'ls algun dia i no reconèixer-los, tot i tenir-los permanentment instal·lats a la tauleta de nit, marc quadrat a l'ampit de la finestra, imant de la nevera, etcètera. Por aquel entonces també em creuava amb anònims <i>random </i>i m'obligava a no oblidar-los-hi la cara, per alguna mena de sensació de decència i rebel·lió davant l'anonimat de la gran ciutat, heroïsme barato contra la immensa <i>urbe</i>. De la mateixa manera que cadascú té els seus morts, jo de tant en tant encara em pregunto pels meus desconeguts: el senyor a la dreta de la mare al costat de Central Park, 1997, quan es va fotre aquella hòstia per voler anar en patins, quan ella mai havia tingut ni idea d'anar en patins i ho va provar només perquè nosaltres hi insistíem, un genoll a la virulé durant la resta del viatge; aquella parella d'alemanys que surt al costat del nostre gran grup el dia que a Tübingen van celebrar la<span style="font-family: inherit;"> <i>S</i><span style="background-color: white; line-height: 16px; text-align: left;"><i>tocherkahnrennen</i>, maig del 2012; milers i milions d'etcèteres. Un dia se'm va ocòrrer que estaria bé que algun d'ells també em tinguessin a l'ampit de la seva finestra, justícies poètiques d'aquelles que mai sabrem però que celebraríem fent servir Paraules Grosses com Destí i traient-ne conclusions que superarien amb escreix la magnitud de casualitat del fet, per continuar després endavant amb les nostres vides quotidianes i ells amb les seves vides increïbles i exòtiques que nosaltres mai coneixerem i que imaginarem com cocos, lianes, poblats acolorits o filtres d'Instagram que ho fan tot més maco i modern, i ja se sap que com més maques són les fotos d'Instagram més feliç és la gent. </span></span></div>
</div>
Irenehttp://www.blogger.com/profile/13668095949511250621noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-644607013343577051.post-66014851066451841532013-04-26T18:51:00.001+02:002013-08-17T08:50:12.419+02:00déu els cria<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
Un dia l'Albert va defensar-me els clubs dient que són llocs on les extravagàncies de cadascú corren com llebres, lliurement i sense vergonyes: llocs on els friquis dels rellotges manuals parlen de coses friquis relacionades amb rellotges manuals, llocs on un friqui dels segells en treu un de la Moldàvia del XIX i il·lumina la cara a tots els assistents, llocs on els friquis nostàlgics dels Ducados s'ajunten amb els friquis nostàlgics dels Ducados i tots fumen feliços i tranquils. Arribats en aquest aquest punt, tornaria amb una alegria capaç de tapar totes les escletxes d'evident vergonya aliena als salons literaris, París el segle XVIII, dones amb vestits llargs fins als peus (i corsés estrets fins les costelles, evidentment) bevent te o alcohols prohibits i comentant llibres i llinatges de famílies. I portant monocles i menjant pastetes i fent-se besar la mà als assistens. Oh, món elegant! Oh, aparences! I que consti que a mi m'agrada tot això de la dignitat de la dona, i què vulgar i <i>machista </i>i hipòcrita que deuria ser però quina nostàlgia de sobte, avui, que plou i que escric des del sofà, menjant Donuts caducats de fa 24h i vestida amb xàndal, que és còmode i tal però et treu de tota mena d'autoritat. </div>
</div>
Irenehttp://www.blogger.com/profile/13668095949511250621noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-644607013343577051.post-71572858270995062852013-04-08T20:49:00.000+02:002013-04-08T20:49:25.759+02:00cocos<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
Fa molt de temps pensava que <i>La possibilitat d'una illa </i>seria un gran títol per un llibre. I va i ja l'ha fet l'Houellebecq. La decepció va ser tal que mai l'he llegit, segur que és un nyap i ni tracta del que jo pretenia, que era la quantitat de bambús i plantes exòtiques embotides entre el cúmul urbanita, els prismàtics buits, la vida safari o buscar cocos com un boig entre cruïlles de motocicletes i camions que transporten tetrabricks de llets diverses, estúpids rambos de l'Eixample, ciutadans exploradors, semàfors com lianes, absència de flotadors, multituds d'etcèteres. Tu l'illa, el paracaigudes, la vida terminal d'aeroport.</div>
</div>
Irenehttp://www.blogger.com/profile/13668095949511250621noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-644607013343577051.post-83791432064520191052013-04-07T01:42:00.002+02:002013-04-07T11:47:05.916+02:00fontcuberta, f de ficció<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit;"><span style="text-align: justify;">Ja fa força dies que <b>Joan Fontcuberta</b> ha guanyat el Premi Hasselblad, una mena de Nobel de la Fotografia que, entre d’altres, ha estat atorgat a fotògrafs de la talla (XXL) de Richard Avedon, Robert Frank o Henri Cartier-Bresson, per citar grans noms d'aquesta matèria. Aquest premi l'ha catapultat a una marea <i>in crescendo </i>d'articles i piropos mil i què coi, aquí no volem ser menys. Què fa que Fontcuberta esdevingui FONTCUBERTA, hores davant l'ordinador buscant informació de tota mena sobre aquest fenomen de la ficció fotogràfica? Analista del paper de la fotografia en la societat actual, e</span><span style="text-align: justify;">l tret més fascinant de la seva obra és la idea de <i>possibilitat</i>: un univers de ficcions feliçment inventades, de móns paral·lels demostrats sobre el paper. La capacitat de <b>crear realitats imaginàries,</b> que normalment podria atribuïr-se al món de la literatura (“Por suerte todo va muy bien en el mejor de los mundos possibles”, escriu Cortázar a <i>Rayuela</i>), queda totalment integrada tant en la </span>dissimulada fotografia artística com en els falsos documentals de Fontcuberta, si és que no són el mateix.</span><br />
<span style="font-family: inherit;"><br /></span>
<span style="font-family: inherit;">L’objectiu de crear ficcions a través de fotografies té un objectiu clar i català, que és, de fet, una de les tesis principals de Fontcuberta: la </span><b style="font-family: inherit;">negació rotunda de la veritat fotogràfica</b><span style="font-family: inherit;">. Tot i viure en un món inundat de saturacions visuals, Photoshops, retocs i manipulacions de la imatge, sembla que encara arrosseguem una idea que es remunta al segle XIX: fotografia = veracitat. Avui dia, aquesta concepció anacrònica continua imperant tant en el món quotidià com en el context de la creació artística. I poques idees són més falses, perquè la càmera és una perfecta mentidera. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit;">A <i><b>El beso de Judas</b></i>, Fontcuberta ens posa un exemple didàctic: el naixement de la seva filla Judit, que va haver d’estar a la incubadora i de la qual sa mare encara no havia pogut veure la cara, ja que quan va parir estava anestesiada i després se la van endur (en aquella època encara no es podia entrar a les sales de les incubadores). Fontcuberta explica que va donar una càmera a una infermera perquè pogués fer una foto de la seva nena, de manera que sa mare la pogués veure, i així ho van fer. Tot i això, afirma Fontcuberta, la infermera potser va fotografiar equivocadament un bebè que no era la Judit, sinó algú altre; però igualment, els pares la van entendre com si fos ella. És en aquest sentit que Fontcuberta afirma el següent:</span><br />
<blockquote class="tr_bq">
<span style="font-family: inherit;">Toda fotografia es una ficción que se presenta como verdadera. Contra lo que nos han inculcado, contra lo que solemos pensar, la fotografia miente siempre, miente por instinto, miente porque su naturaleza no le permite hacer otra cosa. Pero lo importante no es esa mentirà inevitable. Lo importante es cómo la usa el fotógrafo, a qué intenciones sirve. Lo importante, en suma, es el control ejercido por el fotógrafo para imponer una dirección ética a su mentira. El buen fotógrafo es el que <i>miente bien</i> la verdad.</span></blockquote>
</div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit;">Fontcuberta, doncs, fart d’aquest dictamen i decidit a negar-lo, decideix fer una mica de </span><i style="font-family: inherit;">cachondeo</i><span style="font-family: inherit;"> sobre el tema de la veritat fotogràfica. I la seva obra és justament això: </span><i style="font-family: inherit;">divertimentos</i><span style="font-family: inherit;"> no exempts de sentit sinó amb una càrrega teòrica ben potent. Fontcuberta no està enfadat amb el món, com a mínim a nivell artístic, però té moltes ganes de denunciar les hipocresies del manipulat món de la imatge. La seva és una subversió refinada, subtil i lúdica; i els seus fotomuntatges no només menteixen bé la veritat, sinó que han muntat alguns pollastres força considerables. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit;">Els <i>hits</i> de Fontcuberta són diversos. Les primeres obres,<i> <b>Herbarium</b></i> (1984) i <b style="font-style: italic;">Fauna </b>(1987), ja apuntaven maneres. La primera té l'aparença d'un tractat de botànica convencional però és un catàleg de plantes imaginàries: utilitzant objectes no vegetals, Fontcuberta crea “pseudoplantes” que, emmarcades en un context aparentment real i objectiu, podrien passar perfectament com a éssers vius. Així, la manipulació no només és fotogràfica sinó també contextual, ja que l'aspecte d’obra científica colaria perfectament fora de l’àmbit artístic. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://4.bp.blogspot.com/-dNZqwPiZxHI/UVs5t8WkLjI/AAAAAAAAA0I/w2-HRh76dlk/s1600/herbarium.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><span style="font-family: inherit;"><img border="0" height="320" src="http://4.bp.blogspot.com/-dNZqwPiZxHI/UVs5t8WkLjI/AAAAAAAAA0I/w2-HRh76dlk/s320/herbarium.jpg" width="247" /></span></a></div>
<span style="font-family: inherit;"><br /></span>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://2.bp.blogspot.com/-oE5vBI-BzIk/UVs5ul6hyvI/AAAAAAAAA0Q/YtL3yvPLopQ/s1600/Guillumeta+polymorpha.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><span style="font-family: inherit;"><img border="0" height="320" src="http://2.bp.blogspot.com/-oE5vBI-BzIk/UVs5ul6hyvI/AAAAAAAAA0Q/YtL3yvPLopQ/s320/Guillumeta+polymorpha.jpg" width="256" /></span></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit;">Digne de tenir un racó al <i>Libro de los seres imaginarios</i> de Borges, la sèrie <i><b>Fauna</b></i>, ideada en col·laboració amb Pere Formiguera, presentava un catàleg de bèsties imaginàries. El <i>background </i>històric ja està més elaborat: Formiguera i Fontcuberta partien de la idea de la troballa dels arxius del Dr. Ameisenhaufen (“formiguera” en alemany), desaparegut misteriosament l’any 1955. Als arxius d’aquest zoòleg alemany hi havia un immens catàleg d’animals misteriosos que fins llavors no havien estat descoberts.: una farsa d’història natural com una casa, vaja. Això sí, molt ben elaborada: Formiguera i Fontcuberta van fer vídeos amb comentaris d’individus diversos, van fer fotomuntatges amb animals inhòspits, “notes de camp”, comentaris tant en alemany com en anglès, etcètera. El muntatge va rodar per mig món (a Barcelona, va presentar-se al Museu de Zoologia) i va enfadar alguns pobres innocents que s’ho havien cregut tot. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://2.bp.blogspot.com/-DdPB2lWgzIw/UVs5135fFwI/AAAAAAAAA0g/OIMMdLrZNLo/s1600/fauna2.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><span style="font-family: inherit;"><img border="0" height="303" src="http://2.bp.blogspot.com/-DdPB2lWgzIw/UVs5135fFwI/AAAAAAAAA0g/OIMMdLrZNLo/s320/fauna2.jpg" width="320" /></span></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://1.bp.blogspot.com/-bKTSLr3HSUM/UVs51GhfdBI/AAAAAAAAA0Y/3ApwUZcUhHI/s1600/fauna.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><span style="font-family: inherit;"><img border="0" height="275" src="http://1.bp.blogspot.com/-bKTSLr3HSUM/UVs51GhfdBI/AAAAAAAAA0Y/3ApwUZcUhHI/s400/fauna.jpg" width="400" /></span></a></div>
<span style="font-family: inherit;"><br /></span>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://4.bp.blogspot.com/-Fby07bfP7jU/UVs51z_lbII/AAAAAAAAA0k/j9P-45-fLQY/s1600/fauna3.gif" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><span style="font-family: inherit;"><img border="0" src="http://4.bp.blogspot.com/-Fby07bfP7jU/UVs51z_lbII/AAAAAAAAA0k/j9P-45-fLQY/s1600/fauna3.gif" /></span></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit;">La seva obra més coneguda, però, és <i><b>Sputnik</b></i> (1997). Aquí, la història que servia de context ja estava <i>perillosament </i>elaborada: es remuntava a l’any 1968 i a la suposada desaparició del cosmonauta rus Ivan Istochnikov i el seu gos Kloka, que vagaven per l’espai a bord de la nau Soyuz 2. Aterrits per la humiliació que podia suposar la pèrdua d’un cosmonauta en plena Guerra Freda, els soviètics van confinar la família d’Istochnikov als gulags de Sibèria i van fer xantatge als altres pilots perquè tant la història com la mateixa existència del cosmonauta fossin esborrades de la capa de la Terra. Segons la història ofical, de fet, la Soyuz 2 existia, però era una nau sense tripulants: la versió de Fontcuberta era que la Soyuz 2 anava sense tripulants perquè Istochnikov havia estat eliminat ihavia trobat transcripcions de veus, anotacions, vídeos i fotografies que confirmaven l’existència del cosmonauta rus. Evidentment, tot era pura ficció, però Fontcuberta va manipular les imatges de manera que ell feia de Istochnikov i es colava enmig de la història russa. Com a fet anecdòtic, cal remarcar que el fotògraf va rebre una trucada de l’ambaixada russa afirmant que havien rebut queixes a causa del confinament dels familiars d'Istochnikov als gulags. També un cantant japonès va fer una <a href="http://www.animelyrics.com/jpop/araiakino/spuutoniku.htm">cançó</a> sobre la tragèdia. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://2.bp.blogspot.com/-jBcrbTSQBEY/UVs6F-9_fkI/AAAAAAAAA0w/b9F5ClQ62u0/s1600/sputnik3.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><span style="font-family: inherit;"><img border="0" height="320" src="http://2.bp.blogspot.com/-jBcrbTSQBEY/UVs6F-9_fkI/AAAAAAAAA0w/b9F5ClQ62u0/s320/sputnik3.jpg" width="275" /></span></a></div>
<span style="font-family: inherit;"><br /></span>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://4.bp.blogspot.com/-FG1NHO8nFcI/UVs6GBLAPBI/AAAAAAAAA00/1W1zsFRxapg/s1600/sputnik5.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><span style="font-family: inherit;"><img border="0" height="400" src="http://4.bp.blogspot.com/-FG1NHO8nFcI/UVs6GBLAPBI/AAAAAAAAA00/1W1zsFRxapg/s400/sputnik5.jpg" width="255" /></span></a></div>
<span style="font-family: inherit;"><br /></span>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://3.bp.blogspot.com/-TR2Ev6kMgL4/UVs6GZ4s1MI/AAAAAAAAA08/_dj5miv1h8s/s1600/sputnik2.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><span style="font-family: inherit;"><img border="0" height="320" src="http://3.bp.blogspot.com/-TR2Ev6kMgL4/UVs6GZ4s1MI/AAAAAAAAA08/_dj5miv1h8s/s320/sputnik2.jpg" width="224" /></span></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit;">Altres experimentacions de Joan Fontcuberta amb la concepció tradicional de la fotografia i el rol d’aquesta en la societat contemporània són els <b style="font-style: italic;">Googlegrames </b>(2005), fotomuntatges formats centenars de petites fotos que formen una fotografia més gran, els anomenats “fotomosaics” que ara tothom pot fer-se al Fotoprix a preu de rebaixes. Tot i això, l’interès dels de Joan Fontcuberta és l’estreta i significativa relació que hi ha entre les imatges petites i la imatge gran. En el cas de <i>Niepce</i> (2005), ens trobem amb un fotomosaic de la primera fotografia de la història, realitzada per Nicéphore Niepce el 1826. Les fotografies petites són 10.000 imatges localitzades per Internet buscant les paraules “foto” i “photo”. També hi ha <i>Món</i> (2005), en què el fotomosaic representa la Terra i les fotos que van buscar-se eren “cel”, “infern” i “purgatori” en castellà, anglès i francès.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit;"><br /></span></div>
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://3.bp.blogspot.com/-qG3BYrlEV9s/UVs6NI545FI/AAAAAAAAA1I/zJTdvKc6mMI/s1600/niepce.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><span style="font-family: inherit;"><img border="0" height="240" src="http://3.bp.blogspot.com/-qG3BYrlEV9s/UVs6NI545FI/AAAAAAAAA1I/zJTdvKc6mMI/s320/niepce.jpg" width="320" /></span></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><span style="font-family: inherit; font-size: small;">Niepce (2005)</span></td></tr>
</tbody></table>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit;">Finalment, i entre moltes altres obres, Fontcuberta també ha fet molts projectes relacionats amb regions o àrees concretes. Un d’aquests va ser <b style="font-style: italic;">Karelia: Miracles & Co </b>(2002), al monestir ortodox de Valhamönde, a la regió de Carèlia, entre Finlàndia i Rússia. Al monestir, aïlladíssim del món, transconfessional i ecumenista, hi assisteixen molts monjos de totes les religions per aprendre a fer miracles. Segons sembla, la idea del projecte va sorgir a causa de la publicació al diari </span>Helsingin Sanomat, el <span style="font-family: inherit;">més comprat de Finlàndia, d’un curs de miracles a càrrec d’aquest monestir. Fontcuberta, </span><i style="font-family: inherit;">ni corto ni perezoso</i><span style="font-family: inherit;">, va decidir transformar-se en aprenent de papa ortodox per tal de fer el curs de miracles amb la resta d’assistents i trobar proves que dsenmascaressin tal tonteria: un mix de fotoperiodisme d'investigació i creativitat artística. Una crítica al fanatisme feta amb gràcia i elegància.</span><br />
<span style="font-family: inherit;"><br /></span>
<br />
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://4.bp.blogspot.com/-bcZSmql4WYs/UWCvz7bBEZI/AAAAAAAAA1o/j7PE-1_nccM/s1600/karelia2.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="320" src="http://4.bp.blogspot.com/-bcZSmql4WYs/UWCvz7bBEZI/AAAAAAAAA1o/j7PE-1_nccM/s320/karelia2.jpg" width="240" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Miracle de la ubiqüitat</td></tr>
</tbody></table>
<span style="font-family: inherit;">Un altre exemple de projectes fets per llocs en concret és <i style="font-weight: bold;">Sirens </i>(2000), que va consistir en la creació de fòssils ficticis de sirenes a la Réserve Géologique de Haute-Provence a Digne-les-Bains, al sud de França. Fontcuberta va crear una història i va fer un documental sobre com el Pare Jean Fontana havia descobert fòssils d'</span><i style="font-family: inherit;">Hydropithecus, </i><span style="font-family: inherit;">l'animal evidentment fictici que vau veure aquí sota</span><span style="font-family: inherit;">. Poca broma: si no has dormit gaire, ets ingenu o tens les defenses baixes, el documental pot colar tranquil·lament. Com a anècdota, cal remarcar que els fòssils s'han convertit en una atracció permanent del parc.</span><br />
<span style="font-family: inherit;"><br /></span>
<br />
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><img border="0" src="http://1.bp.blogspot.com/-cP3MD16EOe0/UVxRYiF0UII/AAAAAAAAA1Y/bdKqTgLa4Yw/s1600/joan-fontcuberta-hydropithecus.jpg" style="margin-left: auto; margin-right: auto;" /></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: justify;"><br /></td></tr>
</tbody></table>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://1.bp.blogspot.com/-cP3MD16EOe0/UVxRYiF0UII/AAAAAAAAA1Y/bdKqTgLa4Yw/s1600/joan-fontcuberta-hydropithecus.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><span style="font-family: inherit;"></span></a></div>
<span style="font-family: inherit;">I aquesta només és una petita mostra de l'obra de Fontcuberta, la F del qual no és sinó de Ficció, el pilar capital d'aquest as de la image. Mentider expert, els seus són enganys pietosos, una mena de glòbuls blancs que ens volen salvar alegrement de falsedats més grans i més reals. Fontcuberta és ell, la seva diversió crítica i tots els seus heterònims: un Fontcuberta botànic, un Fontcuberta monjo nòrdic, un Fontcuberta cosmonauta rus àlies Ivan Istochnikov, un Fontcuberta naturalista alemany, un Fontcuberta aprenent de papa i mil cinc-cents etcèteres. Un brindis per la sirena imaginària i per molts Fontcubertes més.</span></div>
</div>
Irenehttp://www.blogger.com/profile/13668095949511250621noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-644607013343577051.post-31348877255088941802013-03-23T01:52:00.003+01:002013-03-23T01:52:40.659+01:00catifa vermella<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
Al meu barri dominen les botigues de barri. Hi ha internacionalitat: forns menats per pakis i fruiteries menades per xinos, però hi ha molta botiga de barri, d’aquella que mires el rètol i <i>saps</i> que és una botiga de barri, aquella mescla de <i>cutrerío </i>i autenticitat total. Els propietaris de les botigues de barri del meu barri tenen una particularitat feliç, higiènica i motivada que jo observo cada matí, quan em concedeixo deu minuts d’inexistència mentre disfruto d'un cafè al balcó. L’altre dia, el senyor de la sabateria i la senyora de la botiga dels llençols van trobar-se a primera hora fora de les seves botigues, els dos escombra en mà. Entenc el concepte escombra en tant que netedat de l'entrada de la botiga, que sempre va bé per fer acostar la clientela ara que les estem passant més putes. Però el sabater i la senyora dels llençols van escombrar quasi mig carrer, anar xerrant, anar comentant, anar xusmejant sobre la vida pública i privada de tot Ciutat Vella. Ara per aquí, ara per allà i la seva vorera semblava un anunci d'aquells que hi passés cotó i queda tot d'un blanc immaculat. Quan vaig tornar a entrar a casa, la pols em va fer tossir i la muntanya de tetrabricks em mirava més que mai, desafiant.</div>
</div>
Irenehttp://www.blogger.com/profile/13668095949511250621noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-644607013343577051.post-22427396368839657762013-03-15T19:16:00.000+01:002014-03-04T23:10:43.532+01:00l'habemus<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
Tot aquest ritual primitiu del conclave em té absolutament fascinada: 115 senyors de mitjana d'edat d'uns 75 anys, de cabells blancs i vermelles togues llargues seient durant dies i dies dins la Capella Sixtina i expulsant fum d'un color o un altre en tant que veredicte informatiu. I els de fora, a esperar com uns estúpids per poder <i>informar</i> a Twitter que fumata tal o fumata qual. Segur que durant la història dels conclaves hi ha hagut <i>xanxullos</i> mil, no? Un cop allunyats de l'entusiasme del Gran Públic, vés a saber quin <i>guateque </i>hi tenen allà muntat, els cardenals: doritos, olives verdes, guacamole, waka-wakes. Però seriosament: al món de la comunicació instantània i les comparticions constants, el ritual de la fumata blanca sobresurt com un rovelló XXL enmig d'un camp de males herbes. Passaran 1000 anys més, viurem en ciutats galàctiques, agafarem les avionetes per portar els nens a l'escola i tindrem autopistes espacials, estiuejarem a Urà i haurem conegut i negociat amb els extraterrestres, tindrem fills híbrids que potser tindran tres cames o quatre ulls i els cardenals seguiran allà, esperant la fumata blanca. Individus amb vestits platejats antibales antifred i antivirusestranys escriuran titulars tipus "Urbis et orbis des de l'espai sideral". </div>
</div>
Irenehttp://www.blogger.com/profile/13668095949511250621noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-644607013343577051.post-33658014775097160372013-01-19T01:46:00.003+01:002013-01-19T01:48:32.283+01:00ni mu <div dir="ltr" style="text-align: justify;" trbidi="on">
<span style="font-family: inherit; font-size: 10pt; text-align: justify;">Oh l'hivern, oh l'olor a mandarines, oh la sopa de galets. Oh el ganxet que aprendrem i les bufandes que teixirem per sobreviure als sota zeros -però ai i ui, que les acabarem el juny. Oh el concepte formatge, oh el formatge a tot arreu, el formatge a la sopa i a les truites, desfet i fos i convertit en una massa sòlida i llefiscosa, oh. Oh el fred quan se't posa als peus i ja no hi ha forma humana de ser ningú i un oh majúscul per la dutxa calenta posterior, quan torna la vida i t'espera un cafè o un cacaolat o no sé, un bol de brou. Oh els tòpics i el </span><i style="font-family: inherit; font-size: 10pt; text-align: justify;">Glückwein </i><span style="font-family: inherit; font-size: 10pt; text-align: justify;">alemany. Oh els esborranys que s'acumulen, oh les llibretes repetides, oh els post-its promeses de futurs prometedors, oh les llistes eternes. Oh el sofà, la manta, els llits gegants on nedar-hi durant anys, els ulls petits, la calor i la llum baix consum càlida que enfoca només les dues planes del llibre i ara uns xurros, que fan poc català però oh. I oh jo i la ratafia al llit i la infantesa de Barnes i aquelles entrevistes interminables i tu que arribaràs, o no, i jo i la bossa d'aigua calenta i la llum al punt just i quina protecció si sona Nina Simone i el perill és tan lluny que ni mu i oh, què n'estem de contents i què poc que val, tot això. </span><br />
<div style="margin: 0cm 0cm 0.0001pt;">
</div>
</div>
Irenehttp://www.blogger.com/profile/13668095949511250621noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-644607013343577051.post-49113024267417597182012-12-29T17:18:00.000+01:002014-03-04T23:11:13.865+01:00els reis no són els pares<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
L'altre dia pensava que, ara que hem perdut el món analògic, aquell on els gentilhomes fumaven puros i escrivien cartes i les dones treien el balancí fora de casa i esperaven l'arribada de <i>marujeos </i>tot fent un bon tapet de punt de creu i ganxet, tot en blanc i negre, ara que hem perdut aquest món, dic, els nens ja quasi naixeran creient que els reis són els pares. A la mínima que tinguin uns coneixements bàsics de lletra, buscaran al google "els reis són els pares" o "identitat reis mags" o "reis mags fake" o "el final de la innocència" i pam, deseners de milers de pàgines web afirmant que els reis no són aquells tres simpàtics <i>gorditos </i>sinó ni més ni menys que ton pare i ta mare. Oh infantesa aixafada, oh innocència robada, oh acceptació de la realitat. Jo he decidit intentar servir d'humil contrapès i, personalment, apostaria fermament a favor que arribessin aquí, en aquesta pàgina. Nens i nenes del futur, petits vailets d'iPads sota la mà, criatures de l'era dels diaris digitals, no us creieu el que llegiu en pàgines desconegudes. La veritat és aquesta: <i>ELS REIS NO SÓN ELS PARES</i>. Els reis són tres simpàtics homes amb barbes llargues, panxacontents i amb molts calés. <i>Tants</i>, que un cop l'any els surt la vena filantròpica i es dediquen a repartir alegria per tot el territori mundial. Bona gent, sí. No fan dieta, no. Lo dels rens és una broma, val, però és que ara tothom viatja amb Ryanair. I us ho dic tot en serio, així que apagueu aquest <i>cachibache </i>i feu el favor d'anar-los-hi a servir una copa de cava, que quan arribin (a les tantes de la nit) ho agraïran profundament. </div>
</div>
Irenehttp://www.blogger.com/profile/13668095949511250621noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-644607013343577051.post-10126868609947709262012-12-12T00:39:00.001+01:002012-12-12T00:39:17.875+01:00regla de tres<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
Aviam, li diu ell, la condició humana és una excusa de merda, però funciona. Fixa't: si jo sóc humà i els humans s'equivoquen, la regla de tres diu que m'equivocaré. I la regla de tres és la base del 75% de les de-ci-sions d'a-quest pa-ís. De fet, d'equivocacions al món n'hi ha un percentatge concret, sinó a Déu ja que el petin, i si a més resulta que <i>jo </i>sóc l'individu al qui li toca compensar l'absència d'errors d'alguna altra persona amb molta sort, llavors l'estadística ja es posa xunga i tinc números per ser la persona que s'equivoqui més de la història de les persones i les equivocacions. Això seria una merda, eh?, vull dir que seria una putada ben grossa, però ben mirat també una qüestió de pura estadística, tu, de matemàtica d'aquesta exacta, de <i>compensar </i>el que a una altra persona no li ha tocat. També pot ser que jo no m'equivoqui gens, però sospito que la estadística anirà per una altra banda. En tot cas, qualsevol problema és cosa dels números i la tómbola i <i>en cap cas</i> atribuïble com a culpa a la meva persona. Llavors el noi intenta somriure al màxim i el seu somriure és tot propòsit i voluntat. Calla i espera. Els llavis li tiben i els té tallats.</div>
</div>
Irenehttp://www.blogger.com/profile/13668095949511250621noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-644607013343577051.post-89016115859658620412012-11-10T22:39:00.002+01:002012-11-10T23:13:32.559+01:00barri <div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
El pakistanès al que li compro el pa sempre em diu "guapa". Em diu <i>hola guapa, què tal guapa, adéu guapa</i>. Quan estic de mala llet baixo, li compro una <i>baguette </i>i m'alegro la tarda. La senyora que ven les fruites i les verdures és xinesa i llueix orgullosa, darrere el taulell, una foto en què posa amb el Woody Allen. Se'l deuria creuar pel carrer abans d'obrir la botiga i deuria pensar <i>calla, en Woody!</i>, però en xinès. No sé de quan era la foto, el Woody potser investigava possibles escenes per Vicky Cristina, acabava de fer alguna xapussa amb el clarinet o havia vingut de Nova York a <i>esvargir-se</i> una mica, que aquesta gent té molts diners i es permet aquestes coses. M'imagino la xinesa feliç com un paó florit i explicant l'anecdòta a l'hora de sopar, entre fideus i brots de soja. L'endemà, la senyora de la copisteria li deuria preguntar què i on i quan i com. </div>
</div>
Irenehttp://www.blogger.com/profile/13668095949511250621noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-644607013343577051.post-10746211368038545042012-11-02T18:26:00.000+01:002014-03-04T23:14:46.281+01:00phoskitos<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
Tant joves que som i <i>ja </i>hem no-fet tantes coses, li diu el Pau al Miquel. Seuen en un parc menjant <i>phoskitos</i>. Els peus no els arriben al terra i els gronxen. El Pau s'imagina que els dotze anys, els vint-i-dos, els trenta-dos, els quaranta-dos i els vuitanta-dos seran encara pitjors. N'agafa consciència: Miquel, <i>tio</i>, a partir d'ara només ens queda la davallada. Per més que ens marquin els centímetres a les portes i acabem fent 1,87, a partir d'ara tot plegat serà un drama de magnituds remarcables. La vida serà un cúmul d'acumulacions èpiques i impossibles d'abarcar, cada segon serà un segon perdut en què hauriem pogut fer coses <i>encara </i>més interessants, les migdiades seran temps daurat tirat a la brossa, passaran els anys i augmentaran les llistes d'experiències-colossals-no-viscudes. El Miquel se'l mira, incrèdul. Li ha sortit el primer gra pre-púber a la punta del nas, i això el cabreja. Em pots passar els <i>palitos</i>, repel·lent? </div>
</div>
Irenehttp://www.blogger.com/profile/13668095949511250621noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-644607013343577051.post-56948194007986396642012-10-26T00:24:00.003+02:002012-10-26T00:25:01.962+02:00està tot tan malament<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
Està tot malament,<br />
està tot tan malament,<br />
està tot tan i tan malament,<br />
està tot tan especularment malament,<br />
tan increïble i enorme i apocalípticament malament,<br />
dius, i t'infles com un globus gordo i aeri<br />
que vaga per terres salvatges, observant<br />
indígenes i prenent notes antropològiques<br />
que publicaras en blogs que<br />
no llegeix, perdó,<br />
ni ta mare.<br />
<br />
Però aterres, i deixes el globus al garatge<br />
i ja és tard i vols dormir, i et cabreges<br />
perquè hi ha sopa de galets <i>gourmet</i><br />
però ningú ha comprat<br />
el cony de formatge.</div>
Irenehttp://www.blogger.com/profile/13668095949511250621noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-644607013343577051.post-59419420989483514872012-10-17T13:54:00.004+02:002013-03-14T09:24:10.546+01:00escamarlans<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<!--[if gte mso 9]><xml>
<w:WordDocument>
<w:View>Normal</w:View>
<w:Zoom>0</w:Zoom>
<w:TrackMoves/>
<w:TrackFormatting/>
<w:HyphenationZone>21</w:HyphenationZone>
<w:PunctuationKerning/>
<w:ValidateAgainstSchemas/>
<w:SaveIfXMLInvalid>false</w:SaveIfXMLInvalid>
<w:IgnoreMixedContent>false</w:IgnoreMixedContent>
<w:AlwaysShowPlaceholderText>false</w:AlwaysShowPlaceholderText>
<w:DoNotPromoteQF/>
<w:LidThemeOther>CA</w:LidThemeOther>
<w:LidThemeAsian>ZH-CN</w:LidThemeAsian>
<w:LidThemeComplexScript>X-NONE</w:LidThemeComplexScript>
<w:Compatibility>
<w:BreakWrappedTables/>
<w:SnapToGridInCell/>
<w:WrapTextWithPunct/>
<w:UseAsianBreakRules/>
<w:DontGrowAutofit/>
<w:SplitPgBreakAndParaMark/>
<w:DontVertAlignCellWithSp/>
<w:DontBreakConstrainedForcedTables/>
<w:DontVertAlignInTxbx/>
<w:Word11KerningPairs/>
<w:CachedColBalance/>
<w:UseFELayout/>
</w:Compatibility>
<w:BrowserLevel>MicrosoftInternetExplorer4</w:BrowserLevel>
<m:mathPr>
<m:mathFont m:val="Cambria Math"/>
<m:brkBin m:val="before"/>
<m:brkBinSub m:val="--"/>
<m:smallFrac m:val="off"/>
<m:dispDef/>
<m:lMargin m:val="0"/>
<m:rMargin m:val="0"/>
<m:defJc m:val="centerGroup"/>
<m:wrapIndent m:val="1440"/>
<m:intLim m:val="subSup"/>
<m:naryLim m:val="undOvr"/>
</m:mathPr></w:WordDocument>
</xml><![endif]-->
<br />
<div style="text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;">
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://4.bp.blogspot.com/-gKRB5Ec4ooQ/UUGJAyYLZ_I/AAAAAAAAAxc/0NAPFu0Y4eQ/s1600/instructions+on+how+to+be+politically+incorrect.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="307" src="http://4.bp.blogspot.com/-gKRB5Ec4ooQ/UUGJAyYLZ_I/AAAAAAAAAxc/0NAPFu0Y4eQ/s400/instructions+on+how+to+be+politically+incorrect.jpg" width="400" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Erwin Wurm, <i>Instructions on how to be politically incorrect</i></td></tr>
</tbody></table>
<div style="text-align: justify;">
La dona bonica i
l'home bonic seuen al restaurant car. Sabem que és car perquè la llargada dels
noms dels plats és inversament proporcional a la quantitat de menjar -i els
noms són <i>molt </i>llargs. Entre les mans masculines d'ell i les mans fines d'ella,
una ampolla de Bordeus Château d''Yquem de 1811, una degustació de gambes i una
amanida amb rùcula, formatge fresc i salmó marinat (aka <i>Delícia mediterrània
amb hortalisses fresques, coagulació de llet i peix actinopterigi</i>). Tot és,
doncs, <i>per-fec-te</i>. La dona bonica, però, té un tros de rúcula entre les
dents, cosa que l'obliga a fer mil malabarismes per intentar somriure sense
semblar subnormal cada cop que l'home bonic explica un acudit dolentíssim que,
d'altra banda, posa de molt mala llet a la iaia del costat, natural de les
Borges del Camp i amb molt amor pels seus néts i besnéts però poca paciència amb els
éssers humans que, segons els seu parer, "no van rebre l'hòstia que havien
de rebre quan encara eren petits i hi havia alguna solució possible". </div>
</div>
<div style="text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;">
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
</div>
<div style="text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;">
<div style="text-align: justify;">
D'altra banda,
l'home bonic té una pedra al mocassí esquerre. Si doblega el peu uns 90° no li
molesta, però la posició en si és, a part de tremendament incòmode, molt poc
sexi. I aquí no volem ser poc sexis: volem ser els més sexis!, despuntar en
matèria de sexicitat. És per això que l’home bonic tira el mocador aposta al terra
(inicials brodades, 100% cotó) i, al ajupir-se, intenta fer una finta per
treure's la pedra de la sabata. Hem de cantar victòria, perquè l'home bonic ho
aconsegueix sense que la dona bonica s'immuti ni un segon, atrafegada com està
per treure el tros de rúcula sense posar-se els dits a la boca. Òbviament,
aquesta complicada empresa també li impedeix percebre la <i>pudor </i>de peus<i> </i>que
fa la mà esquerra de l'home bonic, que (ja en una posició normalitzada) trenca
les normes i agafa una gamba amb la mà i se la fot a la boca, l'aroma a
formatge ranci del dit gros convertint-se en una realitat menjable gràcies a la
feina de les glàndules salivals. Tot plegat és fantàstic, exceptuant el fet que
la dona bonica, que poc més tard explica una anècdota <i>molt </i>divertida, ha
de fer esforços titànics per mantenir el somriure entusiasmadíssim a lloc, tot
i sentir el soroll de la mandíbula de l'home bonic, que devora com un animal
una costella de porc.</div>
</div>
<div style="text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;">
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
</div>
<div style="text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;">
<div style="text-align: justify;">
A la sortida del
restaurant, l'home bonic acompanya la dona bonica a l'entrada de casa. Durant
el camí, les seves mans es freguen subtilment, però no hi ha més contacte. Ah,
el frec a frec. Ah, el misteri amorós. Ah, la felicitat dels dies primers. Ah. A la
porta del pis d'ella, l'home, més bonic que en els dos paràgrafs anteriors, li
fa un petó subtil, una petita fregada de llavis. S’acomiaden amb un somriure
gros com una lluna minvant. "Ens diem coses." Un cop a casa, l'home
es prepara dos ous ferrats i es tira els pets i els rots que portava dues hores
aguantant i que, hores d'ara, s'han convertit en una simfonia contracelestial
que despertarà les àvies del 4rt 3a, que se'n queixaran a la pròxima reunió de veïns. Sense saber-ho i alhora, com una picada
d’ullet irònica del destí, la dona bonica i l’home bonic es masturben mirant, ai las!, un
vídeo porno d'una estudiant de batxillerat super sexi que ha de camelar el seu
professor perquè aquest li aprovi un exàmen i així, feliçment, poder fer la
selectivitat.</div>
</div>
</div>
Irenehttp://www.blogger.com/profile/13668095949511250621noreply@blogger.com5