dimarts, 30 de març del 2010

manilla

Es reuneixen a la Plaça Major de la Capital on té lloc la ficció narrativa. Estan enfadades, brutes, mal vestides; talment víctimes d'un assetjament constant. Porten pancartes contra l'abús dels artistes, contra la funció poètica i contra l'al·legorisme. Crida la Puresa: Contra la prostitució! Tant verbs com conjuncions com noms com preposicions estan farts de tanta tonteria estètica. Contra la connotació!, crida ara la Puresa, encara més fort. Prou creativitat!, crida la Creativitat. Narradors i poetes i personatges del gremi s'uneixen davant la manifestació, preocupats. Al fer-se impossible el diàleg (de fet, senyor Diàleg s'ha penjat d'un edifici i brama a favor del sentit literal), els artistes decideixen cridar els antiavalots al·legant la traïdoria dels mots. La policia avança i aquests, emmanillats, són portats a la presó, fi de la Fi, mort de la Mort.

dijous, 25 de març del 2010

castedat

Només t'ho diré una vegada:

no et creguis
el vot de castedat
de les paraules;

els anys els han donat
el do de la simulació
i la geometria
ex
ac
ta.

Que són muses, mosques
mortes, farses blanques,
porques, puces.

No són verges, les
paraules. No són
més que
pures



putes.

però ja se sap

Escriure sobre la impossibilitat d'escriure. Escriure sobre el no-jo, escriure sobre el blanc neu del full verge, escriure sobre el llapis que tremola, sobre el paper arrugat i l'esborrany, sobre la consciència d'argument paperera. Escriure sobre el meta-escriure, meta-escriure al cúbic, a la divuitena, escriure sobre l'haver d'escriure i la impossibilitat de, escriure corrompre, escriure plagiar, esciure't, es-criu-re, és cri u re, reescriure, rè, escriure, màquina al escriure, màquina d'escriure, creure's l'escriure, riure's del creure's l'escriure, escriure escrit cripta, escrit CRIT, escrit llit. Seduïr el precipici amb caramels decadència, per exemple. Fer-se el boig com un boig. Acabada la jornada, desfet, posar l'ànima a la rentadora.

dimecres, 24 de març del 2010

madonna


Àngel 1: Però tu què creus, són taques o no?
Àngel 2: No ho sé, és que madonna la cabrona les ha fet tapar amb cortines i no es pot veure pitjor.
Àngel 1: És que allà dalt no n'hi ha, d'humitat...
Àngel 2: Potser té a veure amb alguna idea de divinitat...
Àngel 1: Va, tio. Els de dalt tenen altres obligacions. Madonna no pateix perquè sap que el Rafa la maquejarà.
Àngel 2: Uau, però si són taques, zero màgia, no? Harmonia desfeta.
Àngel 1: Ai mira, però aquestes coses van com van, la Gran Farsa del Renaixement, la imposició de la Mare Naturalesa,...
Àngel 2: (dirigint-se a Raffaello) Rafa, tu què dius? Com la pintaràs?
Àngel 1: Hòstia, hòstia. Allò de la dreta de la cortina no és un escarabat?
Àngel 2: Quina rallada, tio.
Àngel 1: Ja veus. Tu, acaba ja, que volem tornar a fer el pajarito.

dissabte, 13 de març del 2010

relectura

Perdona, eh, però… quanta estona trigaràs? És que ahir em van treure un queixal del seny, saps, i em fot un mal la mandíbula que aquesta cara de pinyol serè no se quant m’aguantarà. Merda, i la roba fa pudor i és d’un depriment total, encara no existeixen les rentadores, no entenc perquè triguen tant els científics i mestres de la tecnologia que han de fer que la meva descendència parli des de Xile amb nois d’Alacant i no pugui veure que un que és lleig diu que és galant. Que he de ser versemblant? I tu, Leo, no tens res a explicar-me? No et passa res interessant? Tu sabies que una gent va dir que el món s’acabaria el 1500? I tu... tu què creies, que el XVI començava el 1501 o el 1500? Es pensen moltes coses, saps... a mi... a mi tant me fa, joder, puto queixal. Que miri on? Escolta, però no em posaràs ni arrugues ni grans, no? Vull dir, si he de passar a la història de l’art... bf, Leo, i si ho deixem estar? Sortim a fer una volta per Florència, aprofitem ara que encara no existeixen els guiris! Què dius? Llenguatge elevat? Va, cony, calla i pinta, acabem ja.

divendres, 12 de març del 2010

despertes l'inútil

El senyor business és al International Negotiation Shopping Cheating Congress, a una d'aquestes fires que fan a plaça Espanya en què contracten a noies perquè somriguin i aguantin safates, doncs aquest senyor de qui parlo és allà i pobre home s'està estressant. Té un japonès al davant que li parla de mòbils que funcionen amb l'obertura i tancament de les pestanyes i d'un aparell addicional que t'entrena per controlar els ulls i unes gotetes hidratants per si de cas i al senyor business la cara se li està inflant i posant-se-li d'un color vermell estrany. S'afluixa una mica el nus de la corbata i nota la suor entre els péls del tòrax i a les aixelles i les mans greixoses i la pèrdua d'olfacte i es disculpa un moment davant del senyor japonès, senyor, arigató, saionara, bai-bai vaig al bany.
S'encamina cap al lavabo xocant amb la resta de senyors business, nota com les cames li tremolen i el cap li balla a marxes cubanes i les orelles li xiulen i la mort és a prop, a prop, a prop. Entra al lavabo, es tanca amb baldó, s'asseu a la tassa del vàter i respira fons. Amb el membre al descobert, observa detingudament les notes i reflexions profundes que suposats adolescents ociosos han transcrit a la porta bloquejada i a les parets. Rapidament, treu un petit permanent de la butxaca de la camisa i escriu: Yo he llebado a una churri en ete retrete! =)
Sempre es tracta de la mateixa frase. La placidesa i la serenitat li compensen ortografia pèssima i tipografia insultant. La sang torna a circular, disminueixen tremolors, ansietats i signes proclius a la imminent histèria i no hi ha senyals de sordesa o vista emboirada. El senyor business, visiblement serè, amaga el petit permanent a la mateixa butxaca. Abans de sortir dels serveis, es passa la mà pels cabells i refà amb mà ferma el nus de la corbata.

dilluns, 8 de març del 2010

nocturn nº1


Reconec que tenia molt d'èpic això de quedar-se aïllat a la capital. Primer la gent es somreia amb la gent com dient neva, tot molt singing-in-the-rain i fotitos i paraigües voladors, però els nens que dues hores abans feien coreografies després ploraven perquè tenien els peus xops i mama on s'ha posat la platja i vull llars de foc i xocolates desfetes i narradors romàntics i chopins i velitas. Després allò de moure els dits blancs per poder tornar a tocar el piano algun dia, doblar la ració de mimos, proclamar la grandesa de la naturalesa davant d'una capital de pijitos cosmopolites que es queden sense trànsit amb quatre floquets blancs, fer circular la sang, prendre's en serio; la temptació era massa gran. Després del majúscul l'Apocalipsi, però, és preferible deixar-se de virgueries i tornar al petit princesisme d'allò particular: les sabatilles als peus, els clips als cabells, els mitjons llargs i la sopa ben calenta i merescuda al plat.

dissabte, 6 de març del 2010

El pacte

Hi havia una vegada un conte real. El conte estava molt i molt cofoi de la seva pertinença al gènere de la no-ficcionalitat i va presentar-se al Comité d'Identificació de Contes per tal d'aconseguir el seu carnet de conte oficial. Va fer cua moltes i moltes hores darrere de contes sobre porquets que volen, carxofes que parlen i ventafocs que es lamenten d'absència de petons. Finalment, quan va presentar-se davant del Comité d'Identificació de Contes, els membres del Jurat van llegir les quatre primeres paraules i van despatxar-lo per incongruència amb la tradició literària.

divendres, 5 de març del 2010

Nostàlgia del parrús

Un dels hits de l'Esplendor i glòria de la Internacional Papanates (dedicat a la despampanante Maria Grazia Cucinotta) és el primer article de tots, a propòsit del pèl púbic. L'ús de la metàfora per evitar el grollerisme porta Monzó a parlar de la perruqueria púbica, el bosc, el mont de Venus, o l'entranyable parrús: pura filigrana literària. L'autor explica que als anys seixanta, setanta i fins i tot vuitanta, la majoria de la població femenina lluïa un pèls púbics com Déu mana i que, a principis dels anys 90, la depilació va passar de ser una "excentricitat lúbrica per convertir-se en un fet habitual".

Monzó parla d'aquesta substitució de mont de Venus tipus jardí anglès a mont de Venus tipus jardí francès i proclama que l'agradable monotonia d'abans ha donat pas a un enigmàtic "què hi trobarem?" (evocant les sanefes i dibuixets varis que hom pot trobar fotografiats als aparadors de les depiladores o a les revistes de dones, on s'han trobat autèntiques filigranes en matèria d'ornamentació púbica). D'altra banda, en Quim s'afegeix a "la nostàlgia pel matoll silvestre" i afirma l'existència de webs dedicades als conys dels 70 (no les he buscat).

En fi. Tot continuaria en la línia de l'etern debat entorn de la depilació femenina i que si estètiques que si planetes piruleta que si pur artifici etcètera etcètera. Avui dia, per exemple, el fet que una dona no es depili les cames o les aixelles frega l'impensable (en aquest cas, Monzó evoca melancòlicament el moment en què Silvana Mangano, a Arrós amarg, alça els braços mostrant "un garric sensualíssim") i cada cop es troben llocs més recòndits amb possibilitat de ser depilats (l'esquena, els braços, les mans,... per no parlar del pèl dels homes). Totalment d'acord amb què hi ha certa noció de comoditat lligada a la depilació, però sospito que aquesta sensació és fruit de certa imposició social i estetització de la vida en general i molta tonteria i poca chicha (que jo molta lletra però m'apunto al carro de cap, eh).

Hi ha "webs interessants" que conclueixen que el pèl púbic és un niu de bacteris i que, en qüestions d'higiene, "es mejor que brille por su ausencia". En aquest cas, la població femenina existent fins als 80 ha viscut atemorida i intimidada per tals virus? O van decidir no depilar-se a favor de certa idea de sensualitat estètica, al·legant frases del tipus "per lluïr s'ha de patir" davant l'existència de senyors microbis? Pel que fa als possibles riscos, no hauriem de tèmer també els polls del cabell i afeitar-nos les melenes? O potser som nosaltres els qui no ens adonem de res i avui dia l'empatx de coneixement i l'afany de superfluisme ens hipocondritzen només una miqueta?

dijous, 4 de març del 2010

però demà encara no ha arribat

Jo el que vull ser és un bouet de Kobe abans de, un animal Tajima hipermimat, un jabugo guiri, ser un bou i que em truquin de llocs molt llunyans i m'ofereixin birres mil, sakes mil, una quantitat industrial de massatges i mimos i sempre amb l'excusa aquella del bé aliè, de la millora de tercers, cooperativisme i ong's. Que em cuidin a llocs (super)exclusius i que tothom em digui VALS UN IMPERI i no em puguin vendre mai perquè valc el teu sou x vint-i-tres. Que les birres m'ajudin a perdre grassa. Que em comparin amb el foie gras francès. Que la meva carn es pugui menjar a cullerades i que em facin banys de licor. Anar tot el dia tranquil·lament remenant la cua pel món. El que em pregunto és què pensen els senyors de Kobe mentre fan massatgets als bous? No són ni esportistes que ho necessitin ràpid ràpid ni estimats als qui en facis per amor. Serien més com una escissió rara dels fisioterapeutes, però jo només faria massatges a bous o vaques si fessin el millor formatge del món.
De fet, jo el que vull és tenir l'estòmac reciclable i poder menjar tot el formatge del món. Abans creia que m'agradava molt el formatge però si en menjava durant sis dies potser el setè preferiria carxofes o taronjes o pa de nous, però ara crec que no. Vosaltres els de l'altra banda podeu devorar totes les coagulacions de llet que us doni la gana. El que vull dir és que abans creia que, si cada dia de cada estiu disfrutaves del gelat de formatge amb aràndanos, dinaves risotto parmesano i steak al roquefort i sopaves amanida de formatge de cabra amb nous i torradetes de paté amb brie, o intentaves fer una aproximació als altres o corries el risc de caure dins el mur infranquejable de la monotonia alimentària. I ara ja no. Que o em torno bouet de Kobe i tots em mimen o se'm cura la panxa i menjo tot el formatge del món.

dilluns, 1 de març del 2010

caure

Faria un quadre que fos com una mà que pinta una tela, com dient és la meva mà i és la meva tela que jo pinto, i a la tela pintada hi pintaria una mà que pinta una tela, la mateixa mà i la mateixa tela, s'entén, i dins d'aquesta més mans i més teles cada cop més minúscules i davant de tals diminutius diria sí, com els senyorets recòndits del jardí de les delícies. El quadre faria furor i l'exposarien als museus de tot el món, hi hauria qui diria oh, innovació i qui diria bah, topicot, però els visitants curiosos ociosos ansiosos que se'l anessin trobant s'acostarien tant per veure on acaben les teles i les mans que sortirien amb el nas pintat per aquesta mà meva que pinta una tela.